Mare de Déu de Loreto

Ja ho sé: el nom de l’embarcació de Santa Pola que ha rescatat 12 persones prop de la costa de Líbia no és en valencià, sinó en castellà: Nuestra Madre Loreto. Molts mitjans de comunicació, de més a més, han confós —no per casualitat— el nom de la barca en qüestió, i parlen adesiara del Nuestra Señora de Loreto. No deixa de ser curiosa, aquesta confusió. Perquè l’advocació i la devoció popular és, entre la bona gent de Santa Pola, per la Mare de Déu de Loreto. Així: com a Mare, més que no com a Señora o com a Virgen. I és que, en valencià normatiu, podem parlar —o escriure—, si volem, sense problemes, de la Nostra Senyora de Loreto, o de la Verge de Loreto... Però a l’hora de la veritat, la denominació genuïna, espontània i col·loquial —la que li naix a la gent—, acaba sent la de Mare de Déu de Loreto.

Sempre m’ha semblat significativa, aquesta propensió divergent en la llengua pròpia, respecte del castellà, d’emfasitzar, en la figura bíblica de Maria, la condició de mare per damunt de la de verge o senyora. Ben mirat, resulta que fins la percepció més íntima i idiosincràtica de la divinitat —de les figures, les persones i les qualitats de la divinitat— acaba reflectida en els usos, els costums i les tendències de les llengües. I, així, en castellà, una expressió tan castissa com «¡Ay, la Virgen!», difícilment trobaria un equivalent fàcil, en valència col·loquial, amb un hipotètic «Ai, la Verge!» —que ningú no diu—, sinó en un espontani: «Ai, Mare de Déu!» Aquest és el fet: mentre un sistema lingüístic sembla posar l’accent en la condició de verge (o de senyora), l’altre tendeix a remarcar el de mare. I això —em pense— té a veure (moltíssim!) amb les respectives tradicions culturals i religioses, que tendeixen a promocionar, segons el cas, l’un o l’altre apel·latiu.

En fi... Cabòries teologicolingüístiques al marge, el cas és que aquesta setmana el Nuestra Madre Loreto de Santa Pola ha tornat a centrar, com ja va fer l’any 2007, totes les atencions mediàtiques. Perquè els mariners del pesquer santapoler han rescatat, en alta mar, 12 persones nàufragues, procedents de Senegal, Mali i Líbia. Tenint en compte que Mutxamel (l’altre poble nostre amb una insubornable devoció per la Mare de Déu de Loreto) no té port de mar, el nom de l’embarcació ja en delata l’origen: si no era de Xàbia (on també la Mare de Déu de Loreto té advocació, especialment a Duanes de la Mar) és que havia de ser de Santa Pola. Perquè tot fill de veí sap que la Mare de Déu de Loreto és a Santa Pola —ep!— com la Mare de Déu de l’Assumpció és a Elx, la Mare de Déu dels Desemparats és a València, la Santa Faç es a Alacant, la Moreneta del Castell és a Novelda o el Crist del Sagrari és a Altea.

Segons la tradició local, la vinguda de la Mare de Déu de Loreto a Santa Pola s’hauria produït un 10 de desembre (precisament, el dia consagrat en el santoral a aquesta Mare de Déu), quan un pesquer que navegava en direcció a la Vila Joiosa es va veure obligat a recalar al port de Santa Pola per una forta tempesta. En aquella barca viatjava una imatge de la Mare de Déu de Loreto. Quan semblava que ja la tempesta amainava, el pesquer es va fer a la mar per reprendre la travessia fins a la Vila. Però no va poder ser. L’embarcació va haver de tornar al port de Santa Pola un parell de voltes, perquè cada volta que n’eixia, del port, la tempesta tornava a desfermar-se impetuosament. I la mar bullia «com la cassola al forn», que diria aquell. D’aquesta manera, tots van comprendre, al final, que era aquella Mare de Déu —la Mare de Déu de Loreto—, que volia quedar-se per sempre a Santa Pola. I per això, fins al dia d’avui, la Mare de Déu de Loreto és la patrona de Santa Pola. I els santapolers —amb la gent de mar d’una manera especial— la tenen per patrona i protectora: és així que li dediquen les festes patronals del setembre, i que celebren, igualment, cada 10 de desembre, la tradicional Vinguda de la Mare de Déu.

Aquest és, fet i fet, el substrat etnopoètic subjacent a la denominació del Nuestra Madre Loreto. Però l’actualitat recent de l’embarcació santapolera, que ja l’any 2007 va rescatar enmig de la mar 26 persones i les va portar sanes i estàlvies a Trípoli, és molt menys fantàstica, ideal i llegendària. Supose que la coneixen... Tot va començar el dijous de la setmana passada, ara fa nou dies, quan el Nuestra Madre Loreto estava pescant prop de les costes de Líbia. Segons el segon patró del pesquer santapoler, Vicent Sempere, la Guàrdia Costera líbia havia interceptat en alta mar la pastera d’uns emigrants i en va rescatar alguns, però se’n va deixar altres dins l’aigua, abocats a una mort segura. El patró del Nuestra Madre Loreto, Pascual Durà, els va deixar pujar a bord —d’acord amb el més elemental dels instints humanitaris— i va cridar als responsables de la llanxa patrullera líbia, perquè els recollira. Però aquests no li van fer cas, i els van deixar allà enmig de la mar —en aigües internacionals entre Líbia i Sicília, a un centenar de milles de terra ferma. La versió de les autoritats líbies té encara la santa barra d’acusar el pesquer de Santa Pola d’haver-se «interposat en el rescat» i «de no haver-se allunyat de la patrullera». «Vam parar el motor de la barca perquè de nit, amb gent dins l’aigua a popa, l’hèlix els hauria succionat», aclareix simplement el senyor Sempere.

El cas és que, a bord del pesquer, els tretze mariners del Nuestra Madre van acollir solidàriament els 12 nàufrags. I les 25 persones han hagut de conviure durant els últims nou dies juntes a bord, en una situació límit, amb racionament d’aliments —i, damunt, a penes sense gasoil. Especialment complicada, segons sembla, va ser la jornada de dimarts en què la mar, de més a més, va començar a picar-se i va empitjorar, de manera que la barca va haver de posar proa cap a Lampedusa sortejant colls de mar, fugint d’una tempesta forta. Davant d’aquesta situació d’emergència el patró Pascual va demanar amb insistència un port segur on poder atracar i desembarcar els dotze nàufrags rescatats, perquè pogueren ser atesos amb unes mínimes condicions sanitàries. Però és ací on vénen les de calor. Un cas com un cabàs: ningú no en vol atendre la petició. Itàlia i Malta en deneguen el permís. «No volem immigrants il·legals...» I el Govern espanyol es fa el distret i mira de llavar-se les mans: suggereix —«vergonya, cavallers, vergonya!»— que potser convindria que els emigrants foren redirigits a Líbia.

Líbia! Líbia... Líbia és, ara com ara —fa pudicícia haver-ho d’escriure—, un país sense estat on els emigrants són subhastats com a esclaus, i on el mateix Ministeri d’Exteriors espanyol recomana no viatjar per la inseguretat i la presència de milícies armades, etc. Sí: a Líbia, passa ara tot això... I, de més a més, es produeixen impunement violacions, tortures i execucions sumàries d’emigrants. «No tinc por a morir; tinc por de Líbia», confessa un dels nàufrags rescatats. «Em preocupa que es produïsca un motí dins la barca, si els immigrants saben que els tornem a Líbia», explica el patró Pascual. «Líbia no és un port segur i no ha subscrit la Convenció de Ginebra sobre l’estatut dels refugiats», adverteixen les ONG Open Arms, Sea Watch i Mediterrània, en un comunicat conjunt.

Mentrestant, Vicent dóna compte de l’estat de salut d’aquelles pobres persones: «Estan bé. Però estan molt marejats i vomiten seguit seguit. És normal: no estan acostumats a la mar». Ahir un dels rescatats patia diversos desmais, amb signes evidents de desnutrició i deshidratació. Ningú que haja pogut tindre l’experiència d’embarcar-se en un pesquer d’arrossegament, ni que siga una única volta —em ve ara al cap la vida heroica de Miquel Climent, patró de pesca, i amic de tota la vida—, no podrà evitar tenir el cor en un pessic només d’imaginar les dificultats patides per la tripulació, després d’un mes sencer treballant en alta mar, sense tocar port. Tretze mariners que simplement provaven de guanyar-se la vida a la mar, amb la previsió de fer gasoil i reposar queviures el 3 de desembre, i tornar feliçment al port de Santa Pola el 21 o el 22 de desembre, per a la campanya del marisc al Nadal: tretze mariners forçosament reconvertits en herois, negligits i abandonats per governs, presidents, ministres, gabinets, agents diplomàtics i tota una xarxa d’institucions europees inoperants. Tretze mariners que es veu que han de fer penitència pel greu i imperdonable pecat d’haver salvat la vida de dotze emigrants nàufrags.

Hi ha, en tota aquesta indecència, una pregunta que es fa difícil de defugir: com és que la sensibilitat del Govern espanyol s’hi distancia tant respecte de la que mediàticament va voler oferir el passat 12 de juny —fa a penes cinc mesos!—, en el cas de l’Aquarius i els seus 629 rescatats, finalment acollits al port de València? «Veiem que ens han deixat tirats. No tenim cap resposta dels governs, ni del Ministeri d’Exteriors, ni de ningú...», es lamenta Pascual Durà, des del pont del Nuestra Madre Loreto. Eu! Sant Pere és bon home! Com es pot exhibir tanta indiferència davant d’una situació així? La gola que exhibim, especialment al Nadal, quan mengem gambes a boca plena —els dits untats de suc—, no és directament proporcional a l’oblit i el menyspreu que últimament demostrem envers l’ofici i la vida de la gent de la mar? Un detall revelat pel patró del Nuestra Madre Loreto em sembla especialment significatiu, enmig de tota la rocambolesca història que estan vivint —sobre aquest món ignorat dels nostres pescadors—: «Dimecres no vam poder pescar, per la tempesta, però dijous sí... Què hem de fer? No ho podem perdre tot! Perquè una cosa tenim clara... I és que això no ho pagarà ningú!» I remata: «Si haguérem trobat un tresor, segur que vindrien volant o en un submarí...»

Escolte les veus de la mar. Imagine els mariners del Nuestra Madre Loreto corrent el bou, xorrant i triant peix davant la mirada atònita, estupefacta i espantada dels dotze  rescatats a bord. Recorde el relat llegendari de la Vinguda de la Mare de Déu de Loreto a Santa Pola. I un pensament m’empelta de tristor la llum que admire des de la cafeteria, en aquest final de novembre. És aquest: que abans eren les tempestes de la mar les que condicionaven la vida i les il·lusions de les persones; i que ara, en canvi —«Ai, Mare de Déu!»—, són les tempestes de la política, la hipocresia i la insolidaritat les que en constrenyen i supediten l’esperança, el progrés i la dignitat.