Obrir la porta a la cultura mediterrània... des de casa

ALACANT. El confinament del 2020 va tancar totes les portes, però a Óscar Martínez li va obrir la possibilitat de recopilar un grapat d’idees. “Volia escriure un llibre que utilitzara un element arquitectònic com a fil conductor que em permetera contar desenes d’històries sobre la cultura i l’art mediterrani de totes les èpoques. Em vaig adonar de la importància que prenien les portes en aquell moment i alhora tenia temps per a condensar apunts dels meus viatges pel Mediterrani”.

Un quadern de viatges es va convertir així en un evocador llibre per aprendre sobre la importància d’una arquitectura que sovint passa desapercebuda, perquè sempre ha estat oberta. “La porta és un element quotidià que a penes rep atenció, però que suposa la divisió entre l’exterior i l’interior, simbolitzant per tant el punt més fràgil d'un edifici. Un assaig que ofereix una perspectiva diferent de la història de l'art tradicional i una mirada original sobre la cultura occidental”, conta Martínez a AlicantePlaza.

Professor a l’Escola d’Art i Disseny d’Albacete, Martínez assegura que gaudeix de l’arquitectura però visitant-la. “Treballe amb ella a les meues classes i és un mitjà fabulós per a tractar molts temes”. Per això, “volia que el llibre fóra un gènere híbrid entre ficció històrica, literatura de viatges i retalls personals. No és un manual d’història de l’art o un text erudit. És un assaig, però tenia clar que hi havia un principi i un final: una casa a Pompeia i la casa on vaig passar el confinament”.

Arquitectura religiosa, arquitectura profana i arquitectura d’altres mons són els tres blocs sobre els quals s’organitzen les vint-i-dos portes que serveixen d’excusa per a abordar com l’art i l’arquitectura han materialitzat imaginaris universals. “Entre la porta de l'inici i la del final, en realitat el lector és lliure per viatjar pel llibre sense prejudicis. No hi ha un ordre cronològic, per això m’agradaria que el lector decidira llegir primer la porta de la Quinta da Regaleira si este estiu planeja viatjar a Lisboa”.

“La primera porta és la de la Casa dels Vettii a Pompeia. Al món romà, però en totes les cultures, sempre s'han protegit les portes amb diferents símbols: creus, animals, mans de Fàtima... Al món romà es protegia amb representacions fàl·liques, una imatge que hui seria escandalosa i eròtica, però en el món romà els amulets tenien aquesta forma. Cada porta és una excusa per parlar de diversos temes enganxant al lector de forma entretinguda, com per exemple en aquesta primera que tracta sobre amulets i talismans arquitectònics”.

La majoria de portes es concentren a la vora del Mediterrani perquè “és un llibre de viatges, i jo he viatjat eminentment per la Mediterrània. Especialment Itàlia, perquè la llengua també obri moltes portes i jo vaig estar un any allà. La nostra mar per mi és una fascinació, un gresol d'aquesta part de món. El Carib o la Mar de la Xina també ho són, però en aquest cas és el magnetisme que m'atrau”.

Però l’assaig no es limita a les arquitectures de les civilitzacions més clàssiques. “Està molt centrat des de l'Antiguitat fins al Barroc, però també hi ha pinzellades de la Modernitat amb l’escola alemanya de disseny de la Bauhaus, la joiera parisenca Fouquet o la Sezesion de Viena. Hi ha algunes absències que són conscients: clar que no parle de la Porta d'Alcalá o la de Brandenburg, intente eixir-me’n del tòpic”.

“L'arquitectura més moderna costa de vegades valorar, perquè solem valorar les coses només perquè tenen molts segles. Però hi ha coses actuals extraordinàries. És molt difícil valorar l'arquitectura del període en el qual vius perquè necessites perspectiva. Però el nostre present és el passat del futur, per això cal intentar educar-nos per a valorar el que estem vivint. Què apreciarà la gent d'aquí a cent anys? Educar la mirada és complicat, però em sembla fonamental”.

Un viatge que analitza com la decoració és la materialització de desenes de mites, llegendes i històries. Però què ocorre amb l’absència d’ornament marcada des de principis del segle XX? “El missatge de la Modernitat, amplificat a la Bauhaus, és que no hi ha ornament, després de tants segles. L'escola defensava un disseny funcional i llança aquest missatge també amb el disseny de la seva porta. Aquesta absència d'ornamentació potencia la funcionalitat i l'estructura, focalitzant l'atenció aquí i no en la decoració. Un exemple pràctic per a un lector que no sàpiga res sobre història de l'art”.

“El llibre es deté sobre portes monumentals, perquè la porta no deixa de ser la cara d'una construcció. Però ara tots vivim en construccions sense massa significació: la porta de les nostres cases són modestes, perquè són modestes les nostres vides. No té res a veure amb una porta d'un rei. A mi el que m'interessa és llançar la idea que després d’un any i mig les portes de les nostres cases sembla que tornen a obrir-se, i hem d’aprofitar —en la mesura del possible— viatjar i descobrir les cultures que ens envolten. Per això, tanque l’assaig amb la porta de la casa on vaig passar aquests mesos, amb un missatge optimista. Hem estat darrere d'aquestes barreres i ara podem tornar a obrir-les i descobrir aquestes portes i llindars”.

Com imaginar les ciutats des de tots els punts de vista?

Qui ha pensat fins ara les ciutats i quines ferramentes necessitem perquè qualsevol siga especialista dels espais que ens envolten? El col·lectiu Punt 6 d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes presentava ahir a la Fira del Llibre Feminista d’Alacant —celebrada al Panteó de Quijano— “Urbanisme feminista: per una transformació radical dels espais de vida”.

Publicat el passat hivern, el llibre recull una genealogia de dècades d’experiències pràctiques que ofereixen un contramodel de la ciutat neoliberal. Una ciutat cuidadora que subverteix l'actual ordre de prioritats i supera la dicotomia públic-privat, mitjançant el disseny d'entorns que posen en el centre les necessitats d'una població diversa i complexa, que són sostenibles en termes socials i ambientals, i on les decisions polítiques i estratègiques estan en mans dels seus habitants.

Roser Casanovas, Adriana Ciocoletto, Marta Fonseca, Sara Ortiz Escalante i Blanca Valdivia concreten i detallen diferents aspectes de la ciutat que posa la vida al centre, des de la clara consciència que només els processos impulsats des de baix, i a partir de la complexitat comunitària, s'edificaran una realitat urbana radicalment diferent de la que coneixem.