Manel es guanyen el Palau d'Altea amb la seua 'competència'

ALTEA. Encara que semble mentida, hi ha territoris que es poden conquerir amb la força de la paraula i un ukelele. Les Marines i el seu entorn són territori Manel. Només amb la força del boca-orella són capaços d’omplir de gom a gom el Palau Altea d’un públic heterogeni i fidel. Des de xiquets de 12 anys criats amb Benvolgut i Ai, Dolors com a banda sonora de les seues videtes, fins a grups de xicones somniant amb els seus llargs cossos blancs estirats a la sorra, Al mar!.  Des del moment en que corre la primera notícia, l’efecte en cadena escampa la seua presència, sense necessitat de publicitat ni de molt de treball per part de promotores ni programadors.

Manel són una aposta segura, tot i els seus passos de ball una mica erràtics després d’aquells dos primers discos que s’han convertit en imprescindibles de qualsevol col·lecció de pop contemporani, diguen el que diguen els seus crítics ultraindies, o la perenne comparació amb els meravellosos Antònia Font, com si només hi puguera haver "un gran grup de música en català".  Els millors professors europeus (2008) i 10 milles per veure una bona armadura (2011) són d’aquells de "llista dels millors de". Potser Atletes, baixin de l’escenari (2013), el primer cop de timó cap a sons més elèctrics, ja no entraria en estes llistes, tot i donar temes tan reeixits com Teresa Rampell.

Però és que amb el nou gir, ja decidit, cap a l’electrònica, de Jo competeixo (2016), s’han atrevit fins i tot a versionar el Me sube la bilirrubina de Juan Luís Guerra, amb La serotonina, renou !!

Per als directes en auditori tancat, no obstant, tornen a optar per una formació acústica i per la força interpretativa del seu frontman Guillem Gisbert, amb un so més proper al britpop d’Els Pets, abandonant una mica, només una mica, l’eco folkie que els caracteritza. Martí Maymó en nous reptes rítmics i l’acoblament per als nous temes, de les programacions MIDI de Roger Padilla i Arnau Vallvé. Sabedors de la força del seu patrimoni, el repertori en directe va ser un suau balanceig entre patrimoni i inversió, un tema d’aquí, un tema d’allà. Des del folkie descarat d’ En la que el Bernat se’t troba fins a l’electro-cumbia de Sabotatge.

Els Manel continuaran amb els seus intents de trobar nous passos de ball, però cada vegada que el seu nom aparega a la llunyania d’una programació i siga pronunciat, la taca d’oli farà que la munió dels seus fans es pose en marxa al primer dring d’ukelele.