Ho suggereix la dita popular: «De cada bolet, una lliçó.» Segurament, la lliçó general que cal inferir d’aquesta situació extraordinària de pandèmia que continua dilatant-se en el temps és que hem de parar a pensar, repensar i resetejar la vida que portàvem. D’alguna manera, aquesta necessitat de reflexió apunta a una idea recurrent en els discursos —sempre lucidíssims!— que últimament està construint en els mitjans de comunicació el catedràtic de Salut Pública i Història de la Ciència de la Universitat d’Alacant, Josep Bernabeu Mestre: la de la finestra d’oportunitats que tota crisi obri.
Hem quedat amb ell a l’Albereda de Mutxamel —l’Alamera, que en diuen els nadius—, un bell passeig flanquejat per xiprers que condueixen a l’ermita de Montserrat. Seiem en un banc a l’aire lliure, amb les mascaretes reglamentàries, a quatre passes de la llegendària Rama Seca: una branca amb forma de cadireta on, segons la tradició local, diuen que un dia es va aparéixer la Mare de Déu. És en aquest singular espai hierofànic on conversem dilatadament amb l’admirat Josep Bernabeu sobre els aprenentatges que hauríem de ser capaços de fer a partir de l’actual crisi sanitària.
—M’agradaria proposar-te l’exercici —comence a plantejar-li— de concretar un decàleg amb deu deures, o oportunitats, o reflexions ineludibles, o punts de meditació que no poden esperar a dins de cinc o deu anys, sinó que ja mateix hem de començar a racionalitzar si volem aprendre la lliçó d’aquest bolet del coronavirus.
Com creus que hauríem d’aprofitar la finestra d’oportunitats d’aquesta crisi? I sobretot: com trobes tu que hauríem de començar a governar-nos per evitar altres pandèmies iguals o pitjors? Aquest seria, per tant, l’envit: «Deu mesures concretes que els responsables de la cosa pública sí o sí haurien de saber implementar.» Quines serien?
—Jo, la primera cosa que faria seria millorar l’educació en matèria de salut: perquè crec que això seria el desencadenant de moltes coses més.
—Incidir en el sistema educatiu, per tant, seria la primera mesura.
—Sí, el sistema educatiu: però amb una integració transversal, adequada, etc., de continguts en matèria de salut. Això que se’n diu educació per a la salut en un sentit ampli.
—Dialogaria bé, això que proposes, amb l’educació en valors, sabent com sabem que els valors humans contra les desigualtats, contra la injustícia, contra la discriminació, contra l’exclusió, contra la misèria i contra la pobresa constitueixen la garantia millor (l’estratègia preventiva més eficaç) per a evitar noves malalties emergents! —apunte, reformulant idees que li he llegit i li he sentit dir a ell mateix.
—Exacte. I perdona: aquesta educació, més formal a les aules, també la faria extensiva al que jo anomene educació informal: mitjans de comunicació, campanyes de sensibilització, conscienciació ciutadana, etc. Aquesta, als meus ulls, hauria de ser la primera qüestió.
—Ja en tenim una.
—La segona qüestió, tan important o més que la primera: que d’una vegada per totes ens creguem la importància de la salut pública, amb totes les conseqüències que això ha de tenir, de desenvolupament de la Llei General de Salut Pública 33/2011. Hem de tenir plenament incorporada la salut pública en el sistema nacional de salut, i això ha d’incloure, també, l’àmbit de la salut laboral. Ah! I per descomptat: al mateix temps, dins d’aquest paquet, hem de reconsiderar tot el tema de l’assistència sociosanitària de les persones majors. Cal que plantegem, sí o sí, una reflexió molt seriosa a propòsit de la població més vulnerable d’aquesta crisi, que són les persones majors. La gent viu més anys, però amb moltes malalties —algunes, perfectament previsibles. Hem guanyat el benefici de la longevitat, però ara queda pendent que la longevitat vaja acompanyada de salut. I això vol dir encarar la qüestió de l’alimentació, dels hàbits saludables, etc. Potser ens hauríem de plantejar (crec que aquest hauria de ser un punt de reflexió molt important!) canviar el model de les residències sanitàries i anar al model nòrdic: tancar les residències geriàtriques i, a canvi, promoure sistemes sociosanitaris d’atenció a les persones majors als seus propis domicilis. Amb un model com el nòrdic, moltes de les notícies que hem hagut de digerir durant la pandèmia, algunes lamentabilíssimes, potser les hauríem pogut estalviar.
—Segur! Fet i fet, vaig llegir en un informe de la International Long Term Care Policy Network, amb dades de finals de maig, que dels 27.119 morts que fins a aquell moment hi havia hagut a Espanya en la primera onada, 19.194 defuncions (un 70%) s’haurien produït en residències geriàtriques. En fi... Ja en tens dos!
—Tercera cosa que jo crec que hem de fer de manera urgent: reconsiderar el model de desenvolupament econòmic. Amb mesures concretes: que no siga una reflexió genèrica. Pense, per exemple, en l’àmbit del turisme: hauríem de fer una aposta decidida per una oferta turística singular, de qualitat, etcètera, que de més a més puga ser dinamitzadora d’altres sectors productius. Aquesta crec que és una altra qüestió que no admet dilacions.
—No oferir solament un turisme massiu de sol i platja, sinó...
—No, no, no, no: oferir un turisme de qualitat que...
—Un turisme gastronòmic, cultural...
—El turisme gastronòmic, ben fet, crec és una finestra d’oportunitats sensacional.
—I obriria oportunitats econòmiques per a altres sectors, no?
—Efectivament: dinamitzaria el sistema de producció, etcètera. Això és una qüestió que, com a conseqüència d’aquesta pandèmia, s’ha posat en evidència i que, per tant, hem de corregir. Després...
—Quarta cosa!
—Quarta cosa...
—Fas paquets molt grans: no arribaràs a deu! [Riem.]
—Quarta cosa: hem de treballar de veritat les desigualtats. Les desigualtats ens les hem de prendre molt seriosament. No estem treballant prou per reduir les desigualtats! I això ho hem de fer: hem de fer un autèntic pla —regional, nacional, internacional— per a combatre les desigualtats. Ens hi va la vida! Una altra qüestió que hem de fer ja...
—Cinquena.
—És agarrar la Organització Mundial de la Salut i tots els organismes que es diuen supranacionals, i aconseguir que de veritat siguen organismes supra-nacionals. Eficients, competents, lliures, independents.
—I no vicaris dels corresponents...
—I no vicaris dels corresponents interessos. Una altra cosa que caldria fer...
—La que fa sis.
—Hem de reconsiderar el nostre sistema de mobilitat, i hem d’anar a altres models més sostenibles. Quan dic «més sostenibles» estic pensant, per exemple, que hem d’evitar les situacions de risc que comporta la mobilitat: potser cal buscar altres fórmules de viatjar, de fer oci, etcètera. Ací, ja, et reconec que soc incapaç de concretar més, però crec que és un tema que no podem continuar deixant. És a dir: tinc clar que, si hem coincidit que la mobilitat ha estat un factor determinant en moltes crisis epidèmiques, no hi podem continuar mirant cap a un altre costat. No sé ben bé com ho hauríem de fer, això, però caldrà plantejar-nos-ho... Quantes en portem?
—Sis. En portem sis.
—Me’n falten quatre. [Riu.] Bé. Algunes, ja... Home!
—T’ho estava dient: has estat fent paquets molt grans!
—He fet paquets molt grans, sí.
—En el pecat portes la penitència! [Riem.]
—Una altra cosa que jo també crec que hem de fer, ja en el nivell local, és replantejar-nos el model territorial. De veritat: ens ho hem de replantejar.
—Parles en el nivell valencià? D’Espanya? D’Europa?
—Parle en tots els nivells. Perquè és evident que no està funcionant. Evidentment, no estic qüestionant la descentralització que es va aconseguir amb l’estat de les autonomies. Tot el contrari: el que estic dient és que cal aprofundir més en la descentralització i l’autogovern. Pense, per exemple, en el paper dels ajuntaments. Els ajuntaments han de tenir realment una autonomia: no poden ser presoners de les administracions superiors. Això és un sense sentit. Tu estàs jugant la carta de la descentralització en un estat federal. I, després, què fas amb els ajuntaments? Els ajuntaments han de tindre autonomia, però autonomia de veritat. Estem traslladant als ajuntaments responsabilitats en matèries, per exemple, d’assistència social? Donem-los recursos i competències!
—Sí, però —perdona que et talle el dir— no és, potser, una disfunció més de l’actual ordre de coses que l’assistència social sí que puga ser competència municipal i que, en canvi, la sanitària no? La involucració dels ajuntaments en una xarxa d’atenció primària vinculada als serveis assistencials podria ser un camí magnífic per a...
—Sí. I una xarxa, sobretot, de promoció de la salut. Qui pot fer, millor que ningú, promoció de la salut en el nivell comunitari? Els ajuntaments!
—Això em sembla que és una idea força potent!
—Perquè pensa que la promoció de la salut es fa en les coses més...
—Immediates, quotidianes, consuetudinàries... —no m’estic de completar la frase.
—Immediates, quotidianes, consuetudinàries, sí! Que tu dius: «I això té a veure amb la salut?» «I tant que té a veure amb la salut!» És la idea, portada de veritat a la pràctica, de l’atenció de la salut en totes les polítiques. Quan tu fas política urbanística, posem per cas, l’has de fer també pensant en la salut, el benestar i la felicitat dels ciutadans.
—Mobilitat, accessibilitat, comoditat...
—No solament penses en l’espectacularitat de l’avinguda que faràs: no, no, no. Dius «Aquesta avinguda, realment, la disfrutaran les persones?»
—Anirà en pro de la qualitat de vida dels veïns? —reformule.
—Quan penses en el transport. Dius: «Escolte, el transport per a què i per a qui és?» Cal fer unes ciutats més amables.
—Mira com d’important està sent el transport, en una crisi epidèmica com aquesta, no?
—Exacte. Aquesta idea de «la salut en totes les polítiques» és una qüestió que hauríem d’estar aplicant ja. I després...
—Te’n falten tres, ja, només: quasi ho tens fet! [Riem.]
—Me’n falten tres... [Riu.] Una altra cosa que també hem de replantejar-nos, probablement, és la nostra forma de relacionar-nos: particularment en l’àmbit de l’oci. És de totes totes evident que l’oci a què hem dut la gent jove, que mena a conductes i valors que no són precisament els més desitjables, en part existeixen perquè no tenen alternatives. La qüestió, en aquest sentit, potser es podria formular així: «Quines alternatives d’oci estem donant als adolescents i els joves (i també als adults) des de les polítiques públiques?» Jo diria que s’ha posat en evidència una crisi en les formes de l’oci amb el tema de la pandèmia, no? També això ens ho hauríem de fer pensar, crec.
—Vull dir-te: les crisis de les discoteques i dels botellots...
—Responen al fet que no hi ha alternatives! —és ara Josep qui completa la frase.
—Correcte! I suggereixes que aquestes alternatives necessàries són, per tant, una altra finestra d’oportunitats de millora que la pandèmia aporta pel cantó de l’oci adolescent i juvenil.
—Clar! Quan parlàvem abans de l’educació en valors, són aquests valors els que han de dur a un model d’oci en què aquestes coses no passen.
—Just!
—Què ens en falten, dos?
—Ens en falten dos, sí.
—Ens en falten dos...
—Mira-ho com una oportunitat! [Riem.] Pensa que açò és com una carta als Reis Mags del trellat. El plantejament és: «Si un dia manara algú amb capacitat i ganes de fer les coses bé, quin n’hauria de ser el decàleg de referència?»
—Una cosa que també crec que hem de reconsiderar de manera seriosa són els nostres models d’habitatges: d’habitatges i, en general, de...
—De distribució de la demografia entre espais rurals i espais urbans?
—També, també, també... Això també: aquesta podria ser una reflexió interessant. Però jo m’estic referint, per exemple...
—A cases de seixanta metres que no tenen ni un balcó?
—A cases de seixanta metres... O a edificis intel·ligents on no pots obrir ni una finestra. Pensa, ara, la dificultat que tenim quan diuen: «S’han de ventilar bé les cases!» «Però recontramistos! Si és que hem estat construint cases que no es poden ventilar!» Hem de tornar a aquella especialitat, malauradament perduda, que era l’arquitectura i l’enginyeria sanitàries. Quan es feia el disseny, per exemple, de les escoles o dels edificis destinats a vivenda, era un moment en què tot estava molt condicionat per la presència de la malaltia infecciosa, en tots els nivells.
—Parles de l’arquitectura de les escoles i de les cases, quan?
—En el període d’entreguerres. Tota l’arquitectura del període d’entreguerres és una arquitectura pensada en clau de les patologies predominants en aquells moments. És procurava que les construccions tingueren sol, que tingueren ventilació, etcètera. Es construïen edificis on es buscava que circulara...
—Amb sostres alts.
—Amb sostres alts... I ara què hem fet? Jo crec que el model de les cases també l’haurem de replantejar, i l’haurem de canviar. I després, un tema que està molt lligat a això és el dels models urbanístics. Hem d’anar a un altre tipus d’habitabilitat: ciutats més menudes, recuperar la ruralia... És fonamental: és fonamental per moltes raons, no? Això ens pot donar més alternatives, més oportunitats, més qualitat de vida. I redescobrir, i tornar a identificar-nos amb la naturalesa. Quan veus aquells blocs de ciment i formigó, com si foren una colmena, amb pisets enforfoguits, de cinquanta o seixanta metres, com tu dius, penses: «Uf!» Perquè, clar, aquí el tema de la vivenda, que figura que és un dret constitucional que s’hauria de garantir, s’ha convertit en un negoci des de fa molts anys. I ja estem arribant als minimalismes on tota una família ha de conviure en cinquanta metres quadrats. Per tant, jo crec que aquest també seria un tema sincerament a replantejar.
—I deu?
—Deu? Mira... Sé que és una cosa que dius: «Té la seua importància?» Doncs jo crec que sí que la té, perquè és un fenomen en expansió: les mascotes domèstiques. Moltes de les anomenades malalties emergents tenen a veure amb la convivència de persones i animals en contextos insalubres d’amuntegament. Per això, el punt deu seria, potser, el de les mascotes domèstiques. Ens ho hauríem de replantejar, també. Perquè arribem a extrems en què els gossos i els gats tenen més atencions que les mateixes persones. «No: és que el gos dorm amb mi...» «Però com que el gos dorm amb tu?»
[No podem evitar riure, sorollosament.]
—És veritat: hem arribat a la hipertròfia, en l’amor als animals. I no sempre en paral·lel a l’amor a les persones —concedisc.
—Però és que és aixina! És a dir: ens hem de replantejar les coses. Primera, perquè és un risc per a la salut: és evident...
—Potser, en relació amb les mascotes, el pensament o la reflexió a fer és: «Com hem acabat, en les relacions humanes, que amb qui volem dormir és amb el gos!» [Riem.]
—No. És que clar... «El gos es posa enmig i em tira del llit!» Però anem a vore! [Continuem rient.] Ara estem fent broma, no? Però... Però, clar... És a dir... Realment... Vull dir... Jo comprenc que els animalets tenen el seu paper, que fan la seua funció, que cada vegada el problema de la solitud de les persones és major. I que, evidentment, els gossos fan companyia. Però dius: «Escolte, vosté: si té un lloc adequat per a tindre el gos, tinga el gos. Però... Per l’amor de Déu!»
—Dins d’un pis de quaranta metres...
—De quaranta metres. Amb dos gossos que pareixen dos burres! [Riu.] Clar! Jo, per exemple, ací on vivim nosaltres, hi ha gent que té no un, sinó dos gossos dins de casa. I gossos grans! I la majoria de la gent viu en pisos de dos habitacions o tres habitacions com a màxim. Amb dos gossos que són com dos burretes? En fi... Ja ho sé, que aquest és un tema molt delicat i controvertit, i que de seguida se’ns tiraria damunt tota la...
—Però forma part de la història de la infectologia humana. En fi... Doncs perquè te n’he dit deu i n’has fet deu! Si te n’haguera dit vint, vint que n’hagueres fet!
—Ha, ha, ha... Hem estat a gust xarrant-la, no?
—Ja ho crec que sí! I, com sempre, he quedat seduït amb els teus raonaments, els teus dubtes, les teues reflexions. Una mar de gràcies, estimat!
—No, home no: encantat jo... De tota manera, t’he de confessar que aquests mesos ho he passat malament.
—Durant el temps de la pandèmia, vols dir?
—Sí. M’ha costat molt assumir la situació. Sobretot perquè tenia com una sensació de malestar, de dir: «Collons! Com és possible que hagem consentit arribar a aquesta situació!»
—Comprenc.
—I, després, cada dia em costa més veure la ineptitud en la gestió. Em rebel·le, em rebel·le. Se m’encén la sang. Quan és qüestió d’aplicar el sentit comú, i ja està! Tinc gent, amics, que estan treballant en l’atenció primària, i sé com de malament ho estan passant. I penses que això s’hauria pogut resoldre amb una política de contractacions adequada i una reorientació de recursos igualment adequada. I... I veus que tot això no ho hem fet, no ho estem fent, i no pareix que ho farem en el futur immediat, tampoc. I ja et dic: això és el que fa que em senta estrany, molest, malhumorat.
—A més, com a especialista en la matèria, entenc que deus sentir una mica de... Anava a dir culpabilitat, però entenc que no és el substantiu.
—Una miqueta sí, saps? Una miqueta, sí.
—Supose que és com els filòlegs o els sociolingüistes, que no poden evitar patir en primera persona el dolor de llengua cada volta que testimonien un prejudici, una discriminació o una agressió lingüística. N’hi ha que, fins i tot, poden arribar a sentir-se’n responsables, amb un cert sentiment de culpabilitat, davant dels processos de la substitució lingüística: només perquè en coneixen els mecanismes, n’entenen les aberracions i saben valorar les conseqüències de la negligència i la inoportunitat de les polítiques lingüístiques. Però ells, pel simple fet de saber-ho copsar i analitzar, no en són els responsables! Entenc que, en el teu cas, els sentiments deuen anar una mica per ací, no? De dir: és el teu camp, te’l saps, te’l coneixes, te l’estimes, te’ns sents responsable perquè és el teu ofici... I quan veus la burrera ambiental, segur que no pots evitar sentiments que cavalquen entre la frustració, l’angoixa, la ràbia i la impotència.
—Sí: supose que deu ser això... Però el cas és que em sent malament: com amb mala consciència per no poder fer res davant d’una situació tan terrible que veus que era perfectament evitable.
—Sempre pots pensar, Josep —li dic amb el cor a la mà—, que provocar la reflexió, com tu fas, ja és fer molt. Saps? Potser et diré ara una estupidesa que no et servirà per a res... Però crec de veritat que un pensament crític com el teu no solament pot fer bé a molta gent en aquest temps de pandèmia per a explicar-se què ens ha passat, sinó que és també el punt de partida imprescindible per a aprofitar la finestra d’oportunitats que la mateixa crisi obrirà.
—Moltes gràcies. T’ho agraïsc molt...
—Més et diré: crec també que hi ha converses que redimeixen. I aquesta en pot haver estat una. Gràcies a tu, estimat: per la lucidesa, pel compromís, per l’erudició, per la sensatesa, per la generositat, per l’anàlisi, pel coneixement. Per la il·lusió d’un món millor, més just, més equitatiu, més raonable. Per obrir-nos els ulls i fer-nos veure, a pesar del tracoma de l’ambició i l’egoisme, que en la nostra qualitat humana —en la pròpia capacitat per a la generositat, la igualtat d’oportunitats, l’empatia, la cooperació i la solidaritat internacional— és on totes i tots ens juguem, en últim terme, la salut. I la vida.
Passen les crisis. Queden les paraules. I les idees. Per això, el dia de demà, quan haurem superat aquesta dilatada i maleïda pandèmia de la COVID-19, estime que, per a comprendre’n les claus i aprendre una lliçó —o potser deu!— d’aquest bolet, serà imprescindible, ençà i enllà de les estadístiques dels contagis, els brots, les hospitalitzacions, els ingressos en UCI, les taxes de letalitat i les defuncions, atendre els discursos, les raons, les advertències i les reflexions d’una personalitat com Josep Bernabeu. Em fa l’efecte que ell com ningú encarna la sensatesa, això que en podríem dir l’esperit de la ciència. Conversar amb ell, de més a més, em ratifica en una idea que no deixa de surar-me recurrentment en la mar de la consciència durant aquest temps de pandèmia: que segons quines amistats són un privilegi inefable en la incerta ventura de la vida.
