X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 19 de septiembre y se habla de gtt torrevieja consejo social ua francisco mojica OHL benidorm

CARTOGRAFIES DOMESTICADES 

Un refugi alacantí de la cultura a la clandestinitat

El Club d’Amics de l’UNESCO d’Alacant va trencar “les parets estretes de la dictadura” amb la força de la cultura. Ara la seua expresidenta María Teresa Molares fa memòria de l’antiga seu mentres la UA celebra esta setmana el 70 aniversari de la Declaració dels Drets Humans

9/12/2018 - 

ALACANT. “Esta és la sala de reunions i allà es va posar esta cafeteria, la portaven persones del Front Polisari i els beneficis anaven cap al Sàhara. El pati abans era més gran, ara ha perdut frescor”, recorda nostàlgica María Teresa Molares. “Els Clubs d’Amics de la UNESCO eren unes associacions que es crearen per defensar la Declaració dels Drets Humans. Ací va arribar vint anys després, el 1968, perquè a la primera etapa del Franquisme era impensable que es poguera crear això, el sistema dictatorial era fortíssim i hi havia molta por”. 

“La UNESCO és l’organització de l’ONU per a la difusió de la cultura i l’educació, aspectes que durant la dictadura estaven triturats. La censura ens impedia conéixer obres literàries o artístiques sobretot si eren contraris al règim franquista”, afegeix Molares, professora de Sociologia a la UA. “Espanya no acomplia la carta dels Drets Humans però estava a l’ONU, així que no podia dir que no a l’existència d’este club”. 

“Açò era l’últim reducte de la llibertat, encara que sempre sotmesos a l’autoritat governativa que ens havia d’aprovar cada acte. Sempre teníem un policia als actes, devia ser el més culte de tota Alacant”. “Els clubs van anar proliferant. Començaren Barcelona i Madrid, després nosaltres. A la calor de cadascun sorgiren antenes, com Mutxamel, Elx o Alcoi, que encara està en actiu”, recorda la sociòloga i exregidora a l’Ajuntament d’Alacant. 

“El Club va tindre diverses seus, anàvem rodant per locals i oficines. Primer per Taquígraf Martí, després a Campos Vasallo i al carrer Sant Vicent. Finalment van trobar esta casa particular de Pintor Murillo que vam comprar a principis dels 70”, al barri de Campoamor, entre la Plaça de Bous, el castell de Sant Ferran i el Mercat Central. “La rehabilitació la van fer els arquitectes Enrique Louis i Fernando Úbeda, i quan estava tot enllestit, es van legalitzar els partits polítics. Vam experimentar una sangria feroç de socis i es van quedar les finances tremolant. Vam haver de tancar el club i vendre la casa. Vam subhastar fins i tot els mobles i part de la biblioteca la vam donar al club d’Alcoi”. El Partit Comunista d’Espanya va acabar comprant la seu que ara comparteix amb Esquerra Unida d’Alacant. 

“Ací se celebraven les reunions de la Junta Democràtica i de la Plataforma Democràtica amb els partits polítics clandestins”, recorda Molares mentres puja la sinuosa escala. “Vam fer la primera campanya de neteja de Tabarca, exposicions d’arts plàstiques, fotografia... Amb la Caixa d’Estalvis vam portar Umberto Ecco o Tierno Galván, imprescindibles a eixe nou país que estàvem construint”. 

Ara Molares busca als arxius històrics amb Enrique Louis l’acta de final d’obra. L’objectiu és esbrinar la història de la casa i fer un documental per recordar què va ser el Club. “Hi ha un fum d’anècdotes que no vull perdre, com els orígens de la reforma de la casa. Va haver una manifestació i van detindre a Fernando Úbeda i Enrique Louis, que eren arquitectes, i a Josevicente Mateo que era el president del club. Van passar la nit junts als calabossos i Josevicente parlava moltíssim. Eixa nit va eixir l’encàrrec perquè foren ells qui dissenyaren la seu del Club d’Amics de l’UNESCO”. 

A l’antiga biblioteca, ara es combina part de la col·lecció del Club amb els fons del Partit Comunista. Un enorme finestral fa passar la llum del pati, on contrasten les casetes de Pintor Murillo amb les mitgeres dels blocs de Benito Pérez Galdós i l’ombra de la gegant Torre dels Representants. “A la primera planta de la casa estava el Cineclub Chaplin, que solia projectar pel·lícules a una sala dels Maristes, sí. El col·legi estava enfront de la Diputació, encara que a vegades també anaven al Jorge Juan”.

“Ací feien cinema avançat que no es posava a les sales comercials, encara que també feia falta permís i hi havia escenes que venien ja censurades a la cinta. Als 70 a Alacant només hi havia dos espais oberts i democràtics: el cineclub Chaplin i el Club de l’UNESCO i els dos estaven a esta casa”. L’antic despatx del Cineclub és l’única sala de l’edifici on encara sobreviu una baldosa hidràulica amb sanefa geomètrica, tradicional a la ciutat de principis del segle XX. La resta de la planta ha estat dominada per l’ara quotidià terrazzo. 

“Volem recuperar l’expedient però no només pel caràcter arquitectònic sinó per ser símbol d’eixos esforços per eixir de la deixadesa de la dictadura. Això si ho analitzes bé, és una metàfora del que era voler trencar les parets estretes de la dictadura”. Esta setmana l’ànima del club reviscola per uns dies. “Hi ha un grup de persones que pretenen que es ressuscite el club d’amics de l’UNESCO a Alacant”, aclareix Molares. La Seu Universitària, la Fundació CAM i el campus de la UA acolliran esta setmana debats, exposicions i projeccions sobre l’estat dels drets humans. 

“Des del dilluns fins al dijous, participen l’expresident de l’UNESCO Federico Mayor Zaragoza, el fiscal Martín Pallín o qui va ser president de la Comissió Espanyola per al Refugiat Enrique Santiago. “La faena, el territori, l’habitatge o el sistema judicial protagonitzaran les diferents taules, encara que és impossible tocar tots els articles de la Declaració”. La setmana finalitzarà amb una trobada entre els Clubs d’Amics de Madrid, d’Alcoi i els antics membres de Mutxamel o Alacant a les mateixes sales que l’acollien fa quaranta anys. 

Unes intervencions urbanes realitzades per alumnat de Projectes Arquitectònics de la UA visibilitzaran els drets humans al carrer en una faena interdisciplinària amb sociològics i dissenyadors. “L’aproximació d’aspectes històrics i humanístics ha d’estar a l’ànima del treball de l’arquitecte. Em sembla que l’atenció a l’estètica o la pressa i la urgència fan que estes coses es queden relegades. Les carreres per desgràcia han destrossat la pluralitat dels coneixements i això empobreix”, adverteix l’acadèmica. 

Si l’extremisme entra en política, Molares posa els drets humans com a escut. “Els drets humans no estan en perill, s’han afonat ja. M’han recriminat que parlara del declivi dels drets humans perquè els sembla pessimista. Però el mateix dia que celebrem els 40 anys de la Constitució Espanyola, ameren a Calp i al Campello dos pasteres més. Després està el treball precari, la falta de contractació adequada, els salaris... Però per damunt de tot això, està el dret a la vida digna. No hi ha vida digna sense recursos suficients i això evidentment està absolutament debilitat. Veus això que t’està passant? És perquè no tenim drets”. 

next
x