Tàngel i tots els estius d’interior que Alacant va perdre

ALACANT. Quan la ruralia dominava el terme municipal d’Alacant en termes geogràfics i econòmics l’espai agrícola era, també, protagonista de les vacances dels pocs que se les podien permetre. No fa massa dies, l’erudit local Alfredo Campello apuntava que Tàngel era una de les pedanies que acollia algunes de les famílies benestants que podien gaudir, en segona o tercera residència, d’aquest temps de descans. Les platges encara no havien sigut explotades com a llocs de retir i l’interior, aspre, càlid i xafogós, esdevenia un refugi en temps d’estiu que hui, amb el predomini litoral, és ben difícil d’imaginar.

Tàngel encara existeix, i tot i que ja no sedueix l’oligarquia local, ofereix mostres d’allò que va ser. La pedania s’exhibeix als visitants com si mai no haguera volgut despendre’s d’aquella condició que hui s’observa entre restes, rajoles, edificacions abandonades rere tanques oxidades i passeigs de titularitat privada decorats amb l’art de l’època que encara es defensa del pas dels anys, víctima del desgast i beneficiat per la –vulnerable– conservació que garanteix la nul·la intervenció en el terreny.

Aquesta partida, inserida dins del districte cinc i que concentra uns huitanta habitants, també manté reminiscències d’un passat econòmic rural i que encara està present a través d’un paisatge bucòlic, semiabandonat, però que preserva una identitat que molts altres racons d’Alacant han deixat escapar. Les cases, habitades o no, també respecten aquesta lògica reforçada pels arbres que només creixen si s’adapten a la sequera, com ara les oliveres. Les tomaqueres, tan simbòliques a la localitat adjacent de Mutxamel, han anat desapareixent després d’assegurar la supervivència econòmica de diverses generacions a Tàngel, que abasta un territori que s’allarga a tocar d’aquesta localitat fins al punt de posar-hi els peus sense saber-ho en segons quins trams d’una caminada a peu.

Aquesta ubicació tan rebuscada no sembla involuntària. Tàngel té l’origen en les finques que s’hi van construir ja fa segles al voltant d’una horta fructífera i d’un entorn plàcid que encara no ha desaparegut. La plantació del raïm que permetia elaborar Fondillon dotava aquesta zona d’un element exclusiu que millorava el nivell de vida. Ara, sense l’agricultura i amb bona part dels seus autòctons emigrats a Mutxamel o a Alacant, molts dels veïns de la pedania no tenen l’origen a Tàngel, si bé els qui hi viuen després de generacions miren d’integrar-los en la quotidianitat del barri per a no deixar anar allò que els defineix.

Un exemple són les festes en honor a la patrona local, la Verge de les Virtuts, celebrades a finals de maig o a inicis de juny –segons capricis del calendari cristià– amb jornades de convivència, barraca, sopar, concursos de disfresses i tot allò que es pot fer amb la intenció, també, que els nadius emigrats tornen uns dies a la pedania per ajuntar vora 200 persones. A banda del paisatge i d’aquestes celebracions, la identitat de Tàngel també perdura gràcies al Cercle Agrícola, fundat el 1916 i amb el local en funcionament; i al cementeri de la pedania, que repeteix per inèrcia els cognoms Forner o Gosálvez pràcticament a cada làpida.

També representatiu, tot i que no tan essencialista, és l’existència de l’Associació de Veïns, que com tots els col·lectius d’aquest tipus reivindiquen millores. Per exemple la construcció d’un centre social que deixe d’obligar els residents a reunir-se al parc de la pedania, protegit del sol amb els arbres que el decoren però que no eviten la violència de l’estiu alacantí.

El parc és adjacent al carrer Únic, que vertebra Tàngel i que allotja també l’esmentat Centre Agrícola, les cases més característiques –renovades o no–, la parròquia, el Restaurant María –parada obligatòria de ciclistes i de fanàtics de la parafernàlia militar– i l’antiga escola per a alumnes masculins, hui reconstruïda amb bon gust.

L’Únic, que culmina al barranc del Juncaret i connecta Tàngel amb el Palamó a través de la carretera és, com a tal, i mai millor dit, l’únic carrer transitable d’una pedania també caracteritzada pels xalets, escassos i disseminats, que gaudeixen de les bondats de l’interior que abans estimulaven la creativitat dels intel·lectuals –la que motivava les estades de Rafael Altamira a El Campello o les de Gabriel Miró a Polop– i que hui semblen constituir-se en munició per a fingir un descans, presumptament merescut, a través de les xarxes socials.

La situació d’aïllament de la pedania l’afavoreix en alguns sentits, però també la perjudica en tant que es veu desposseïda de serveis de transport públic en condicions, amb vehicles a demanda i amb horaris tancats per a traslladar els veïns al Palamó i fer d’aquesta altra pedania el punt d’enllaç entre Tàngel i els barris d’Alacant.

Però més enllà de la connectivitat, les diferències entre el centre i les pedanies no sempre són tan accentuades com les circumstàncies i els relats poden fer pensar. Hi ha projectes aplicables i ben vistos en ambdues situacions. Per exemple, ara que Alacant ciutat es troba assetjada per les obres adreçades a restringir el trànsit de vehicles, a Tàngel hi ha veïns com Antonio Forner –qui ha facilitat bona part de la informació per a fer aquest article– que es plantegen si la carretera del carrer Únic no es podria convertir en una via exclusiva per a vianants, tal com queda durant els dies de festes, per a reforçar el caràcter afable i seré de la partida, pertorbat pels cotxes que hi passen.

No seria estrany que amb algunes millores d’aquest tipus, i sobretot a través de les tendències imprevisibles que modifiquen la demanda, que Tàngel recuperara en algun moment la seua condició hospitalària durant els estius agressius d’Alacant, que arrabassen les platges de manera no menys brusca des que la propensió del lliure mercat les va situar com els espais predilectes –i ara massificats– durant les vacances.

La diversificació turística i residencial, tan pregonada com gens aplicada, té en les pedanies un al·licient real i benvingut si l’orografia, el paisatge i la convivència no es veuen alterats pels efectes més nocius d’aquest fenomen. Un fenomen tan alacantí que, com a tal, sempre s’ha incentivat sense situar la idiosincràsia com un dels elements fonamentals a protegir.