Salut i llibertat

Es tracta d’una unitat fraseològica que l’amic Vicent Beltran em va dir fa cinc, o sis, o set anys, i que em vaig apuntar en un quadernet de notes: «Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap.» M’explicava el savi i poliglota amic callosí que la seua iaia sempre la tenia a punt, l’expressió en qüestió. I que cada volta que l’ocasió era propícia, la dona somreia, recordava i hi insistia: «Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap.»

El cas és que, durant aquestes últimes setmanes —per raons evidentíssimes—, no deixa de ballar-me dins del pensament aquesta frase popular reportada per l’amic de Callosa d’en Sarrià: com una flama lluminosa i espurnejant enmig de l’espessa foscúria de les preocupacions, les incerteses i les confusions que hem anat patint durant els dies, les setmanes i els mesos del prolongat estat d’alarma.

Alguns idiomatismes tenen aquesta gràcia: són pessics de literatura lúcids, efectistes i suggeridors, que aconsegueixen transcendir les circumstàncies puntuals del moment en què es van fer servir per primera volta i assoleixen la rara capacitat de la transcendència. Vull dir: contenen missatges que preserven una excepcional vigència a través del temps. Apunten al cor de la condició humana i reïfiquen, per això, valors immutables, indelebles, sempiterns. Són, en conseqüència, delicioses fantasies verbals que —per definició— ben mereixen la consideració de clàssiques.

Tant és així que la dita que la iaia de Vicent Beltran feia servir a Callosa d’en Sarrià —i que no pocs valencians hem memorat durant aquests dies de confinament—, pot ser rastrejada documentalment, des del segle XIX, en un fum de repertoris fraseològics de tot el domini lingüístic. N’apunte només una mostra representativa: Col·lecció de proverbis, máximas y adagis catalans (M. Bergnes, Perpinyà, 1882: 27); Refrans i modismes tortosins (Federico Pastor, Tortosa, 1910); Folklore de Catalunya. Cançoner (Joan Amades, Barcelona, 1951: 1082); Diccionari de lleidatanismes (Josep M. Massana i Mola, Lleida, 2004: 67, 88 i 133); Refranys dels vells de les nostres terres (Pere Muñoz, Flix, 1979: 44); Els refranys catalans (Maria Conca, València, 1993: 210); Ribera amunt són les boniques (Elvira Farràs, Tremp, 1998: 43); Dites, refranys i paraules de la Vall de Cabó (Josep Obiols, la Seu d’Urgell, 2016: 93); Dites i refranys menorquins (Joan Pons, Ciutadella, 1984: 272); 3000 refranys de nostra terra (Josep Pujol, Tarragona, 1996: 12); Aforística médica popular catalana confrontada ab la de altres llengües (Oleguer Miró, Barcelona, 1900: 369); Refráns de la llengua catalana (Ramon Font, Sant Cugat del Vallès, 1900: 123).

Fins i tot —heus ací una curiositat filològica afegida— la dita callosina de la iaia de Vicent Beltran (ara ho sabem: coneguda i publicada també a Perpinyà, Tortosa, Barcelona, Lleida, Flix, València, Tremp, la Seu d’Urgell, Menorca, Tarragona o Sant Cugat del Vallès, etc.) apareix també recollida en la interessant Grammatica e dizionario della lingua catalana colla chiave dei temi e una raccolta di 350 proverbi, que el senyor Gaetano Frisoni va publicar a la ciutat de Milà el 1912. Hi podem llegir, en la pàgina 215, davall de l’epígraf «Salut», la frase nostrada transcrita amb l’ortografia de l’època («Qui té salut y llibertat, está rich y no ho sap»), seguida de l’equivalent en italià: «Chi ha salute e libertà si trova ricco e non lo sa.»

«Més val un llapis curt que una memòria llarga!», diu també la veu popular. I avui és el dia en què efectivament celebre haver apuntat en un quadernet de notes l’idiomatisme reportat a Callosa d’en Sarrià per Vicent Beltran. Perquè em permet posar-lo en relació amb altres anotacions fetes durant la mateixa conversa, al Campus de la Universitat d’Alacant, ara fa cinc, o sis, o set anys. Em contava, Vicent, que la seua iaia també solia comentar, irònicament, quan algú, per ostentació, comprava un segon cotxe: «Veges tu, dos cotxes. Si no els pot conduir al mateix temps! Ai, mira: es veu que els ne[ce]ssita...» I igualment, solia citar, la dona: «Mal de molts, conhort de bèsties.» I, encara: «Monja? Ai, monja! Monja de Sant Agustí: dos caps i un coixí!» O aquesta altra, no menys desconfiada respecte dels poders clericals: «L’església és un comerç; els rectors, els comerciants. I, al toc de les campanes, acudeixen els ignorants.»

No menys curiosa i sorprenent és l’expressió que el quadern em recorda tot seguit: «Foc a torres!» M’entendreix, rellegint les notes, l’explicació que el mateix Vicent, amb qui compartisc el sentiment punyent d’haver perdut la mare quasi al mateix temps —abans d’hora, en una edat massa jove, prematura, indeguda, impertinent—, em va aportar en relació amb aquesta expressió: «Ho tenim com un crit de guerra familiar i còmplice, la meua germana Raquel i jo. “Foc a torres!” Provem de raonar: “No podem tornar-la, la mare. Si poguera pegar-me cabades contra la paret, per tornar-la, me’l rebentaria per fer-la tornar. Però no tornarà. I no podem fer res. Per això.... “Foc a torres!”» Recorde que, mentre Vicent em feia l’explicació, jo en la imaginació visualitzava batalles, castells, guerres medievals; ballestes, sagetes de foc, incendis; torres, flames, merlets ardents... «Foc a torres!», repetia jo, emocionat, provant de fer una veu èpica. Fins que ell mateix em va aclarir l’origen prosaic de l’expressió: «Es veu que Torres era un home d’Altea que pujava a cobrar impostos, saps?» Per això es diu a Callosa: «Foc a Torres!»

Les paraules, en qualsevol cas, són testimoni i resultat —causa i efecte— d’històries, curiositats, fets, idees, raons, actituds, costums, savieses i coneixences. Són, senzillament, el producte de la vida: de la vida viscuda en societat per part d’una comunitat humana. Per això, avui que he tingut l’oportunitat de constatar que la dita de la iaia callosina de Vicent Beltran que un dia vaig apuntar en un quadern de notes resulta que és coneguda per tota la Mediterrània occidental (i va ser recollida fins i tot en una gramàtica catalana publicada a la capital de la Llombardia!), no puc sinó ratificar-me en els termes d’una altra anotació redescoberta, just al costat de les de la conversa amb Vicent Beltran, en el mateix vell quadern de notes. Diu, aforísticament: «Els atemptats contra les paraules són crims de lesa humanitat: és la humanitat sencera qui s’empobreix amb cada paraula perduda —en cada llengua menystinguda.»

I, quan dic paraules, vull dir expressions lingüístiques, en general: unitats fraseològiques incloses. Al cap i a la fi, totes les formes de la llibertat depenen, en últim terme, de la salut: de la salut del cos; i de la salut de l’ànima —que és, com se sap, feta de paraules. Hi completament persuadit: no és possible la més mínima llibertat personal i col·lectiva si no es disposa —ai!— d’una veritable salut en les actituds, els usos i els recursos del llenguatge. Altrament formulat: totes les cadenes i totes les llibertats deriven dels límits i els horitzons inabastables de les paraules.

Tinc per a mi, per això, que al marge de les pautades fases de la desescalada, el confinament per la pandèmia del SARS-CoV-2 no conclourà definitivament per a mi fins que, recuperades totes les normalitats, la Universitat no torne a obrir les portes de les facultats, els clubs socials, els despatxos, les biblioteques i les aules. I, en acabar una classe, puga coincidir casualment amb el gran savi de les paraules que és l’amic Vicent Beltran. Parlarem, com sempre, de la por i l’alegria, de l’enyor i l’esperança, de la mort i de la vida. És a dir: de les paraules. I del compartit amor a les paraules. Llavors evocarem, potser, amb un somriure còmplice: «Veus, quanta veritat, la iaia? Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap!»

Ens ha calgut una pandèmia vírica per a aprendre-ho. Però en la balança positiva de la present crisi sanitària potser hi haurà, per fi, un aprenentatge important que haurem fet. I és el de saber valorar la salut i la llibertat com una riquesa privilegiada, imprescindible, principal. La salut i la llibertat físiques, si més no. La qüestió és: també la salut i la llibertat ideològiques, polítiques, cognitives, anímiques, racionals, emocionals —lingüístiques, al capdavall?