Tot era camp al barri dels Àngels

ALACANT. «Abans tot açò era camp». És la frase tòpica per excel·lència quan es fa referència a la transformació urbana que van viure els nostres avantpassats. Al barri dels Àngels, als afores d’Alacant, els qui l’han vist canviar també la reiteren de manera instintiva, perquè és el que els ve al cap quan són qüestionats sobre la seua infantesa. Paradoxalment, tot allò que «abans era camp» ara és un espai rodejat d’edificis que impedeixen el creixement del barri. D’altres sí que han pogut experimentar ampliacions a còpia de PAUs que no sempre han respost a les necessitats reals del veïnat.

Però Els Àngels es troba limitat. L’estratègic carrer Teulada, l’arterial avinguda de Jaume I, el confús carrer de Colòmbia –que en segons quins trams passa a ser carrer de Santa Pola, de Buenos Aires o Gran Via– i el descendent carrer dedicat al poeta oriolà Juan Sansano encaixen aquest barri dins d’uns murs que, per primera vegada a Alacant, van impugnar aquell altre tòpic –també tan recurrent– que diu que «al camp no se li poden posar portes». Els blocs de pisos del barri dels Àngels, que encara conserva al nomenclàtor i algunes retolacions oficials amb el seu nom en llengua autòctona, es van construir sobre uns terrenys ara inexistents que encara són rememorats pels qui convivien amb animals de pastura a les cases, hui adaptades a una modernitat que ha esborrat l’empremta d’un temps que no només queda viu en els records que transmeten persones com Manuel Martigodi, possiblement el veí més coneixedor dels Àngels.

Perquè de fet, l’actualitat i el passat encara es fonen en alguns racons del barri que desprenen una gran autenticitat. La parròquia de la Nostra Senyora dels Àngels era l’immoble amb més altura de tot Alacant abans que al terme municipal s’imposaren obres arquitectòniques grandiloqüents com les del Gran Sol, els Representants, la Colmena o l’edifici Riscal. Almenys així ho asseguren els autòctons, que assenyalen el temple religiós com el més característic del barri conjuntament amb les cases baixes de carrers com el de Xàbia, el de Francisco Montero Pérez o el de la Font, promogudes pel sindicat del cereal durant el franquisme –nova prova que al barri «abans tot era camp»– per a acollir veïns que encara doten, en alguns casos, d’alacantinitat les façanes amb representacions de la Santa Faç.

Menys pretèrit, però ben simbòlic per a les generacions posteriors, és el campet poliesportiu de Paternina, ubicat al centre del barri que alberga, també, les seues festes a cada estiu. El nom el deu a José María Paternina, qui fora governador civil d’Alacant als anys quaranta després d’haver-se implicat en el pronunciament franquista i a qui alguns van adjudicar-li la decisió de bombardejar el Mercat Central d’Alacant el 1938, efectuada per l’aviació feixista italiana. L’acusació va ser categòricament desmentida per Alicante Vivo. La instal·lació esportiva que porta el seu nom es troba enfront del centre social Illa de Cuba i es veu envoltat d’un entorn senzill, en alguns casos decadent, que suggereix la condició del barri, que no és dels que més pateixen a Alacant però que està, alhora, molt lluny de situar-se entre els més opulents.

La seua posició humil fa que Els Àngels suporte problemes no massa diferents dels que acumula la ciutat d’Alacant, que els últims anys ha accentuat aquesta tendència d’empobriment. Els parcs del barri, convertits en centres de reunió fraternal de persones que tarden més del compte a marxar perquè no sempre tenen on anar, cohabiten amb negocis no massa oportuns, com ara les cases d’apostes. És el cas de la plaça Joaquín María López, la que fa bategar Els Àngels. Al seu torn, la brutícia ha envaït els carrers davant la desídia de molts veïns que s’hi han hagut d’acostumar. D’altra banda, la seu del sindicat anarquista CGT evoca l’essència obrera dels Àngels, que també es detecta, tot i que d’una manera ben distinta, els dissabtes de matí, quan bona part dels vora 11.300 habitants del barri arramblen el Mercadona del carrer Cerdà aprofitant un dels pocs marges per al temps propi que els regala la setmana. Mentrestant els comerços tradicionals, com el de Patatas Mora, sobreviuen amb dignitat davant la voràgine depredadora dels grans supermercats.

Un altre comerç local que reconcilia Els Àngels amb si mateix es troba al carrer Ciutat d’Alfaro. El regenta Enrique Jordá, un escultor que viu de fer i restaurar murals en distints barris d’Alacant i en pobles de la comarca, i també d’assumir encàrrecs de la gent gran que, amb més propensió al col·leccionisme, vol veure les seues relíquies, normalment religioses, preservades amb un mínim d’integritat. Jordá disposa d’un local estret ple d’objectes que contrasta amb els negocis de moda que han atemptat contra la singularitat dels racons urbans. Aquest atribut nostàlgic també el conté l’Armero, l’últim videoclub d’Alacant, localitzat a l’avinguda de Novelda i que ha afegit el servei de digitalització de vídeos i de música enregistrada en formats obsolets.

Qui no ha sabut fer front al pas del temps és l’hostaleria característica dels Àngels. L’extinció dels restaurants de sempre és lamentada pels veïns, tot i que la immigració colombiana ha cobert aquest buit amb locals de menjars típics del país de procedència, que compten amb una acceptació important. També va desaparèixer el Rolling Skate i els antics cines –un d’estiu i un altre d’hivern– situats al costat de la vigent gasolinera de l’avinguda de Novelda. Aquell era un punt de trobada obligatori dels joves hores abans que els pares i les mares de família garantiren el consum quotidià familiar acudint al mercat del barri, establert uns metres més avall i que encara resta obert, tot i que sense massa perspectiva de supervivència.

El barri dels Àngels també incorpora la partida del Pla de la Cova i la zona de Benisaudet als seus dominis, segons l’oficialitat urbanística. L’antic Montoto, en canvi, en queda fora de manera poc justificada, tot i estar-hi més a prop que l’anterior barri esmentat. Aquesta marginació coincideix amb la discriminació patida degut a l’escassetat extrema d’aquella barriada desapareguda, que va ser impedida fins inicis dels noranta de veure passar la verge pels seus carrers amb l’excusa de no voler tallar el trànsit de l’avinguda de Novelda. Hui la verge, com la parròquia, són símbols compartits entre aquests espais adjacents, però també diferenciats per les arrelades tradicions veïnals. Tradicions que, en canvi, troben un fil conductor en el temple religiós. L’antiga i no massa llunyana ermita del Pi Sant, que feia referència a una llegenda d’índole patriòtica al barri, va ser incendiada durant els dies més convulsos de la República. Després del succés, la parròquia dels Àngels, culminada als cinquanta, estava destinada a ser l’església hegemònica de la zona. Un emblema de confluència que encara és indiscutible.

No és l’únic element que permet analitzar l’evolució del barri. L’actual delegació del Ministeri de Defensa a Alacant, construïda com a escola mixta als anys trenta per l’aleshores regidor de Cultura, el posteriorment afusellat Eliseu Gómez Serrano, va ser erigida als Àngels quan encara «tot era camp». El barri va veure cimentar el que, segurament, va ser el seu primer gran equipament. L’escola esdevindria seu del Socors Roig Internacional durant la Guerra Civil i Hospital Militar durant la dictadura, fins que als noranta es transformaria en un centre de reclutament per finalment adquirir la funció present. Un dels últims insubmisos declarats en aquella caserna va ser Manolo Copé, regidor a l’Ajuntament d’Alacant i adoptat als Àngels per raons familiars. No és el motiu més comú de nouvinguda entre veïns del barri, la majoria dels quals s’hi instal·laren a mitjan segle passat arribats d’altres terres en què la realitat era molt més adversa.

Com tants altres barris de la ciutat, el mèrit dels Àngels és el fet d’haver obert, a diverses generacions de nous alacantins, les portes d’una esperança que encara existeix. Són les mateixes portes que han descobert molts dels qui van arribar no fa massa temps de terres encara més distants i que han reactivat el barri. Si en el seu dia aquesta revitalització la van propiciar els procedents de l’interior peninsular, ara és responsabilitat de famílies amb un origen molt més llunyà.

El temps fa canviar els barris. Ja no hi ha camp als Àngels. Però la capacitat d’acollida es manté tan viva com sempre.