És, sens dubte, cosa de no creure. Un fet insòlit, una situació increïble, una circumstància que tomba de tos, una història inversemblant. Un cas com un cabàs. Em referisc —ai!— a l’afer de la concessió de l’explotació dels aparcaments a Altea a l’empresa Asterita Inversiones SL (que va canviar de denominació a Asa Parkings SL a finals de 2020) i que ara, per fi, després de 23 anys de sagnia per a les arques municipals d’Altea, sembla que l’Ajuntament d’Altea podrà revertir: a pesar que el contracte de concessió va ser subscrit al seu moment —no s’ho perden!— per a una durada... De seixanta anys! Em contaven els detalls i les interioritats del cas i no m’ho sabia creure. «Això no pot ser...», vaig protestar. Però, encuriosit per la qüestió, m’he volgut llegir fil per randa el dictamen que sobre el tema ha emés el Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana i —amb perdó per l’expressió— he flipat gambes.
La cosa ve de lluny. De l’any 2000, exactament. El 26 d’abril d’aquell any, el Ple de l’Ajuntament d’Altea, en aquell moment governat amb majoria absoluta per un color polític diferent a l’actual, va aprovar l’adjudicació d’un contracte de concessió administrativa (que efectivament es va formalitzar el 29 de desembre d’aquell any) per a la «gestió integral del servei públic d’aparcaments a Altea» a la referida mercantil Asterita Inversiones SL, amb un termini d’explotació de... —no: insistisc que no m’estic equivocant a l’hora d’apuntar-ne la xifra— seixanta anys. Sis dècades. Devien tenir una gran expectativa de vida, les parts que van subscriure aquell acord, per a comprometre en exclusivitat —poca broma— la «gestió integral del servei públic d’aparcaments a Altea» a una determinada empresa durant un període de temps tan dilatat. Seixanta anys!
«Com a mínim, una tal concessió, en què es confia la gestió del servei públic d’aparcaments per a més de mig segle —podria argüir la gent ben pensada— es degué fer a una empresa solvent i amb contrastada experiència en el sector, no?» Doncs no: tan important i rocambolesca concessió va ser adjudicada a la ja dos voltes referida societat limitada Asterita Inversiones SL: una empresa acabada de constituir amb un capital social de només 3.000 euros, sense cap activitat reconeguda, amb objecte social «tramitació, presentació i gestió d’urbanitzacions» i, òbviament, sense la menor garantia tècnica i econòmica en la matèria. «Es veu que no s’hi va presentar cap altra empresa...», podrien especular les persones de bona fe. Però no. No va ser aquest el cas: s’hi van presentar també un parell d’empreses més, aquestes sí del sector, la Sociedad Europea de Estacionamientos SA (Grupo SABA) i Estacionamientos y Servicios SL. Però l’adjudicació per a seixanta anys va ser per a l’empresa Asterita SL, acabadeta de crear. Que per què? No ho sé... Però a l’hora de fer conjectures sobre la qüestió no puc evitar que em vinga al cap la lletra d’una vella cançó de Joan Manuel Serrat: «Alliberem els sentits / i, com diu la policia, / investiguem els qui en treuen profit.» Bé. Faria lleig que jo dedicara ara aquest article a escudellar públicament els noms i els cognoms de les persones concretes que tenen participacions o vinculacions amb aquesta empresa, o que han resultat beneficiàries subsidiàries de l’operació en qüestió. Però... En fi: m’acontentaré a observar que, en l’assumpte, qui hi vulga escarbar una mica —jo ho he fet— trobarà noms de gestors especialitzats en la creació de societats pantalla i empreses fantasmes amb finalitat de frau que han estat condemnats per l’Audiència Nacional i que disposen d’amistats no poc influents.
En fi... Això sí: a canvi de poder explotar feliçment el servei públic d’aparcaments d’Altea durant seixanta anys, l’empresa en qüestió, Asterita Inversiones SL, es comprometia, en aquell acord subscrit amb l’Ajuntament d’Altea l’any 2000, a construir —no tot són flor i violes— un total de cinc aparcaments. És a saber: al passeig del Mediterrani, a la plaça del Convent, a la plaça dels Esports, al Palau Altea Centre d’Arts i al costat del Centre Social. Tanmateix, dels cinc aparcaments compromesos, com bé sap la gent d’Altea, l’empresa adjudicatària —és un detall!— al final només en va arribar a construir un: el del Centre Social. L’actual pàrquing del CEAM, vaja. Altrament dit: que a pesar del compromís contret al seu dia amb l’Ajuntament, ni el pàrquing de la plaça del Convent, ni el de la plaça dels Esports, ni el del Palau, ni el del Passeig no es van arribar a fer mai. L’incompliment per part de l’empresa adjudicatària de va ser, en aquest sentit, flagrant. Però això, al seu moment, no va comportar cap penalització, ni molt menys la revocació de l’adjudicació. Tot el contrari: sense més ni més, Asterita Inversiones SL durant aquest generós termini de seixanta anys veu adjudicat al seu favor la recaptació de l’ORA de tots els estacionaments en superfície del municipi, l’explotació del servei de la grua municipal i la gestió del depòsit de vehicles. Tot això, sense haver d’aportar a l’Ajuntament d’Altea cap contraprestació a canvi: simplement, per a «amortitzar la inversió total en aparcaments subterranis».
Però això no és tot. De fet, els fets exposats fins ara no són sinó el principi d’aquesta història inimaginable. Perquè la cosa comença a posar-se divertida quan l’empresa, presumptament —«en data indeterminada», segons l’informe del Consell Jurídic Consultiu—, sense intermediació de cap altre concurs públic, subscriu un altre conveni de col·laboració amb l’Ajuntament perquè siga aquest qui assumisca un determinat cost pel vehicles que durant un temps resten estacionats al depòsit municipal del servei de grua. I poca broma amb aquest detall, perquè aquest suposat «conveni de col·laboració» suplementari li va arribar a costar a l’Ajuntament Altea l’any 2013 més de mig milió d’euros després d’un intricat i retorçut litigi jurídic. I es tracta, aquest, d’un efecte pervers que es projecta fins al present i que ja ha comportat una facturació total —punxes al cor i al fetge!— de 5.520.000 €, que l’Ajuntament efectivament ha hagut de pagar a la l’empresa contractista.
Són coses que passen quan s’adjudiquen concessions a seixanta anys vista: l’ombra d’aquell mal originat l’any 2000 s’ha estés fins a la present legislatura. I l’any 2021, Asa Parkings SL, que és com ara es diu l’empresa adjudicatària de la concessió aprovada aquell 26 d’abril de l’any 2000 (ara fa ja més de vint-i-tres anys!), després d’haver-se embutxacat durant més de vint anys —barata res— les tarifes de l’ORA i de la grua municipals (a més de l’explotació del pàrquing construït), li va reclamar a l’Ajuntament, per raó dels «vehicles depositats durant períodes de temps molt prolongats» un pessiguet econòmic gens ni mica desdenyable. Poden amarrar-se les espardenyes, si volen. Perquè, segons l’escritet presentat per l’empresa: «el càlcul, a data 5 de març de 2021 del valor de l’estada, segons concessió, ascendeix a 15.669.850,99 €».
Que no siga per ambició. Posats a demanar diners a l’Ajuntament pels cotxes que han fet una estada llarga al depòsit, l’empresa no ha volgut fer curt: més de quinze milions i mig d’euros! No a l’Ajuntament de París, ni al de Nova York, ni al de Barcelona, no. Quinze milions i mig —llargs— d’euros a l’Ajuntament d’Altea. Vostés i jo potser no en som prou conscients, però aquestes formes del parasitisme dels recursos públics existeixen. I existeixen amb major freqüència que no imaginem.
Sort que, en aquest cas —un cas com un cabàs—, l’actual govern de l’Ajuntament d’Altea, per iniciativa de l’Alcaldia i de la Regidoria d’Infraestructures i Obres —també ací, en justa correspondència, estalviaré noms i cognoms que són igualment públics i notoris— s’ha sabut actuar amb responsabilitat, diligència, prudència i això que en diem dosis importants de trellat. Davant de tan suspecta i retorçuda situació heretada, l’equip de Govern va encarregar un informe conjunt a la Secretaria i la Intervenció de l’Ajuntament en què s’analitzen tècnicament «les causes de nul·litat de ple dret» que hi concorren, va proposar dur a terme una revisió d’ofici d’aquell nefast acord del Ple del 26 d’abril de 2000 i va demanar, per a tal finalitat, un dictamen al Consell Jurídic Consultiu. Ara que el suprem òrgan consultiu de les administracions locals valencianes per fi s’hi ha pronunciat, en plena campanya electoral sabem que aquest, feliçment, ha donat la raó a l’Ajuntament d’Altea. I que, davant dels incompliments i les irregularitats perpetrades per l’empresa adjudicatària —cite literalment—, «l’Ajuntament d’Altea pot exercir la potestat extraordinària de revisió d’ofici i declarar la invalidesa del contracte de concessió de gestió integral del servei públic d’aparcaments a Altea que es va formalitzar el dia 29 de desembre de 2000, així com també la nul·litat del conveni de col·laboració que va estendre el servei al funcionament de la grua i del depòsit municipal de vehicles de tercers.»
I és així que en el últim Ple de la legislatura, despús-ahir, dijous, l’Ajuntament d’Altea encara aprovava, per fi, la iniciació del procediment per a la revisió d’ofici de la adjudicació de la «gestió integral del servei públic de l’aparcament» que —amb resultats tan nefastos— es va aprovar en el Ple del 26 d’abril de l’any 2000. Entremig queda una història escabrosa d’expedients desapareguts, documents manipulats, interpretacions jurídiques, funcionaris corruptes, testaferros disciplinats, empresaris còmplices, policies connivents amb els interessos de l’empresa adjudicatària —sucosament gratificats, per descomptat—, encobriments ignominiosos, tergiversacions administratives i, en definitiva, una poca vergonya monumental.
Potser un dia hauria de contar-los ací la història sencera, ara que la conec. O no: no sé si val la pena. Perquè, ara com ara, m’acontente prou i massa a celebrar públicament que Altea no solament podrà recuperar la titularitat pública del pàrquing del CEAM, l’ORA, la grua i la «gestió integral del servei públic d’aparcaments» (amb l’opció, fins ara impedida, de poder planificar la construcció de pàrquings soterrats tan necessaris com els quatre que l’empresa Asterita Inversiones SL mai no va arribar a executar), etc., sinó també la dignitat d’haver-se oposat fermament a la temptativa de parasitació de 15.669.850,99 € més, reclamats fa un parell d’anys per part de l’empresa... I és que, davant d’una cas com aquest d’Asterita —un cas com un cabàs, certament—, i davant de tots els casos històricament semblants, aquesta setmana, en plena campanya electoral, la pregunta que crec que totes i tots ens hauríem de fer és, en realitat: amb aquests diners públics potencialment estalviats —parlem de més de vint milions d’euros, en total—, quins llibres, quins concerts, quins espectacles, quines exposicions, quins materials escolars, quins recursos sanitaris, quines reformes urbanes, quines platges, quines ajudes socials, quin suport a l’emprenedoria, quines dotacions esportives, quins llocs de treball i quins projectes humans serà possible implementar?
Ara que és temps de demanar el vot per a aquest o aquell altre partit polític, permeten vostés que, amb l’excusa d’aquest cas roent d’Altea —cosa de no creure, fet insòlit, situació increïble, circumstància que tomba de tos, història inversemblant—, els faça un senzill i modest suggeriment de cara a les eleccions de la setmana que ve. Voten. Voten vostés. Voten qui creguen, per descomptat. Però, per favor, voten honestament. Vull dir: voten persones que els oferisquen, molt clarament, una garantia infrangible d’honestedat. Perquè a la curta o a la llarga (més a la curta que a la llarga, segons s’ha demostrat, ai!) la història acaba demostrant una volta i una altra que és només amb l’honradesa al capdavant de les institucions que resulten viables —en termes econòmics i tot!— els projectes més nobles, justos i necessaris de civilitat.
Votar sense les degudes garanties d’honestedat? Prenguen nota, per favor: això sí que seria —ai!— «un cas com un cabàs».