CARTOGRAFIES DOMESTICADES

El secret de la UA amb el primer premi Pritzker portugués

El Rectorat de la Universitat d’Alacant és un dels millors edificis de l’Alacantí i l’únic premiat pels premis globals d’arquitectura més reputats. El seu arquitecte, Álvaro Siza, farà 90 anys el diumenge que ve

18/06/2023 - 

ALACANT. La decisió de situar el campus de la Universitat d’Alacant als afores ha evitat que el centre de la ciutat tinguera un barri universitari, on els estudiants acabaren fins i tot arrelant i rejovenint la ciutat. Però d’altra banda, la decisió de transformar l’antic aeròdrom de Rabassa en un campus universitari va permetre experimentar amb el model anglosaxó de campus aïllat i mesclar les arquitectures industrials de l’aeròdrom amb edificis triats per concurs amb reputats estudis d’arquitectura d’Alacant i de fora.

És el cas de la seu del Rectorat, el que hauria de ser l’edifici emblemàtic de la universitat. La selecció del sobri Álvaro Siza, l’arquitecte portuguès nomenat el 1992 com a premi Pritzker, va fer que l’encaix de l’edifici del govern acadèmic entre els pavellons militars de l’aeròdrom fóra discreta i introvertida.

“Crec que és un problema de temperament”, responia a Juan Lagardera quan li preguntava pel joc dels arquitectes estrella, una lliga on juga el de Porto. “Encara que en certa manera, també depèn de les oportunitats que li sorgisquen. És una qüestió personal, però també contextual. Per això és comprensible que un arquitecte portuguès, encara que treballe fora de Portugal, tinga unes condicions diferents de les d’un arquitecte de Nova York. No crec que siga un problema de resistència, però sí de temperament i de context”, explicava al llibre Álvaro Siza i l’Arquitectura Universitària, editat per la Universitat de València.

Un context que l’oficina de Siza va atendre per construir un espai que, encara que aspirara a ser el més representatiu del campus, es va imaginar casi com un convent. “Hi ha elements místics però per raons de clima, per com obtindré el confort al Mediterrani. La relació amb la natura, amb la llum, està vinculada amb l’estil de vida. Per això possiblement és tan auster este edifici: té molt a vore amb el clima, la natura, la vegetació. El Rectorat d’Alacant és molt particular per la seua ubicació i pel programa d’usos de l’edifici. Però hi ha altres edificis que no són res conventuals, són inclòs extravertits”.

L’edifici és imaginat com un volum recte, un prisma blanc envoltat per un sòcol de marbre i penetrat per un xicotet buit farcit de vegetació tropical. A este extrem de l’edifici pren dos altures, però mentres s’acosta cap a l’antiga torre de control, va atenuant la seua altura fins que la façana es converteix només en un mur que rodeja un pati.  El pati penetra tot l’edifici com si fóra un claustre allargat, i dos corredors reparteixen l’accés a les distintes oficines de la planta baixa i els despatxos de la planta de dalt, com si fóra una pinça.

El porxo al pati, porticat amb columnes, sustenta una galeria superior que també fa de mirador del particular claustre. El ritme persistent de les portes de les oficines i les columnes dels dos nivells s’interromp amb una passarel·la de formigó, que permet facilitar la connexió entre les dos galeries mentres la pinça va obrint-se. El fons del pati està presidit per la zona noble, composta pel despatx de la rectoria i enfront, un xicotet hemicicle per als actes acadèmics.

“L’Alhambra, i l’arquitectura àrab en general, on es passa de la llum fortíssima d’un pati, cap a un porxe i després arriba un ambient de penombra, i després a un altre casi oscur, on la llum modula i organitza l’espai, però ademés d’una forma variable, perquè una cosa és el matí i altra el capvespre. La llum és un dels elements de formació de l’espai, i també de creació de ritmes que acompanyen als distints trànsits. És tan important la llum com la matèria, com el mur. Constitueix la lluita entre matèria i espai”.

Però si te n’adones, el prisma no és recte. Per no restar-li protagonisme al vell hangar metàl·lic de l’aeròdrom, la façana nord-oest es plega amb una xicoteta variació del seu angle. Un gest de modèstia que podria grinyolar als més obsessivocompulsius. Amb este edifici, Siza conjuga la Modernitat portuguesa amb el respecte a la tradició mediterrània, que controla estrictament l’entrada de llum per minvar els efectes de la sofocant calor, subscrivint la validesa del claustre. Una tipologia, per altra banda, present als edificis històrics de desenes d’universitats.

Les xicrandes del pati li donen vida en primavera amb la floració violeta, però també deixen passar la llum en hivern. Una alegria que contrasta amb la sobrietat de l’estructura de formigó armat —a voltes es deixa vore—, els blancs de les parets, el marbre dels sòcols i el metall dels poms de les portes. Tots els elements del mobiliari, fins i tot les manetes, han sigut dissenyades per l’oficina de Siza.

A la rematada sud-est del prisma, sobreïx una terrassa en voladís des de la sala noble. Amb un aspecte de caixa que s’aboca descaradament a l’exterior, semblaria el balcó d’un palau presidencial. Un component que trenca la monotonia dels plans blancs, encara que no deixa rastre de banderes, ni pregons; sinó de la sobrietat de la rutina acadèmica.

Noticias relacionadas