Supose que ens trobaríem en una platja deserta on els matolls arribaren fins vora mar, i que la mar colpejaria amb força uns rocalls on, en algun temps passat o futur, els pescadors fixaven llurs canyes. Jo aniria vestit de blanc i brut de sorra, i em vories el color canella al rostre, perquè eren dies que faria molt de sol. I tindria els ulls mig tancats perquè encara que són foscos no suporte tanta llum. Tu, supose, estaries vestida de verd i t'hauries tret les sabates per caminar millor a l'arena, i hauries notat la calidesa de la sorra amb un esglai al principi, amb un somriure al pensar en els teus moviments després. I seria verd claret i duria un brodat amb un color més claret prop dels tirants. I els cabells solts a l'aire i un llibre de poemes a la mà. Supose que t'aproparies a mi mentre estava enfeinat en una barca de fusta sense pintar arribada a la platja.
L'estava tocant i em vaig fer sang amb uns claus doblats. Em vas dir que era una cosa superficial i no m'havia de preocupar. Havíem enviat a la merda tot el món i no era moment de preocupar-se per l'antitetànica. Em va sorprendre que el llibre de poemes fóra en llengua francesa, i em vaig enrogir un poc al reconéixer-te que no la comprenia bé. Em vas somriure i me'l vas apropar per a que l'usara com a martell amb els claus. I vam arreglar els claus de la barca i ja era segur posar-se dins, però estava bruta de sorra dins i la vaig mig bolcar per fer-la caure. Et vas esperar somrient i em vaig adonar que aquell dia no anaves maquillada. Vaig descobrir, com ja m'esperava, supose, que així estaves més bonica encara. I aleshores vaig rascar unes algues que hi havia apegades a la part de proa amb les meues ungles, però en tenia poques. I tu et vas apropar amb un somriure i les ungles pintades de roig carmesí i m'ajudares. I vam descobrir que posava
E S P E R A N Ç A
que a més de ser un substantiu resulta ser un nom de dona. Mai vam saber perquè el seu amo li va posar el nom, si pel significat del substantiu o per amor. Nosaltres, sense saber mai perquè, vam espentar la barca cap endins, i no sabíem si buscàvem un significat per a les coses o només ho fèiem per amor. Vam anar mar endins fins perdre de vista la costa i va passar la nit i vam tindre por dels contes sobre taurons i ens vam arronsar l'un a l'altre i la mar estava serena i la lluna era plena. I al dia després ens vam despertar en l'Esperança i vam vore una terra nova on eixia el sol. I no vam mirar cap enrere. Els dos veníem de pobles sense platja i no trobàvem a faltar res, supose.
Aquella nit feia un fred de mil dimonis i, sense fer cas de les recomanacions locals sobre la presència de llops i altres bestioles, i animats per la lluna plena que ho feia tot claríssim, vam anar a caminar pels llindars del bosc. Als teus ulls veia el reflex de la llar ardent unes hores abans, durant el sopar, un roig de fusta i brases consumint-se. El terra era platejadíssim i les fulles —també algunes branques— crepitaven al nostre pas. Com que anar sempre pel camí marcat era una cosa que, tal com havies descobert, m'avorria, em vas fer un gest com insinuant-me l'entrada al bosc. He de reconéixer que la foscor sota la copa dels seus arbres m'estremia, però et vaig agafar la mà i vam endinsar-nos dins.
L'arcada que feien els boixos era preciosa. El reflex de la llum no estava més allà. Sentíem animalets que volíem esquirols i imaginàvem óssos de pell fosca i potes fortes. La terra crepitava cada volta més al nostre pas i el terreny s'inclinava, en una lleugera pendent que s'enfortia metre a metre. Aleshores, vam vore a un centenar de metres un clar il·luminat per la llum redemptora de la lluna. Et vaig prènyer la mà i et vaig demanar d'anar allà, que havia mentit tota l'estona i tenia por de la foscor, que tenia por per mi, que tenia por per tu. Ens vam apressar i vam sentir els darrers planys dels llops dels voltants. En eixe precís moment ho vaig recordar: els óssos dormien.
El clar era ample i hi havia una casa de fusta al mig. Estava feta amb troncs tallats i el sostre era de branques i fulles. No hi havia indicis de vida a dins i semblava dur temps deshabitada. Ens vam apropar i vam apartar una branca caiguda vora la porta, i vam llegir, gràcies a la llum de la lluna:
E N D A V A N T
Hauria estat totalment cinematogràfic que en aquell moment caiguera un llamp, se sentira un crit, o quelcom semblant, però l'única pista que vam tindre va ser els ocells del matí alçant el vol i la claror del cel a l'est. L'alba trucava a la porta. Nosaltres no vam trucar a la porta de la casa i vam entrar directament.
Amb un intent de quedar com un cavaller —manies—, vaig intentar fer foc amb uns mistos que reposaven anys vora la llar i no funcionaven. El teu encenedor va fer la resta. Prengueres el foc i ens vam asseure al davant, cadascun a una cadira, i ens vam començar a contar coses i coses que no sabíem l'un de l'altre. Malauradament, el dia va trucar massa prompte i el foc es va apagar mentre tapàvem el sol que entrava per les finestres i dormíem de nou una llarga nit amb regust de fredor.