Perdre l'Ideal

La repercussió emocional de la venda de l’immoble on, durant gairebé 90 anys, hi ha hagut, primer, un cine, el cine Ideal, i posteriorment discoteques, ha estat pràcticament nul·la en la societat il·licitana. Com era d’esperar. El cine va tancar a finals de 1981 després de dècades de ser la sala emblemàtica del barri que va créixer a ponent de la Vila i les discoteques han anat succeint-se des de l’èxit del bakalao en els 90 fins al seu aïllament fora de les zones d’oci cada vegada més restringides dins de la trama urbana.

El cine Ideal no va resistir amb contundència la crisi de l’exhibició a finals dels 70 i principis dels 80, malgrat el ressò polític i social del Cineclub Luis Buñuel que utilitzava la seua pantalla des de 1976, i malgrat els més de 6.000 espectadors que passaren el 1979 per la seua taquilla per a veure la pel·lícula de Gudie Lawaetz sobre el Misteri d’Elx. Va sucumbir pocs mesos després que tancara un altre, que estava molt a prop, en el plànol urbà i en l'estil, el cine Central. Aquest cine va ser completament demolit, sense deixar rastre de la seua empremta, com havia passat abans, el 1956 amb el cine Coliseo a la Corredora i el 1971 amb el cine Victoria, per a obrir una sucursal bancària i un centre de Simago, respectivament.

Aquests dos exemples d’actuació contra el patrimoni no haurien d’haver-se seguit tan a la lleugera en altres casos però dècades després amb governs locals −se suposa− progressistes, van tenir la seua continuació en l’enderrocament dels cines Avenida el 2003 i el Paz el 2007, no debades el primer va deixar un solar ocupat per un pàrquing en el límit amb el palmerar històric d’un barri, el del Raval, més necessitat de centres de reunió per als seus veïns que per als seus cotxes, i l’altre, un buit lamentable a l’interior de l’illa que ocupava, enfront del col·legi de l’Assumpció.

La pobra arquitectura del cine Ideal no feia vaticinar una destinació més propícia. Quan el 1982 començaren les obres per a transformar-lo en un local de bingo, ni els propietaris (ni l’Ajuntament) és preocuparen per tal de respectar l’edifici. Fou destruït tot l’interior i revestides les parets exteriors, i extirpat el cos de la cabina sortint sobre la façana del carrer Blas Valero. Amb la desaparició de cines com el Palafox, el Palacio del Cine o el Altamira, albirar el volum de l’immoble que dóna als carrers Doctor Caro, Blas Valero i Alfredo Llopis satisfeia un orgull insà per als què coneixíem el seu passat, encara que no entràrem al cine. Sí que ho férem a les discoteques del nostre enlluernament juvenil, però no era prou pels nostres pares i avis, que només veien decepció, el vestigi d’un temps irrecuperable.

Les següents generacions han perdut tota referència sobre un edifici que es va construir el 1930 per a dedicar-lo a sala d’estiu, la primera d’aquest tipus a Elx (si exceptuem la tímida etapa del Salón Moderno a l’entrada del pont Nou entre 1915 i 1917) des d’on seduir als espectadors de la Vila perquè des de la seua graderia tindrien magnífiques vistes del poble. No obstant això, prompte, als tres anys, va ser cobert per a satisfer als treballadors que, a poc a poc, anaven poblant el nou barri i podien ser consumidors de pel·lícules, sarsueles o els populars sainets de Paco Hernández durant tot l’any.

El destí final serà la seua demolició i la nostra resignació perquè seguim sense una actualització del catàleg d’edificis a protegir a Elx des d’una perspectiva més acord amb les lleis estatals i autonòmiques de patrimoni, més adequada a la història de la nostra ciutat i al llegat que volem deixar als nostres descendents, l’incompliment d’un ideal que ens decep a final de cada legislatura i que ens obstinem a renovar quan comença la següent. A penes ens queda res d’una arquitectura que va donar entorn de la dècada dels 60 més de 30 cines, segons el registre de l’Instituto Nacional de Cinematografía, entre la ciutat i el camp d’Elx: podem admirar encara la façana de l’Alcázar, encara podem assenyalar la seua cabina, i conservem al nostre abast les formes ornamentals de l’interior del Capitolio, on l’empremta del cinema és més evident. Però, sobretot, Elx té el Gran Teatre, que aborda el seu centenari sense una conservació específica donada la seua importància, el seu caràcter ja únic dins de la ciutat.

José F. Cámara Sempere es autor de 'El cinema a Elx'