Es pot ser cinèfil si no veus cinema? Esta pregunta em corca el cervell des de fa unes setmanes, quan en una conversa vaig arribar a la conclusió que no he vist gran part del cinema dels darrers vint anys, ni l’experimental, ni l’independent, ni les grans o mitjanes produccions. He vist alguna cosa aquí, alguna cosa allà, però no m’he comportat de manera sistemàtica amb la meua afició.
Com un rampell davant la sorpresa de no ser ja qui pensaves ser, vaig obrir una llibreta pel primer full en blanc i vaig encetar una llista (ja sabeu que elaborar llistes és una d’eixes activitats que t’acosten a la realitat, una enumeració de realitats, de fet) amb les pel·lícules que considerava imprescindibles en la meua formació del gust. Sense ordre ni concert, tal i com rajaven en la memòria. El número 1, purament ordinal, res de jeràrquic, va anar per L’amic americà, de Wim Wenders, adaptació de la tercera novel·la de la sèrie Ripley de Patricia Highsmith, amb Bruno Ganz, Dennis Hopper i Nicholas Ray. El darrer ordinal que he anotat ha anat a Jacques Tati i el seu Mon oncle, amb el número 64. No sé quan m’aturaré, però quan arribe a 100 em compromet a publicar-la per ací.
Si d’una tacada escrius 64 referències cinematogràfiques com a imprescindibles, tot i que l’estrena més propera a l’actualitat siga de fa 18 anys, ets o no ets un cinèfil?
Fent l’inventari, una mena d’anadiplosi temàtica em va portar a divagar des dels films estimats als actors que les interpretaven, i d’estos al temps passat en què els actors eren el model de conducta: els homes volíem adoptar aquell posat, aquella manera de fumar, el llarg dels pantalons, el tall de l’americana, l’estil desenfadat de portar el polo o la suadora.
I em vaig parar a pensar si en la història del cinema i els seus intèrprets no hi hauria models de conducta propers al que ara estem desenvolupant com a noves masculinitats.
Humphrey Bogart, Kirk Douglas, Steve McQueen, Paul Newman, Robert Redford, Gene Kelly, Sidney Poitier. El Humphrey Bogart de The Barefoot Contessa. El Kirk Douglas de A Letter to Three Wives. L’Steve McQueen de Bullitt. El Gene Kelly de An American in Paris. El Marcello Mastroianni de La dolce vita. El Sidney Poitier de To Sir, with love. Els Paul Newman i Robert Redford de Butch Cassidy and the Sundance Kid. Homes atractius i sensibles, seductors i alhora vulnerables, d’una imperfecció trencadissa que mantenia distintiva la seua masculinitat, allunyats del prototip Wayne-Heston.
D’aquí a pensar qui seran els seus hereus en el cinema actual només hi havia un pas, un pas impossible de donar si no coneixes el cinema actual. Però hi havia alguna cosa més. No és que no es puguera fer un llistat actualitzat de noves masculinitats al cinema (Keanu Reeves, Viggo Mortensen, George Clooney, Ricardo Darín, Denzel Washington,...), sinó que em vaig adonar que els actors ja no són exemple de res. Els músics i els futbolistes han ocupat el seu espai en l’imaginari masculí. I en el món del futbol i el pop no sembla que hi haja molts Newman, Redford, Kelly, McQueen, Douglas, Mastroianni, Poitier o Bogart.
Però la culpa deu ser meua, que fa molt que no veig cinema com cal, assegut en una gran sala a fosques, davant d’una pantalla gegant de les que no es mesuren en polzades i no cap en el saló de casa. Acabar els títols de crèdit, eixir, agafar distància per no importunar amb el fum i, el més a prop possible d’un fanal, encendre un camel sense filtre.
Nostàlgies inútils.
