Fotos RAFA MOLINA ALACANT. El 24 de juny de 2017 és un dia marcat en vermell en el calendari de Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954), en vermell com diu el tòpic tot i tractant-se d’un dels major exemples d’aquest gènere anomenat “negre”, en el seu cas el roig no té més significat que la sang que puga eixir pels forats del darrer assassinat que ha passat per la seua ment. Aquest dissabte 24 es tancarà el període festiu de les seues estimadíssimes festes de les Fogueres de Sant Joan, amb la Nit de la Cremà i tota la seua litúrgia del foc, acompanyada de música, cervesa, palometes, coca amb tonyina i bacores. Una festa a la que Marià ha dedicat pàgines, estudi i estima. Però enguany l’agafarà a 800 kilòmetres, a la vora del cantàbic, rebent de les mans de l’alcalde de la ciutat biscaïna de Plentzia el premi Bruma Negra 2017 dels V Encuentros de Novela y Genero Negro Bruma Negra, per tota la seua trajectòria de vora 40 anys dedicat a la investigació criminal periodística i la narrativa de gènere negre. Per parlar d’ella, del premi, de la seua trajectòria vital i del que encara queda per vindre, quedem en una de les vies més populoses de la ciutat que serveix d’adjectiu gentilici a la seua dedicació, ja que Mariano Sánchez Soler és un escriptor alacantí, que no un escriptor local. Al trànsit habitual de cada dia, s’uneix que ens trobem en la vespra de la festa, els espais dedicats als monuments foguerers comencen a acotar-se amb tanques, la fisonomia de les barraques i els racons cada vegada és més identificable, l’olor de la pòlvora que exhalarà la mascletà que en un parell d’hores atronarà la propera plaça ja s’ensuma. Decidim optar pel carrer Poeta Quintana, i en la cantonada d’una de les seues poques terrasses seiem per trobar una difícil tranquil·litat, envoltada de clàxons, converses a crit i martells pneumàtics.
- Amb aquest premi Bruma Negra, el Ficus d’Or Honorífic del darrer Festival de Cinema de Sant Joan d’Alacant, la teua estrena com a rapsoda… trobes que estàs de ple en l’època dels reconeixements?
No, no, jo crec que és una casualitat. Després d’estra treballant tant de temps, fent el mateix, ha arribat això que per a mi és una sorpresa. M’han donat el premi honorífic del Festival de Sant Joan per la meua trajectòria de relació amb el cinema, com a professor de guió, guionista, cinèfil i persona vinculada a tota la moguda del cine a Alacant. He sigut jurat del mateix premi de Sant Joan vora set anys, també ho he sigut del Festival de Cinema d’Alacant. Mentre va estar en marxa el “Ciudad de la Luz”-Centre d’estudis, hi vaig impartir l’assignatura de guió cinematogràfic. Hi ha tota una generació de gent que es dedica al cinema en Alacant, que han sigut alumnes meus o han tingut alguna relació amb mi, tècnica o professional. O siga, ha sigut un premi que m’ha donat molta alegria, perquè ha estat basat en la faena, pura i dura, en la coherència i, si ha d’haver un secret, en la insistència en el que u vol fer.
- I t’ha estat fàcil mantindre aquesta coherència?
Home, al començament va ser difícil. Fins i tot, quan vaig començar a fer cursos sobre novel·la negra a la Universitat d’Alacant, convéncer-los de que era millor fer un curs sobre un gènere tan concret, en voltes de sobre la novel·la en general, va costar, tot i que els beneficis eren evidents, ja que es tracta d’un gènere molt canònic, amb un seguit de regles, fàcils de trencar.
- I el mateix amb l’obra literària?
Sí, sí, arriba un moment que jo decidisc d’escriure un tipus de novel·la social on, sense monòlegs interiors, amb acció, crítica, desig de portar a la llum coses que estaven amagades, aquesta tercera pota de la novel·la negra, que no és la investigació pura del crim, sinò la denúncia, el mostrar el que està ocult, explicar com funciona realment el mecanisme del poder. Le forces de poder no es troben, per exemple, en el cap de policia, les decisions polítiques no es troben a la mà del polític de torn, sinò en altres persones, quasi en un estat paral·lel. A mi m’agrada molt contar la veritat, explicar tot això que està al darrere.
- Per a això t’ha ajudat la teua professió de periodista, la teua experiència en succesos i investigació.
És clar, jo tinc una manera de treballar molt centrada en la investigació, en conéixer cada detall d’allò que vull contar, en explicar les coses de les que tinc informació de primera mà. D’aquí la meua tria per col·locar com a escenari de les meues trames Alacant, o el Madrid que vaig conéixer de tants anys d’estança, treballant-hi en mitjans com El periódico de Catalunya, Diario 16, Tiempo, revista en la qual vaig ser redactor en cap de la secció de nacional, Primera Plana, Interviú o Le Monde Diplomatique. I això és el que han reconegut a Plentzia, perquè ells premien una trajectòria d’algú que ha aportat coses noves i coherència, una vegada més, al gènere, però no només de narrativa, sinò també periodística, investigadora.
- Parlant de novel·la, tot i que aquest aspecte social es pot trobar des dels inicis del gènere, amb autors com Hammett, Chandler, McCoy, Himes, sembla que no és el subgènere més reconegut, fins i tot minoritari, dins del maremàgnum de la literatura criminal actual…
No cregues, sempre ha estat així, des del principi també hi havia qui continuava fent literatura d’intriga, d’enigmes, com ara. El que van fer aquells grans es baixar el misteri al carrer, i van posar gent, personatges, que eren com la gent que feia aquelles coses, com els malfactors i els investigadors de la realitat. De colp la novel·la de misteri es converteix en realista, perquè els protagonistes de les seues novel·les es mouen i parlen com els personatges que estan fent aqueix tipus d’activitat criminal en el món real. I això dóna la possibilitat d’escriure sobre un ventall de coses més gran, el crim es concerteix en un fet sistèmic, el mecanisme de la narració passa de saber qui ha comés el crim, que moltes vegades se sap des del principi, a desvetllar els mecanismes de com funciona el poder.
- I això des d’Alacant…
Un dels meus referents principals és Leonardo Sciascia, a qui una vegada van preguntar per què ambientava totes les seues novel·les a Sicília, i ell va respondre que “Sicília és el món”. Com els grans escriptors nordamericans, que descriuen fins el més mínim detall d’allò més proper perquè han fet un amplíssim treball previ d’investigació narrativa, de documentació, i també perquè aquells llocs formen part de la seua formació més íntima, com Faulkner amb el comtat de Jefferson, jo ho he intentat en Alacant, Alacant és el meu territori. Alacant és el món, tot la seua pérdua d’indentitat, tot i la seua desmemòria, de la què també he escrit, en aquest format de gènere, a Alacant Blues (1994, amb reedicions augmentades el 2002 i el 2008) o Lejos de Orán (2003), o de manera tal vegada més poètica, més evocadora, com a Alacant a sarpades (2004).
- Per altra banda, ¿com perceps el canvi de la professió de periodista?
De fet, jo no crec que haja canviat tant. Canvien les ferramentes, canvien alguns protocols i algunes maneres de fer, però en el fons, el periodista està sol amb la seua informació, amb la qual és Déu absolut, fins que no la lliure per publicar, només ell pot fer i desfer. En el fons tu has d’escriure bé la història, construir bé el reportatge. A la gent jove que estudia ara periodisme, en les xarrades que els he pogut fer, per exemple a la Facultat de Periodisme de la UMH, on m’hi ha portat l’amic José Luís Ferris, sempre els dic el mateix, que són afortunats, perquè ells ja començaran a treballar amb la nova situació, tindran la possibilitat de publicar les coses, ben publicades, sense limitacions i tot dependrà de les seues capacitats. Això és només un canvi de negoci, però per al treball de periodista, el que quedarà és el que puguen fer, el que puguen escriure. La diferència entre maquetar amb un tipòmetre i escriure amb màquines d’escriure i paper pautat, o controlar ara tot el procés amb eines informàtiques, és només una qüestió d’evolució tecnològica, però saber fer un títol, una entradeta, un lead, això és el mateix, aconseguir la informació i construir la història, això no ha canviat ni canviarà, i és el nucli de la professió. Les notícies necessiten d’algú que les explique. De què serveixen, per exemple, els papers de Wikileaks, si no hi ha el filtre del periodista que explica, que contextualitza, que utilitza el seu background per construir la notícia. Només hi ha un fet que sí és específicament nou, que és la immediatesa, que un fet puga estar en els canals d’informació al minut d’haver passat, però si això es fa passant per les mans d’un periodista, és genial, és perfecte.
Com a guinda del pastís, ja quasi deixant lliures les cadires a una nova tanda de vianants assedegatas, Marià ens avança com a primícia que en breu podrem gaudir d’una edició conjunta de les seues “obres alacantines”. Serà aquesta una excusa perfecta per tornar a llegir una de les millors plomes que ha donat la ciutat de les Fogueres.
