Processionàries vàries

Aquest hivern ens està deixant el pins atapeïts de processionàries, aquestes erugues que tenen tan mala llet que si et descuides et deixen la pell ben roja i amb coentor intensa. Verí que en el pitjor dels casos pot acabar fins i tot amb la vida d’un dels teus millors amics, el gos. 

Com potser que davant aquesta possible plaga no es puga fer més? Passeges per camps i pobles i has d’anar mirant amunt. Fins i tot quan visites el Castell de Dénia allí estan els nius o bossons a la copa de l’arbre just a puntet de caure i provocar aldarull. Larves ‘a tutiplén’ , a betzef.

I cada any el mateix. Plaga de pi mediterrani. Potser hauríem de passejar amb paraigües per anar tranquils. I més encara quan els experts es mostren preocupats. I es que estan per tot arreu, a la Marina i més enllà. Desfilant en processó cap a terra ferma en aquests dies de hivern amb sol. I ai, si les toques sense voler, des d’alèrgies, sobretot en xiquets, fins a urticàries, dermatitis, rinitis i fins i tots asfíxia pel verí que trobem en el pèl de l’insecte. I pensar que acaba convertint-se en una papallona de vida efímera.

Urticària al patrimoni, la no protecció de les sendes d’accés a les Pesqueres

I de picor dèrmica a urticària al patrimoni, metafòricament parlant. En concret a les sendes d’accés a les Pesqueres de la zona de Xàbia. Uns camins no protegits a ras de penya-segat que corren risc de desaparèixer deixant en l’oblit la digna i sacrificada tasca d’aquells agosserats que no fa tants anys s’apropaven a aquests indrets per baixar amb cordes i escales rudimentàries fins a unes plataformes de canya que instal·laven en les parets dels cingles. Història encara viva dels nostres pobles. Senders, corriols i construccions humils fetes a mà que esdevenien eina per tal de cercar solucions davant la fam i la misèria. És a dir, per tal d’endur-se cap a casa tot allò que aquests homes podien pescar a l’hivern amb alevosia i nocturnitat. Sípies, peix de roca i calamar entre fred i humitat a territori rocòs, esvarós, de caiguda lliure al mar. Art de pesca tradicional amb ‘encesa’. Patrimoni cultural que cal conservar.

Històries de jornalers i llauradors que arriscaven cos i salut per complementar el jornal que guanyaven al camp fora de temporada. Penúries i converses als camins que els duien fins a les Pesqueres d’aquest nostre litoral escarpat. 

És per aixo que fa urticària, que pica, que cou, la decisió de l’Ajuntament de Xàbia de no protegir, de moment, les sendes de les Pesqueres en el Pla General Estructural del municipi. El consistori, davant les queixes i al·legacions de l’Institut de Recerca Oceanogràfica de Xàbia (IROX), argüeix que encara no és el moment, que ja arribarà la protecció quan es redacte el Pla d’Ordenació Pormenoritzada, ja que aquests camins no estan catalogats com a Bé de Rellevància Local (BRL) o Bé d’Interés Cultural (BIC). Complexitats urbanístiques….

La visió de l’IROX, en canvi, és ben diferent. Consideren que aquests senders d’accés a les Pesqueres no sols s’han de preservar i protegir, sinó que s’han de recuperar aquells que es troben en pitjor situació, posant així de relleu la problemàtica jurídica d’enfront reclamacions particulars. Altre cop l’estigma drets privats versus patrimoni cultural. Tabú que caldria clarificar.