Jornada de reflexió, en diuen. I forma part de la litúrgia electoral. La vespra dels comicis es considera conclosa la campanya electoral —com si últimament no visquérem sempre permanentment instal·lats en campanya electoral!— i s’acaben els mítings, els anuncis, les entrevistes, els debats i les peticions de vot. Descansen —en pau— els polítics, els assessors, els publicistes i els militants furibunds. I descansa, també, per fi, la resta de la ciutadania.
M’agrada. M’agrada molt aquest dia d’inquieta calma política que precedeix el dia de la voràgine electoral: potser perquè sempre he sigut molt del divendres —o el dissabte— de les coses, d’acord amb aquella vella dita valenciana: «De la festa, la vespra.» O no. Potser no. Potser m’agrada aquesta jornada de reflexió senzillament perquè tots els candidats de tots els partits polítics, en aquest dia de repòs legalment prescrit, poden sentir-se encara legítimament esperançats —a pesar de l’oracle de les enquestes—, cadascú segons les pròpies que ha sabut i ha volgut generar.
És una evidència que, en els nostres dies —en la nostra postmodernitat d’informació tothora tsunàmica i incontenible—, aquest concepte de jornada de reflexió (com a presumpta mesura de desconnexió de la pressió mediàtica i publicitària que els diferents partits polítics exerceixen) esdevé totalment irrisori. D’una manera o una altra, les candidates i els candidats, conjuntament amb els responsables de les respectives campanyes, planifiquen també la manera de gestionar una jornada com la d’avui. I, fins i tot, deuen calcular la imatge que projectaran demà, en el moment de votar: amb aire distés i compromés, exhibint lideratge o confiança, amb un determinat somriure, en companyia d’un concret entorn familiar, popular i amable, etc.
Ningú que no es mame el dit podrà creure ara com ara que la jornada de reflexió serveix perquè l’electorat, efectivament, medite conscienciosament i lúcida sobre el sentit del vot que li convindrà emetre al sendemà. La bona veritat: costa imaginar un suposat perfil ciutadà que diga: «Vull pensar, sospesar, processar i valorar —reflexionar— durant tot el dia d’avui què votaré demà.» No. Qui més qui menys, racionalment o instintiva, conscientment o inconscient, deu tenir ja el vot decidit. O té decidit, potser, el gest —pobrament democràtic—de no acudir a votar.
Tanmateix, continuem disposant en el calendari electoral —«com un costum amable», que diria Estellés— del benefici d’una jornada de reflexió. I jo, que amb els anys he esdevingut un animalet cregut i obseqüent —disciplinat de mena— en aquesta classe de protocols socials, he volgut propiciar la pròpia reflexió en un dia tan assenyalat com el d’avui amb la lectura del llibre que l’estimat —i admirat— amic Enric Balaguer va presentar el passat dimarts a la llibreria Pynchon & Co. d’Alacant, amb el periodista Manel Lillo com a mestre de cerimònies: Punts de fuga. Pensar, crear, resistir.
És un consell que els faig de tot cor: lligen, si en tenen l’ocasió, la prosa assagística del professor Balaguer. És un antídot extraordinari contra la vacuïtat, l’ordinariesa, la banalitat, la trivialitat, la vulgaritat i la insubstancialitat que sembla impregnar-ho tot en els nostres dies. No hi trobaran, probablement, respostes per als grans interrogants que el nostre món planteja: però sí que els garantisc que hi trobaran, almenys, una meravellosa intuïció, nodrida per incomptables lectures, sobre quins són aquests interrogants; quines són les principals preguntes, quins els principals temes, quins els reptes més suggeridors; quines les principals ocupacions, preocupacions i interpel·lacions del món en què vivim.
Particularment suggeridor m’ha semblat, en aquest nou llibre d’Enric acabat de presentar en societat, el capítol que porta per títol aquesta sucosa qüestió: «Llegir, ens fa millors persones?» La manera de plantejar el tema mereix ja el benefici d’una primera citació literal: «Georg Dreyman, el protagonista de La vida dels altres —la pel·lícula de Florian Henckel— després de gaudir d’una peça musical es pregunta: “Com pot un home escoltar aquesta música i ser una mala persona?”. I és que a la qüestió de si hi ha gent dolenta —intrínsecament malvada— li segueix la de quina manera les humanitats (la literatura, la música, el teatre...) tenen el potencial de ser una medecina o, fins i tot, un dissolvent de la maldat. [...] Ja sabem allò dels oficials nazis, capaços d’emocionar-se amb peces musicals i, després, esdevenir sàdics torturadors i cruels assassins.»
Enric, devorador contumaç de llibres i articles, es pregunta, així, doncs, per què la lectura, la literatura —i l’art, en general—, ens porta positivament a millor considerar i estimar els altres. I, en l’escenografia d’una conversa entre múltiples veus interiors que és aquest assaig, el mateix Enric es contesta: «Home!, ens hauria de fer més coneixedors de les forces de la vida, de les motivacions humanes, dels motors de les conductes. I ens hauria de fer, abans de res, coneixedors de nosaltres mateixos, a través d’aital coneixement i acostar-nos als altres i al món.» I és que, tal com el professor Balaguer s’encarrega de recordar-nos, «la literatura suposa una ampliació dels recursos expressius». I, com se sap, el domini dels recursos expressius —el domini del llenguatge— és la clau que obri tots els panys en la construcció de la personalitat, en l’accés al coneixement i el reconeixement de la realitat, i també en la comunicació i l’empatia envers els altres. «Les mancances de llenguatge en les persones delata, així mateix, una reducció mental», arriba a sentenciar Balaguer. I hi incideix: «Posar noms adequats a les coses que passen en l’ordre íntim, i també social o professional, fa minvar l’ansietat. Les paraules sostreuen violència, perquè ajuden a discernir, a tenir una consciència crítica, a organitzar el món. I per això, ens donen poder sobre nosaltres i sobre el món.»
Fent-se peu en l’obra de la filòsofa estatunidenca Martha C. Nussbaum, que gira a l’entorn de les relacions existents entre humanitat, ètica i política, Enric Balaguer conclou, així, que «la literatura és bàsica per a arrelar els valors democràtics. És a través de la lectura que entrenem una alteritat que passa de ser cosa aliena a ser nostra.» És sobre la base de les paraules —i de l’art de les paraules que és la literatura— que les persones desenvolupem la capacitat de reconèixer, estimar i reverir els nostres consemblants: de saber-los iguals a nosaltres a pesar de matisos i diferències i, en conseqüència, de respectar els seus drets en la mateixa i idèntica mesura que volem que se’ns respecten, a nosaltres mateixos, els nostres propis drets. Per això, Balaguer no pot sinó concloure, de la mà de l’escriptor francolibanés Amin Maalouf, que «conéixer l’altre només es pot fer a través de la cultura» i que, en últim terme, «la intimitat d’un poble és la seua literatura».
Des d’aquest punt de vista, si bé ho reflexionem, és, per tant, per mitjà del llenguatge —i de la literatura, i de la cultura humanística i científica en general— que podem desenvolupar-nos com a persones i, al mateix temps, cultivar l’empatia envers els altres. Tal com el mateix Enric s’encarrega de recordar: «Aquest cultiu de l’empatia és bàsic a l’hora de crear societats solidàries i amb un grau de salut psicològica acceptable.» Tant és així que, pujant sobre les espatles de l’escriptora alemanya d’origen jueu Hannah Arendt —les fonts literàries d’Enric Balaguer semblen infinites!—, l’escriptor del Castell de Guadalest ens ofereix una idea força que no pot deixar ningú indiferent i que, personalment, se m’ha arrapat a l’esperit en aquesta jornada de reflexió com les dents d’un llop s’agafen l’anca d’un cabrit: «Situacions com les que es varen viure en l’Holocaust o amb els desapareguts de les dictadures sud-americanes foren autèntiques catàstrofes humanitàries. Allò que una pensadora com Hannah Arendt destaca de la figura d’Eichmann, el coronel corresponsable de la xoà, és, per un costat, el seu llenguatge deficient (un llenguatge burocràtic) i, per l’altre, la manca d’empatia. Podem aprendre de personatges com aquest?»
Heus ací el secret últim de la condició humana que il·lustra aquest cas extrem i esborronador: som llenguatge; i és d’una manera indestriablement vinculada al prodigi i el misteri del llenguatge que som capaços de desenvolupar l’estima al proïsme, la respectuositat, la solidaritat, la consideració, l’empatia. Per això, hauríem de saber comprendre que l’amor a les paraules és també una forma —l’única forma possible!— de l’amor als altres: de l’amor a la vida. I, en conseqüència, no em volia estar de compartir amb vostés, en aquesta jornada de reflexió —gràcies a la lectura del llibre d’Enric—, aquest concretíssim «punt de fuga» del paisatge de la vida: el de «l’amor a les paraules». Desconfiem: desconfiem, per tant, de tots aquells que gosen continuar pecant —«de pensament, paraula, obra o omissió», ai!— contra el més digne, elevat, excels i sagrat principi de la condició humana, que és, precisament, aquest de «l’amor a les paraules».
Que (demà) tinguem sort —també en això.
