Potser no, segur, sóc un tipo raret. El Nadal és per mi un catxarrisme cultural al voltant d’un grapat de referents d’arrel cristiana, pagana, laica i jueva – sí, ja sé que els jueus no celebren el Nadal, però Hannukah és tan a prop, i la superposició d’ambdues tradicions, tan estrident en la cultura de consum actual, que arredeu si no sembla que el celebren-. Llig fragments dels Evangelis, però en la traducció literària i adogmàtica d’en Joan Francesc Mira. Escolte música nadalenca, però la sacra amb oïdes dispostes a la meditació: Schubert, Gounod, villancicos del Cancionero Colombino, del cançoner d’Uppsala, del Duc de Calabria, de Juan del Enzina, el Cant de la Sibil·la, Sinatra, Dean Martin, Bing Crosby, ara Sufjan Stevens i Tom Waits (la culpa de Waits, més endavant en l’article) i, per descomptat, només arribar les primeres frescoretes, l’If I Should Fall from Grace with God, de Pogues en bucle. La veu de Shane MacGowan en Fairytale of New York em porta acompanyant des que tinc 18 anys, i eixa tornada de wisthle…
L’heterogènia laica em fa assumir tradicions tan seductores com anar la vespra de Nadal a dinar a un restaurant mexicà, o fer el pas d’any disfressat de personatge la saga mes galàctica, trekkie o superheròica. Cap problema, educar-se en el sincretisme catòlic és el que té.
Una d’aquestes tradicions de la modernitat del consum líquid és la de revisionar, aprofitant els cada vegada més minsos temps per a l’avorriment, aquelles pel·lícules que amb el pas del temps, s’han anat impregnant d’aquest especial esperit nadalenc, algunes evidentment christmaníaques, d’altres només posseïdores d’una flaire, d’un color, d’una fotografia, d’un somriure. Ja sabeu com m’agraden les llistes.
Ahir, rondant per les xarxes, em vaig topar amb una andanada contra les bases morals d’una d’aquestes pel·lis que, potser sorprenentment, es van afegir al meu canon, la molt britànica Love Actually (2003), on vaig retrobar el careto d’un paio que recordava de gairò al Fantasma de l’òpera (1989) i Hotel Paradiso (1999), un d’aquells que omplin la pantalla, en Bill Nighy. Ara, aquest manifest mainstream del bon rotllo nadalenc s’ha vist passat pel rodet del Test de Bechdel, quedant totalment retratat.
El Test de Bechdel és un mètode per avaluar si un guió de cinema, sèrie, còmic o qualsevol altra representació artística acompleix amb uns estàndards mínims per evitar la bretxa de gènere. Inspirat en l’argumentari vessat per la bloomsboriana Virginia Woolf a la seua obra A Room of One's Own (1929), i desenvolupat en el còmic d’Alison Bechdel Dykes to Watch Out For (DTWOF), el 2005. El mètode d’avaluació consta de tres passes molt senzilles:
És bastant sorprenent la quantitat de ficció que té un biaix androcèntric, i jo sòc dels que deixa fóra d’aquesta anàlisi les ficcions que, pel seu propi argument, tracten d’homes (Trainspotting no crec que siga una pedra de toc, per exemple), d’igual manera que no considere primmirades aquelles que acompleixen per excés, és a dir, les ficcions ambientades en un context cent per cent femení, trobe que això és fer trampa. Però no és normal, no és en absolut normal el que el Bechdel deixa al descobert.
Tanmateix, jo no m’estime Love Actually pel seu romanticisme, ni per la seua edulcorada visió de les relacions entre homes i dones, sinò perquè des que la vaig vore, no puc evitar emocionar-me en les estacions de ferrocarrils, en els aeroports, quan arriba tota una càrrega plena de gent amb ganes de ser abraçada, de fer petons i de prendre un grapat de cerveses. Així que permeteu-me que mantinga aquest mal exemple de biaix de gènere entre les meues predileccions, junt amb un altre grapat de pel·lis que por en tinc, de fer-les passar pel sedàs:
Plácido (1961), de Luís García Berlanga; My man Godfrey/Al servicio de las damas (1936), de Gregory La Cava; Arsenic and Old Lace/Arsénico por compasión (1944), de Frank Capra; Der Himmel über Berlin/El cielo sobre Berlín (1987) i In Weiter Ferne, so Nah/Tan Lejos, Tan Cerca (1993), de Wim Wenders Beautiful Girls (1996), de Ted Demme; Gremmlins (1984), de Joe Dante; Smoke (1995), de Wayne Wang, amb guió i codirecció de Paul Auster; i tots els episodis finals de cadascuna de les sis temporades de Downton Abbey (2010-2015).
