ALACANT. Jean-Baptiste Poquelin 'Molière' és un comediògraf imprescindible, que fou un dels grans artistes del segle XVIII francès; prenent els antics com a model, es va convertir en un dels millors dramaturgs de tots els temps. Un autor dotat d’un excepcional talent teatral i d’una prodigiosa capacitat d’observació que amb la seua ironia i la seua profunda humanitat, el converteixen en un agut crític de les costums i la societat de la seua època.
La comicitat la trobem en el caràcter dels seus personatges; uns éssers que oculten vaig la seu aparença versàtil una essència, una condició, o millor dit una naturalesa, que a cascú li és pròpia. Perquè a una admirable riquesa tècnica, apressa en els anys d’actor/autor per les províncies, el valor de Molière resideix en la seua capacitat per crear contrastos còmics i el ridícul de cada ésser descobert per aquest en una frase que el traeix.
És a dir, un ridícul que es converteix en el càstig de tots els que, desmentint a la seua pròpia naturalesa, tracten de singularitzar-se entre els altres, per la seua pedanteria o per la seua ignorància, per irreligiositat o, contràriament, per hipòcrita devoció. És com si eixir-se’n del natural individual o social no quedarà impune per Molière (recomane el passatge de l’estrena de Tartuf, en la pel·lícula Le Roi danse; és magistral).
Uns personatges humanitzats, conseqüents amb si mateix, capaços de comportar-se d’una manera determinada en cada circumstància, sense oposició entre la teoria del teatre i la vida, amb una definició justa, amb un color correcte, amb credibilitat, imbricats en els seu temps i lloc, influenciats per l’època que els toca viure i afectats per el moment social, i alhora universals i atemporals.
Atemporals, cert, que no necessiten més explicació teòrica, ni trasllats a una mirada actual –més enllà del reconeixement de les mateixes baixeses o virtuts humanes reconegudes a través dels segles en el text–, ni un llenguatge actual amb l’ànim de aproximar al públic, ni una pràcticament manca d’escenografia –uns penja-roba de roba que no s’utilitzen– a la recerca d’una ingènua improvisació inacabada, ni una música jovenívol, ni per descomptat l’excés d’evidència –en escenes de sexe– on el text és fina insinuació.
No serà aquesta la direcció o l’adaptació més recordada d’Ernesto Caballero. El text permet revisions molt més profundes que les realitzades i queda la impressió d’un quadre per acabar on els dubtes de l’actor protagonista –Pepe Viyuela– sobre el text, el personatge i el seu significat no són acompanyats per la resta de l’elenc –almenys la totalitat de l’elenc– quedant en insulses obvietats o en una didàctica reflexiva cap al públic innecessària, farcida d’un pretensiós “metateatre” que altres companyies fa anys conrearen amb gran èxit.
Amb un cartell de l’obra que sembla pensat per la publicitat sense relació amb l’obra, que actua com una metàfora –una perruca clàssica de l’època on trobem llaunes dins dels bucles, molt cridaner– que anuncia el que després no apareix, el que no està present en la funció, com no apareix l’essència de Molière, com si d’un joc pervers de “postveritat” tant actual, es tractés.
És cert, els clàssics haurien d’estar sempre presents i amb la possibilitat d’estar a l’abast del gran públic interpretats per els actors ideals. Viyuela demostra ser un actor amb grans virtuts, però que en aquesta ocasió no deixa de ser Ell mateix en una aproximació al vampir de Murnau per estètica , libido i capacitat per devorar. La resta de l’elenc –massa sovint es dona aquesta circumstància últimament– és irregular en qualitat i execució dels personatges. Caldria destacar la composició del personatge d’Orgón interpretat per Paco Déniz –gran composició de moviments i la llàstima d’anar vestit amb roba de carrer, actual, desvirtuant la composició– i Silvia Espigado en el paper d’Elmira, eficaç i sòbria. Algú recorda hui, que Viyuela també interpreta al principi de l’obra a la Seynora Pernelle?
Per més intents, entrades i eixides de la trama, per més teatre dins del teatre, per més qualitat actoral, la funció abandona prompte la seua càrrega política, la seua crítica, la sàtira, per convertir-se en una espècie de Teatre de Boulevard, és a dir, en aquell teatre que sorgeix a partir de de la segona meitat del segle XVIII en els bulevards de la ciutat vella de París, per a públic que no va al teatre pensant en trobar una nova perspectiva humana i dramàtica, sinó pensant en el vodevil -entès com una comèdia plena d’errades i situacions de farsa, sense més intenció que l’entreteniment i la diversió –que tant ha estat representada des del anys 60 fins als nostres dies per autors com Marcel Achard, Tristan Bernard, Anthony Sheffer, Neil Simon– sense transitar en el territori entre la tragèdia i la comèdia.
Una tragicomèdia ideològica que depenent de la voluntat de la direcció o de l’interès del lector o l’espectador, mai ens deixaria indiferent. No ho va fer en la seua època, ni ho faria entre els nostres contemporanis, per que Molière, es va comportar com un autor contemporani; amb tracte sobre la psicològica, amb una ètica assumible, per la factura dramatúrgica, pel seu sarcasme i la seua tendresa, la rissa i la gravetat, i pel seu compromís social significat en l’acte teatral.
Si el teatre és vida, si vol una realitat, Molière fou, és i serà, les misèries de l’ésser humà, les angoixes, la picaresca, les inquietuds i les passions. Teatre en estat pur clàssic i actual sense necessitat de tanta desconstrucció, selfie, Tik Tok o big data. Molière fou, és i serà una acrobàcia de l’ànima humana i les seues contradiccions; l’amor, les relacions humanes interessades, la hipocresia, les tafaneries, les enveges, les vanitats, el coqueteig i les alegries. Tot amb humor.
Ja ho deien els romans ridetem dicere verum, o sigua; dir tot rient, la veritat.