VALÈNCIA. Dins de les moltes relacions que poden establir-se entre les diferents ciutats del món, la línia transparent que unix Nova York i París és probablement una de les que més tones de literatura i també de vida literària podria aportar. Eixa relació, bidireccional en tots els sentits i a tots els nivells i amb una alternança de preeminència que aniria canviant en funció de la capitalitat cultural mundial d’una o de l’altra, va ser particularment intensa en l’anomenat període de entreguerres, és a dir, durant els anys vint i bona part dels trenta del segle XX.
En eixe temps d’esplendors i misèries, fosc i rutilant alhora, el pol de gravitació l’ostentaria un París immers en la lluentor de la imminent decadència (que seria la seua i la de tot Europa), i bona part del flux que nodria eixa esplendor terminal provenia dels Estats Units i molt concretament de Nova York, paradoxalment la ciutat que només un parell de dècades després recolliria la flama de la capitalitat mundial de les arts i de les lletres. Però abans d’eixe canvi de lideratge, i entre la selecta fauna nord-americana i particularment novaiorquesa que farien del París d’entreguerres un lloc fascinant, un dels noms cabdals i ineludibles és el de l’escriptora Djuna Barnes.
Nascuda en 1892 a Cornwall-on-Hudson, en l’estat de Nova York, la seua llar seria un lloc modern i culte visitat amb freqüència per personatges com Jack London o Franz Liszt, i això imprimix caràcter. Com també imprimirien caràcter Zadel, l’àvia paterna, escriptora, periodista i sufragista que havia mantingut un influent saló literari. O el mateix pare, Henry Budington Barnes, músic fracassat i pintor, amant de les arts en general i de la poligàmia en particular, convicció que faria efectiva portant a viure amb la família la seua amant quan Djuna tenia només cinc anys, pintoresca situació de la qual no tenim constància de les reaccions de la mare, Elizabeth Chappel. En qualsevol cas, serien la mare i l’àvia les que es farien càrrec de l’educació de la xiqueta, prescindint dels sistemes convencionals i procurant-li eixa instrucció des de la llar.
Però eixe panorama aparentment idíl·lic o fins i tot divertit no ho era tant. Amb només 16 anys Djuna Barnes va patir una violació presumptament per part d’un veí, i segons sembla amb el consentiment o el coneixement de son pare. Fins i tot algunes versions posen al mateix pare com l’autor d’eixa violació. El fet esperonarà el trencament del lligam familiar, i només un any després la jove Barnes es casarà per interessos del pare i per primera volta amb Percy Faulkner, que tenia llavors 52 anys, matrimoni que no arribaria a tindre ni dos mesos de vida real.
Després vindria el divorç dels pares de Djuna (facilitant el casament de Henry amb aquella poligàmica), la fugida de la mare a Nova York amb part dels fills (entre els quals Djuna), i per fi el vol solitari i libèrrim de la Barnes en la gran ciutat, alternant els desitjats estudis amb el necessari treball que trobaria com a reportera del Brooklyn Daily Eagle. A partir de 1915 l’emancipació serà efectiva, i establirà contacte amb el món bohemi del Greenwich Village, només una anticipació de l’univers de la modernitat i les avantguardes pel qual es sentiria fascinada i que li faria buscar el seu cau principalíssim, que no era un altre que el París al qual havia d’arribar per primera volta en 1921, i on viurà tota la dècada.
Eixe és l’espai genèsic d’El bosc de la nit (Edicions 62, 2008), les coordenades físiques. Perquè les coordenades mentals són les d’una jove rebel, transgressora de totes les morals convencionals i burgeses i amant de qualsevol experiència nova. Amb eixos paràmetres, Djuna Barnes, que ja havia donat a la llum algunes obres de teatre i una novel·la interessant (Ryder, 1928), construirà temps després i des de l’Anglaterra on passarà bona part de la dècada dels trenta Nightwood, “El bosc de la nit”, la seua indiscutible obra mestra.
Ambientada en 1927, la novel·la mostra un ambient que balla entre escenaris aristocràtics i bohemis, un teló de fons a penes perceptible perquè el centre de gravetat passa per la protagonista, la jove Robin Vote (clar transsumpte de la Barnes), i pels tres altres personatges que es disputen el seu amor: el vienés i fals baró jueu Felix Volkbein, la quatre voltes viuda Jenny Petherbridge i la lleial Nora Flood. I la presència, a l’estil del cor recitant de les tragèdies gregues, de l’excèntric doctor Matthew O’Connor com a confident i conseller de tot i de tots.
El llibre no és fàcil, i per a gaudir en plenitud de les seues qualitats s’imposa d’alguna manera entrar en el seu joc: un aparent –només aparent– desorde, la seua lògica interna que permet fruir en la davallada del seu estil poètic i preciosista. Una delícia per als amants dels laberints narratius d’autors com Virginia Woolf o Lawrence Durrell, i poc recomanable per a aquells que no els suporten.
El bosc de la nit és un compendi de la personalitat de la seua autora i dels seus temps enfollits, i a pesar del padrinatge de Peggy Guggenheim i del pròleg entusiasmat que va fer-li T.S. Eliot, la novel·la tardaria en assolir la dimensió eterna i planetària de la qual ara gaudix, i en un principi el seu èxit va limitar-se a cercles feministes i obertament queer. Lluny de les classificacions que propicia la sempre parcial taxonomia, camí del seu centenari El bosc de la nit ha superat sobradament els prejuís i els compartiments estancs, i roman com un exercici d’alta literatura i com un cant al misteri de la vida, la busca de la felicitat i els ambients transgressors que fascinaren profundament la jove inquieta, genial i pertorbadora que va ser Djuna Barnes.
