El Museu de la Mar de Santa Pola encara altres quaranta anys amb una ruta definida per convertir-se en un museu-territori.
SANTA POLA. Seria possible copsar en un espai el llegat mil·lenari d’un dels ports més importants de la Roma Imperial, impulsat per unes extenses salines que acull encara una de les flotes pesqueres més grans del Mediterrani espanyol?
Amb els sediments de la desembocadura del Vinalopó, Santa Pola es va convertir en un rellevant port natural. Amb la potent energia del sol mediterrani, prompte va originar una de les primeres salines. Santa Pola, en aquell moment encara Portus Ilicitanus, exportava salaó de peix i salsa ‘garum’ a tota la Roma imperial. Centenars d’àmfores baix la mar i els ciments de les cases del port ho acrediten.
Però el lligam de Santa Pola amb la mar arriba fins a mitjan segle XX, el cim de la seua etapa més pròspera, i creua també les crisis migratòries més contemporànies. Les tripulacions del Francisco y Catalina, Nostra Senyora de Loreto, El Corisco o el Clot de l’Illot rescatant pasteres a la deriva també ho acrediten.
“Un museu és un instrument de conservació de la identitat”, explica María José Cerdá Bertoméu, la directora del Museu de la Mar de Santa Pola. “Som encara un important port pesquer, i atresorem béns materials, però també testimonis vius, cançons i rituals. Tenim història viva de l’últim segle i este museu també la protegeix”.
A punt de fer quaranta anys, el centre va trenant el fil de la història amb tres cordells diferents: el patrimoni tangible, l’intangible i l’art. “El concepte de patrimoni va evolucionant amb el temps, com les normes que el regulen i la seua percepció social. Per això, ara treballem com un museu-territori. No som només un museu al Castell-Fortalesa. Investiguem el patrimoni, l’interpretem i finalment el musealitzem”, exposa Cerdá Bertoméu.
Per això ara el Museu de la Mar s’identifica com una “plataforma de gestió del patrimoni tangible i intangible de Santa Pola”. Els seus espais, de moment, es concentren a l’antiga fortalesa marinera —la seua seu principal—, el jaciment del Portus Ilicitanus, l’Aquarium i el vaixell Esteban Gonzàlez.
A la seu principal, es combinen les peces arqueològiques amb la recreació etnogràfica d’ambients santapolers dels últims segles, ara pendent de renovació. Un taller de fusteria, la cabina d’un capità —quan encara no funcionaven els GPS— o una antiga casa de poble il·lustren amb objectes reals com es vivia al passat.
“Utilitzem diferents llenguatges per contar la relació entre els humans i la mar. Per això, l’art contemporani és un medi d’investigació més per a reflexionar sobre tot el que ens afecta als humans”, conta María José Cerdá. Una convocatòria internacional escull des de fa quatre anys els diferents cicles expositius anuals. “I a partir de l’any que ve, amb el programa Cultura Resident del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, coordinat per Roser Colomar, passarem a ser també un espai de producció artística”. “Seguirem sent ambiciosos, perquè la nostra faena és interinstitucional, amb una mirada local però oberta al món, a la mediterraneïtat i a les emergències contemporànies”.
Amb un pla estratègic per a les pròximes dècades que marca la ruta del futur museu-territori, el somni més personal de Cerdá Bertoméu és un parc arqueològic a la Picola, el jaciment que inclou el Portus Ilicitanus. “La majoria de parcs arqueològics no estan a la trama urbana, però este sí. Seria tot un repte d’integració. També caldria incorporar el patrimoni natural amb un centre d’interpretació a la Serra de Santa Pola: el cap és un antic escull de coral. Perquè el que no es protegeix no s’estima, i no s’estima el que no es coneix”.
