VALÈNCIA. En el transcurs d’una entrevista concedida durant la promoció del seu darrer llibre (4 3 2 1, Edicions 62, 2017), Paul Auster va confessar que després de l’esforç realitzat no es veia capaç d’escriure una nova i posterior novel·la. En eixa sentència d’aires fúnebres, a més del pes de l’edat (Newark, 1947), es destil·lava l’esgotament bestial que deu succeir quan es lliura una obra monumental. Perquè de monumental ha de catalogar-se un llibre que arriba, segons edicions, a vora les mil pàgines d’un text més prompte de lletra menuda, amb escasses concessions als diàlegs, d’una estructura i ambició literària enorme i que vol ser compendi o resum de tota una vocació, i de tota una vida dedicada a eixa vocació.
La figura de Paul Auster ha representat paradigmàticament, per a certa crítica, el perfecte exemple de l’escriptor d’usar, tirar i tornar a usar. Des de la irrupció –elogiada llavors fervorosament per eixa crítica– de llibres com La invenció de la solitud (1982), El palau de la Lluna (1989) o Leviatan (1992), i mentres es mantenia degudament limitat a determinats cercles del mandarinat literari, passava per ser una de les més fermes promeses i realitats (eixa esquizofrènica contradicció) de la narrativa nord-americana contemporània. Però poc després, Auster va iniciar una etapa de popularitat imperdonable i d’incursions per terrenys més proclius a eixa popularitat, com el cinema, amb la qual cosa la seua figura assolirà una dimensió planetària que arredonirà el pecat, i d’ahí la penitència, que serà el to commiseratiu i condescendent amb el qual seran rebudes per eixa crítica moltes de les seues obres d’estricta maduresa: Timbuktú (1999), El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l’oracle (2003), Bogeries de Brooklyn (2005) o Viatges per l’Scriptorium (2006). Però la mesquinesa també té el seu final, i fins i tot un puntet de pietat, que és la que inspirarà un canvi de vent, i així les darreres obres d’Auster com Un home a les fosques (2008), Invisible (2009), Sunset Park (2010) o Diari d’hivern (2012), ja amb un perfum crepuscular, seran objecte de nou de recensions elogioses, de reconeixements desacomplexats, d’assumpció sense prejuís de la seua grandesa.
Tot eixe periple crític d’anada i tornada (perquè a nivell de lectors les decepcions han sigut mínimes) és un espectacle entre patètic i commovedor, un goig i un pervers plaer per als que fidelment portem a Paul Auster en l’ànima i en la consideració més alta, per a tots aquells per als quals llibres com El palau de la Lluna va ser un intens enlluernament postadolescent i difícilment oblidable. Des d’eixa fidelitat admirativa potser l’objectivitat resulte dubtosa, però en qualsevol cas també existix una realitat incontestable, consensuada i d’ampli espectre: al llarg de tota una vida Paul Auster ha construït una obra sòlida i d’una qualitat mitjana més que notable, una extensa fabulació constant i que d’alguna manera és, en conjunt, un únic llibre poblat per centenars de personatges que compartixen essencialment un espai físic i un temps històric.
Eixe espai físic (els Estats Units, i particularment Nova York i les seues rodalies) i eixe temps històric (el segle XX, i particularment la seua segona mitat) són de nou les coordenades d’este 4 3 2 1, últim i potser definitiu pas de rosca en la inventiva creadora però amerada de realitat (la pròpia i la de les seues circumstàncies) de Paul Auster. Perquè les vides doblement desdoblades d’Archibald Ferguson (Archie per als amics), el protagonista absolut de la novel·la, són el compendi fabulador del material narratiu que l’autor porta dècades treballant. Partint d’un inicial capítol genèsic i comú, referit als ancestres i que conclou amb el naixement del protagonista, la vida de Ferguson s’obrirà per al lector com un ventall d’existències diferents. Quatre novel·les en una, d’alguna manera, que s’incorporen al relat de manera consecutiva i repetida, abastant, en cada sèrie de quatre, períodes temporals similars del periple vital d’Archie.
Així, des de la primera sèrie de quatre i fins al final del llibre, assistim a diferències més o menys banals o més o menys transcendents, a la concreció de com l’atzar determina les eleccions que fem i que erròniament creiem triar, a la importància casual de la troballa de certes persones en concrets instants de la vida (i a tot allò d’estar en el lloc adequat en el moment precís, i a no estar-ho), a les espurnes que encenen la foguera de la sexualitat en un sentit, en un altre o en tots, als matisos que van des de la predeterminació de determinats aspectes de les nostres existències a la nostra capacitat o no de capgirar certes situacions, i en definitiva a tot allò que conforma el destí de qualsevol persona.
Les quatre vides d’Archibald Ferguson són quatre camins que van distanciant-se de manera constant i progressiva, i en els quals les vides de tots aquells que l’envolten (amics, nóvies, amants i una extensa i canviant família) també sofriran mutacions radicals, definitòries. Treballs, llocs de residència, malalties, morts, emparellaments, pobreses i riqueses, tot o quasi tot tindrà destins o presències diferents segons en quina de les quatre vides possibles d’Archie estigam en cada moment. I tot és com un puzle gegant de diferents resolucions possibles, com una composició fabulosa obra d’un déu capritxós, que es permet fins i tot fer intervindre de manera diversa als actors secundaris: el mateix professor universitari que tindrà una desagradable experiència sexual amb un dels Archies a París, oferix pulcrament un treball d’estiu a un altre Archie, sense que l’ombra del sexe aparega per cap lloc. I com els quatre protagonistes estan exposats a la vida, tres d’ells cauran en el camí, i quedarà com a homenatge i epitafi la pàgina en blanc del capítol següent que li corresponia a eixe Ferguson, ja perdut en eixa blancor sepulcral.
Però no tot són vides fantasiades. L’escenari d’eixe somni a quatre veus són els anys cinquanta i seixanta del passat segle, perquè Ferguson va nàixer el 3 de març de 1947 (casualment un mes exacte després del naixement del mateix Paul Auster), i les circumstàncies –nord-americanes, però incorporades a l’imaginari de tot el planeta per mandat imperial– d’aquells anys convulsos (Corea, la guerra freda, Vietnam, l’assassinat de Kennedy, les protestes universitàries, els disturbis racials) seran el documentat i conegut diorama de fons on els quatre Archies jugaran, entre l’exaltació i la tristesa, a ser aprenents en els jocs de l’amor i de la vida. Però també la fascinació per les formes més altes de la cultura, el dur aprenentatge de l’ofici (els quatre Archies volen ser, cadascú a la seua manera, escriptors), la mitificació devota de França i el seu immens llegat artístic, literari i sentimental, l’ombra de la pròpia vida d’Auster i amb la qual juga a ser ell ací i allà, en pinzellades lleus, en vocacions irrenunciables, en fragments diversos de les quatre vides de Ferguson.
4 3 2 1 és, com el seu títol indica, un compte arrere, una carrera inversa en la lluita per l’existència i on cada volta són menys els participants que enfronten el destí que ha fabulat per a nosaltres Paul Auster. Però també és un homenatge fastuós als temps decisius, a la joventut, a la literatura, a l’erotisme, a l’atzar, a les qualitats i les circumstàncies que ens conformen a tots d’una manera irrepetible. Un monument d’arquitectura colossal i un cant sincer, com un comiat tranquil, seré i magistral, a la vida. Gràcies.
