Cultura per començar l’any. Tradició, divulgació i mar. Calamar i sépia amb tinta negra que taca el pescador. I la necessitat de divulgar una forma d’apropar-se al món, les Pesqueres, un art tradicional que no fa tant encara subsistia a xicotetes àrees del nostre litoral, raspant els penya-segats amb construccions penjants fetes a mà. 

Cal rescatar de l’oblit i dignificar als protagonistes d’aquest ofici de risc ja passat però encara present, a aquests agossarats que en ple hivern i de nit baixaven amb cordes i escales rudimentàries fins a unes plataformes de canya que s’instal·laven en les parets dels penya-segats. I que entre fred i humitats, jugaven amb llums de carbur per tal d’atreure cap a ells calamars, sépies i fins i tot peix de roca. Pesqueres i ‘encesa’ a territori rocòs, esvarós, a caiguda lliure contra roca i mar. Un art de pesca únic, dur, meravellós e irrepetible que encara podem contemplar gràcies a una completa exposició de fotografies que fins al mes de febrer es pot visitar a la Fundació Cirne de Xàbia. Una mostra que plasma realitats d’un passat no tan llunyà plagat de misèries i fam, de penúries econòmiques que feien que jornalers i llauradors de pobles com Gata, Calp, Xàbia o El Poble Nou de Benitatxell, arriscaren el cos i la salut als cingles per complementar així el jornal que guanyaven als camps. Els bancals de pedra seca i els seus cultius donaven pas fora de temporada a un litoral escarpat on pescar tenia la seua dificultat. 

L’exposició mostra així més de cent imatges realitzades pels fotògrafs Jake Abbott i Felipe Escolano. Fotografies que formen part d’un projecte que detalla la vida d’aquests darrers pescadors, així com els seus estris i el paisatge en el que desenvolupaven el seu art i tradició. 

Un material que permet documentar la ubicació actual de les pesqueres. De fet algunes, conservades en mal estat, encara es poden divisar des de cales i camins del litoral. La seua estructura -minúscula- es construïa a la base del cingle (o penya-segat) utilitzant sobretot un canyís que es sostenia en cuatre cordes, tot i que també podem trobar pesqueres sobre un ixent de la roca.

Abbot i Escolano, al llarg dels anys, han capturat més de deu mil imatges d’aquest art de pesca tradicional, així com dues centes hores de gravació dels darrers pescadors, els seus familiars, els costums i els paisatges que els han acompanyat. Cal agrair doncs la seua dedicació, així com el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació i Cultura que ha permet recuperar l’exposició “Nits de Tinta” i mostrar aquest món de pesqueres vora els penya-segats que malgrat desaparéixer encara està arrelat en memòries i vivències d’alguns habitants del nostre abrupte i escarpat litoral. Un patrimoni cultural que cal conservar. Des dels canyissos penjats fins al llenguatge que empraven els llauradors-pescadors, així com un territori i un paisatge que deixa empremta en l’ànima de locals i visitants.   

La mostra després de Xàbia itinerarà per d’altres indrets del nostre territori. Promoure i difondre cultura, tradició i mar. Formes de vida del nostre mediterrani que ens han marcat i que guarden similituds amb d’altres modalitats de pesca tradicional encara presents a Eivissa i Formentera, territoris no gaire llunyans. Unes illes que tants paral·lelismes guarden amb la comarca. Com si la Marina Alta fóra una Pitiüsa més.