X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

DE BRUCE SPRINGSTEEN A JUAN GIL-ALBERT, ELS RETRATS DE TACHI LLORET

Tachi Lloret: "M’enfronte al llenç en blanc com en un combat de boxa"

20/05/2018 - 

ALACANT. El passat 11 de maig, l’artista alacantí Tachi Lloret (Altea, 1973), es va instal·lar a la balconada del Real Liceo Casino d’Alacant, en plena Esplanada, i va fer una demostració de força pictòrica, homenatjant un dels moviments culturals que per a ell són referència, la Generación del 27, en la forma de l’escriptor alcoià Juan Gil-Albert, un retrat que potser serà el primer de una sèrie dedicada a la última gran generació d’autors i autores abans de la Guerra Civil.

Lloret s’inicià en la pintura de ben xicotet. “De fet, quan em pregunten, no recorde no ser pintor, no ser creatiu, no estar en algun lloc ratllant o dibuixant. Ha segut una constant en la meua vida, embrutar espais, omplir-los de color, modificar-los amb la pintura”, expressa com una divisa. Quan va acabar l’institut, es vaig clavar en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a València, i després va fer la suficiència investigadora del doctorat a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Miguel Hernández, a Altea. “Estic pendent de defensar la tesis… en algun moment”.

-Com vas trobar la teua forma de pintar?

-En tant que jo vaig començar esta passió meua jugant, com un xiquet, així continue, afrontant el fet pictòric com un joc, aplicant-hi rigor i disciplina, per a poquet a poquet, anar fent-ho més divertit. N’és una prova i error contínua. La meua pintura és molt visceral, molt dinàmica, treballava a l’estudi amb pinzellades sobre el llenç, com si fora un sac de boxa: prepare el colp, vaig contra el quadre i impacte, i després reflexione sobre el que ha passat. En un determinant moment, em donen la oportunitat de participar en la Fira de Xicotet Format, al meu poble, Altea, i, estant a la paradeta, amb les obres exposades, arriba un moment que m’avorrisc i comence a pintar, per aprofitar el temps. De sobte veig que hi ha una repercusió de la meua acció, que la gent es para i mira, que se sent atreta per vore el procés creatiu. A més, a mi que m’agrada treballar amb música, fa que tot plegat es convertisca en un show, i la gent s’assega al davant per disfrutar-ho.

-I com es fa el camí des del Portal Vell d’Altea al Hard Rock Café?

-Bueno,... vaig començar a aparéixer en més llocs i festes per la contornada fins que arran d’una exposició que faig a Madrid, uns galeristes m’ofereixen de participar en una exposició a Malasaña, una performance que van a fer-li a Poli Díaz, el boxejador, que faça uns quadres amb el motiu de la boxa. Jo els dic que sí, però que no vull arribar amb els quadres pintats, com fa tothom, sinò que en quan inauguren l’exposició, jo començaré a pintar. Em digueren que d’això res, que estava boig, però d’alguna manera s’acaben convencent. Així que allà vaig arribar jo, amb dos llenços de gran format, i comence a anar d’un a l’altre, pintant dos boxejadors. Quan la gent hi arribà a les set i es trobà amb els dos llenços en blanc, no savia de què anava allò, i quan va veure tot el show, va ser tot un èxit. A partir d’aquí, vaig aparèixer en l’estrena d’una obra teatral i em van oferir de fer un treball per al Hard Rock Café, i vaig pintar en directe en una campanya benèfica que organitzava Yoko Ono. La següent fita va ser a Londres, a Hyde Park, en un altre esdeveniment benèfic, un concert amb Bruce Springsteen, Paul McCartney, Elton John, jo flipava… estava sobre l’escenari, amb ells, pintant-los en viu !! Fins i tot em van convidar per al Gran Premi de Fòrmula 1 d’Abu Dhabi, on vaig pintar a Fernando Alonso, entre d’altres.

-I amb el retrat com a motiu principal...

-Sí, em vaig adonar que quan tens coneixement i opció dels diferentes propostes que ens han donat al llarg de la història de l’Art, vas tenint més possibilitats de quedar-te amb la que s’acople més al teu estil, a la teua forma, o les teues circunstàncies, tot i que siga una circunstància eventual. En eixa proposta de joc, vaig arribar al retrat, com un camp, un estadi, on jugue a treballar amb colors, en un format força gran, per poder albergar tot este joc de plàstica, color, pinzellada, dinamisme, moviment, textura, tota eixa action painting de clavar colors impossibles, sempre sota la normativa del retrat.

Tot i que la meua temàtica, el meu teatre representatiu, cada vegada respon a coses més quotidianes, per a intentar allunyar la pintura de les coses boniques. Si tu pintes un paisatge, el paisatge en si és bonico, i la pintura passa a un segon pla. Si pintes un objecte quotidià, que no es valora per la seua estètica, sinò per la seua funcionalitat, la teua pintura passa a ser protagonista, per damunt de l’objecte.

-Aleshores, l’exposició davant del públic entronca amb esta teoria de l’art teua, segons la qual el procés és tan o més important com l’objecte reproduit o l’obra acabada, el mostrar el procés de creació com un espectacle esdevé obra d’art en si mateixa?

-Efectivament, és així, per a mi l’acció de pintar és això. El que intente mostrar és allò que l’espectador mai veu. Quan la gent visita una exposició el que troba és el treball polit i consensuat, treballat en la intimitat de l’estudi, amb la possibilitat de l’error i la modificació per tal d’arribar a un producte final que estiga a l’altura de l’objectiu marcat, açò no és el que a mi m’interessa. La lluita explossiva, dinàmica i sense filtre, la creació en estat pur, on hi ha una baralla, un plantejament, un component de posada en escena, de show, on és mostra més que la creació, l’acció pictòrica, això és el que jo vull que es trobe la gent, la tensió, la improvisació. Després, si es vol, eixa obra es pot polir quan reposa, es pot adaptar a un llenguatge estètic, si el destí final d’eixa obra és este. El que mostre jo en els meus shows no és l’obra acabada, sinò l’action painting en viu, el diàleg que s’estableix amb el llenç.  S’ha d’assumir el risc, com en el jazz, on queda la nota en l’aire i es perd.

-Com es relaciona la teua teoria estètica amb les teories hegemòniques en el món de l’art contemporani?

-Sincerament, em dóna exactament igual si la meua teoria està en consonància amb els moviments hegemònics de l’art contemporani. Jo no puc posar-me un vestit, si no em cap. Simplement, intente ser jo i el que fan els altres no té cap importància per a mi. S’han de respectar els avanços i les línies d’investigació creatives del temps on vius, però no ha de ser una condició que modifique el teu estat o la teua forma de ser.

Quant a la meua implicació en l’ “Art”, jo simplement faig propostes, independentmet de si són artístiques, plàstiques, o no ho son… Antonio López, el reconegut pintor hiperrealista, amb qui tinc bona amistat, em deia ‘Tachi, tú no tienes nada que ver conmigo’, i jo li responia ‘cómo que no, yo intento hacer lo que tú haces, y me sale lo que me sale a mí”. Trobe que eixa mania dels crítics d’art, dels historiadors, d’encasellar en unes normes o classificacions a totes les manifestacions artístiques que van sorgint, és una limitació molt gran.

Una cosa que hem de recordar sempre és que, deixant de banda els actors externs a la creació, pintar és un joc i el quadre és un residu físic d’este joc. La única vinculació real que existeix entre un artista i l’obra creada és el procés creador. L’artista disfruta en el procés de creació, el resultat físic, l’obra creada, és només el que resta.

-No hem d’estar condicionats, però sí ens trobems contextualitzats en un temps i un espai. Dóna la sensació de que tu ets una illa en un arxipèlag, que en l’espai, per exemple, pren la forma del lloc on vius i des del que desenvolupes el teu treball, i este espai és Altea, un lloc íntimament relacionat amb les arts plàstiques, per la seua història, perquè acull la Facultat de Belles Arts de la UMH, per la imatge que ven al món. Com et relaciones amb este context?

-En la situació actual, a nivell social i de mercat, laboral, professional, la persona creativa té moltes dificultats, perquè sempre hi ha una gestió des de dalt, a nivell de mercat, artístic o de formació, que si no combregues amb certs interessos, directament et bloquegen, t’inhabiliten o t’impedeixen desenvolupar la teua idea. Si en una Facultat t’estan dient que tens traves per a fer alguna cosa que consideren descontextualitzades, fora de les normatives acceptades, tens dues opcions: canvia la teua forma de ser, la teua forma de crear, el que fa que immediatament aparega la frustració, a més de que el més normal és que no funcione, perquè és impostat, no és autèntic, que és un dels valors imprescindibles de la creació, o directament et botes a eixa persona que et diu que no serveix i, eixe camí que està bloquejat, fas d’ell una alternativa. Independentment de lo estúpida o boja que siga la teua idea. Si creus en el que fas, treballes, tens disciplina i aportes coneixement, les coses clar que funcionen.

-Ha estat esta la teua experiència amb l’Acadèmia?

-Jo tinc una formació acadèmica, vaig començar a Sant Carles, a València, i comence bevent de totes les fonts, de totes les propostes, i no sé per què, al final, intenten formar-nos en ser avantguarda, a dur l’estendard d’un moviment artístic que ha de ser protesta, rebel·lia, que per a poder innovar has de provocar, tocar el tabús, l’agressivitat o els reclams socials. Al final l’artista que ha de carregar en un pes massa sovint excessiu. Jo estime més jugar en el meus estudi, amb els meus jocs personals, íntims i subjectius. Si haguera d’agafar el relleu de l’avantguarda artística del segle XXI, primer hauria d’averiguar quin és, cosa que trobe que ara mateix no sap ningú, no tenim perspectiva, potser no se sabrà fins d’aví a 25 anys, almenys, quan podem mirara enrere. Ara mateix tot és molt eclèctic, cadascú tira per on vol, amb una necessitat d’innovar malaltissa. Ja Walter Benjamin avançava que l’art estava mort, però trobe que l’artista el que ha de fer és ser honest amb ell mateix, sentir-se còmode i segur en la intimitat de la seua obra, per poder mostrar el seu treball al públic. A mi em pregunten moltes voltes què fa un artista del segle XXI treballant amb l’oli, davant d’un cavallet. No puc haver nascut fa 200 anys, així que la meua faena és actualitzar esta tècnica al món on visc.

Noticias relacionadas

next