X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

BESTIARI VALENCIÀ

El president de la falla /bunyolus aureus/

15/01/2019 - 

VALÈNCIA. Tota falla, foguera, gaiata, filà mora o similar té un president, o presidenta, o parella de presidents o senat presidencial, o alguna fórmula similar perquè algú fique ordre. Hi ha tantes possibilitats i combinacions com en en el sexe. I com el gall del galliner, com el mestre a l’escola o com el senyor alcalde ells són, o això diuen, els que manen. Al cap ens venen alguns presidents de falla mediàtics com el cas d’Armiñana o del desaparegut Jesús Barrachina, presidents d’estil tradicional i megalomaníac que plantaren algunes de les falles més imponents de la història de la festa. Ells han fet més d’una volta com els capitans moros dels quals parla Xavi Castillo, i han soltat un “això ho pague jo” sense complexos. 

Este tipus de president, el mediàtic amb cartera alegre, és una espècie minoritària dins de les festes, i encara que molts tinguen eixa imatge del president de falla, la realitat és que, mandataris que cada any tinguen un ninot de la falla dedicat a ell, n’hi ha molt pocs. Per tant esta espècie tan nostra té molta diversitat, i com els gossos, hi ha molts tipus de fórmules presidencials, totes aplicables tant a hòmens com a dones, i a qualsevol comissió festera:

-El president fallera major. Li agrada més vestir-se, eixir en la foto, saludar, desfilar, acudir a actes i els saraus en general que a la mateixa fallera major. Si no l’aparten de tant en tant la pobra fallera no tindria cap foto ella a soles. És una fallera major frustrada, així que ho viu tot al màxim com si fóra ell el protagoniste de la festa, un Julio Tormo de la vida.

-La parella presidencial. Poden ser parella en la vida real o no, esta parella sol partir-se les funcions i els actes per a no saturar-se. La qüestió és que creen sempre confusió i és normal que anomenen al que no està, inclús si ha anat la dona i no l’home. Són com el poli bo i el poli roín, i a un van sempre a queixar-se i a laltre a demanar. Si la parella no està molt assentada, poden acabar més farts l’un de l’altre que els gossos dels coets.

-El senat faller. Cada volta hi ha més falles que tenen dos, tres o fins i tot cinc presidents. Una manera de repartir-se les culpes, els compromisos, les responsabilitats i la faena. El problema és que al remat sempre hi ha un que acaba fent-ho quasi tot, i es queden coses per fer perquè “això no et tocava fer-ho a tu?”. Com passava al senat romà, quan les coses van bé, tot és bonic, però en temps de guerra cal buscar un Cèsar faller.

-La fallera presidenta. Arriba moltes voltes una fallera major, que en quatre dies es fa la reina del carxofar. S’assabenta de tot el que passa en el sector abans que el seu president i, clar, la informació és poder. Acaba triant artista faller, escollint les dates de la presentació, negociant l’orquestra que toca la nit del 17 a la falla i inclús canviant la pirotècnia. Podem dir que és la presidenta a l’ombra, com Aznar amb Pablo Casado. 

-El president pare. Sol ser ja veterà, i sembla el pare de tota la comissió. Cuida a la fallera major com si fóra una filla, sempre intenta ficar pau, és conciliador, i s’ha guanyat el respecte de la comissió. Normalment s’ho vol deixar cada exercici, però no el deixen perquè saben que sense la seua figura podria esclatar una guerra civil al casal. 

-El cremat. A este ja li és igual canadella que barral, i si volen més llum, que fiquen més llum; si volen més carpa, que planten més carpa; si volen canviar d’artista, que canvien d’artista. Fa tants anys que forma part de la festa, que ha aprés quina és la norma bàsica per a sobreviure: que s’ho discutisquen entre ells i fem el que diga la majoria.

-El jove. Cada volta són més els presidents de falla jóvens que volen revolucionar el seu casal. Plens d’idees i d’il·lusió fan més hores que un rellotge per a buscar patrocinis, per a col·laborar amb causes solidàries, i per a donar exemple. Després, a poc a poc, van assumint la realitat i veuen que les seues iniciatives per a arreplegar menjar o joguets pel barri han ajuntat quatre nines velles i deu paquets d’arròs i van desmotivant-se. Però ahí estan, lluitant per reformar un món tradicional amb noves idees, i també amb algunes propostes destarifades. 

-El passota. Passen tan poc per la falla que la gent es pregunta “Tu l’has vist? - Jo tampoc”. Perquè té el càrrec de president com qui té el carnet del club Babalà, bé, ara seria el carnet de la Colla. Déu gràcies que està la junta directiva que va fent i la comissió funciona sense ell, perquè ausades ma vida, si per ell fora no plantarien ni falla.

-La família presidencial. Pares presidents, fill president, i filla fallera major… els sopars al casal semblen una celebració familiar. Són com els Brady, una tribu que, si no se’ls puja al cap el poder pot ser tendra i volguda per tots. Però, si els pega per manar massa, acaben espantant molts membres de la falla i formant un cisma entre familiars i detractors, que això sembla Game of Thrones. 

A més de tot açò cal tindre en compte dos problemàtiques més d’esta espècie: 

-El president infantil, que és com el director esportiu del Reial Madrid, es pensa que mana, però està allí només per a acompanyar en la foto. 

-La presidenta de falla, que sempre rebrà crítiques perquè si desfila al costat de la fallera major en un vestit nou… pot estar llevant-li el protagonisme, però si desfila de carrer està deslluint la festa. No hi ha manera humana d’encertar. 

I per cert, de tant en tant encara hi ha algun president megalòman que es paga un ninot, busca eixir en la tele i en la ràdio, convida a un sopar presidencial o inclús subvenciona el local del casal. Però eixos són com els ninots de cartró pedra, cada volta n’hi ha menys i els bons han quedat per al record. 

Noticias relacionadas

next