Llàmies

Els camins de la curiositat són —com els del Senyor— inescrutables. El cas és que no sé per què sí o per què no, aquesta setmana en què una tintorera ha sembrat el pànic en una platja de Campoamor, a Oriola, m’ha vingut a trobar la rara curiositat de la llàmia. Sí, així; amb palatalització de la consonant lateral inicial: llàmia. Perquè és amb aquesta forma, llàmia, com es refereixen a Tabarca, a un llegendari monstre marí capaç de menjar-se d’un mos cabres, gossos, persones... I de tot.

En tinc el testimoni gràcies a l’entrevista que una antiga alumna de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, Danae López Cortés, va fer al senyor Vicent Pianelo, de la referida illa de Tabarca. En un moment determinat d’aquesta entrevista li pregunten al senyor Vicent, a propòsit de la temible bèstia marina:

—Em contava el Tio Salvaorico que un dia va pescar un peix molt gran i que dins de la panxa tenia una cabra sencera, amb una campaneta i tot.

—Sí, sí, sí... Una llàmia! Una volta n’agarraren una, ací darrere, a l’Almadrava.

—Les llàmies tenen fama de ser perilloses, no?

—Les llàmies? Mare de Déu! Les llàmies fan por! Ací han agarrat llàmies, a l’Almadrava, amb gossos dins del ventre! Tu compta: tragar-se un gos!

—Diuen que són voraces i que tenen molta fam.

—Sí, sí, sí! I devoren les persones. La llàmia... Fotre! És un peix molt gran, molt gran, molt gran. I té molta llegenda. És molt agressiva. I molt sanguinària. La llàmia... Tu caus a la mar, i tens la llàmia... I la llàmia et traga i et xucla! Com si fora un caramel·lo!

Encuriosit per aquesta referència tabarquina sobre la llàmia, he trobat —gràcies a la màgia infinita d’Internet i sant Google— una peça periodística d’Àgueda Vitòria en Lletraferit, publicada a finals de 2018, titulada «Somien amb humans assassins els taurons dorments?», on es reprodueix una fotografia que no pot deixar ningú indiferent. «Llàmia de 1790 quilos que entrà en l'almadrava de Tabarca en agost de l'any 1946. Portava dins una tonyina de 40 quilos», ens aclareix el peu de foto.

«La mare que va!», m’he exclamat, de seguida, quan n’he ampliat la imatge en la pantalla. «Caram! Caram, això de la llàmia!» No ho he pogut evitar: li n’he passat de seguida la imatge per WhatsApp al meu especialista de guàrdia en matèria d’ictionímia i —pura incontinència— li n’he traslladat la inquietud en un àudio.

—Senyor Francesc-Xavier Llorca Ibi? Bon dia i salut! Mira... Passa que m’acabe d’encuriosir en la qüestió de les llàmies. A Tabarca diuen que van fer aquesta foto que t’acabe de passar amb una llàmia, allà per l’any 1946, en una almadrava. T’agrairé molt si em pots il·lustrar amb la teua erudició impagable. Tu que eres l’especialista major en ictionímia a la Marina i part de l’estranger... Xe! Què és això? —li demane al col·lega i amic.

I Llorca, infal·lible —més sabut que els set savis de Grècia, amb més paciència que el sermó de la galtada—, em contesta pots minuts després, amb una nova nota de veu:

—Això és el tauró blanc, que és el Carcharodon carcharias. A Tabarca li diuen llàmia, que és una paraula que estava en voga en italià i en castellà, procedent d’un monstre mitològic: la làmia, que crec que és un hel·lenisme. És un visitant habitual de les antigues almadraves (les atlàntiques, sobretot, però també les mediterrànies), perquè un dels seus aliments és, efectivament, la tonyina. Com que són tan grans, necessiten molt de menjar; i una tonyina els proporciona l’aliment que requereixen.  

No hi ha res com tindre amics savis —i saber, en cada cas, a quin sant convé encomanar-se. En efecte: a Tabarca, potser per influència de l’origen italià dels pobladors, és al tauró blanc que en diuen llàmia. I és més que probable que, tal com apunta Llorca, una tal denominació s’inspire en el referent mitològic de les làmies: aquells monstres femenins que —a la manera de l’Home de la Sangueta, el greixer, el greixet, el saginer, el greixero, l’engreixero o el Tio Metxero de l’imaginari valencià contemporani— raptava xiquetes i xiquets per xuclar-los la sang.

Segons sembla, en els textos clàssics grecs Làmia era una bella jove que va seduir Zeus i hi va tindre un fill. Però Hera, esposa de Zeus, com a càstig va fer que aquest fill de Làmia morirà sent encara una criatura de bolquers: moguda per la desesperació, Làmia va fugir de la gent i es va recloure a l’interior d’una cova  on, amb el temps, la pena, la reclusió i la solitud van fer que es convertirà efectivament en un autèntic monstre. Per això, envejosa dels fills de les altres dones, Làmia espiava les criatures per atacar-les i menjar-se-les. Per cert: que També es coneix per Làmia el monstre Gelo de l’illa de Lesbos, una ànima en pena d'una jove d’aquella illa, morta quan era jove, que ix del mar per raptar els infants.

Però la bona qüestió és que el mite de Làmia —com tot en la vida— ha anat evolucionant. Tot sembla apuntar que el judaisme el va similar i el va reformular en el personatge de Lilit, primera esposa d’Adam. En l’Antiga Roma el seu nom ja es feia servir per espantar les criatures. Durant el Renaixement se la representava amb cos de serp i cap i pits de dona: per això, el diccionari de l’AVL, seguint la mateixa fórmula del DIEC i del Diccionari català-valencià-balear, sintetitza, en la corresponent accepció: «En la mitologia clàssica, monstre fabulós representat amb cap de dona i cos de drac.» Encara actualment, en el llegendari basc les làmies (lamiak o laminak) són éssers llegendaris femenins amb peus d’ànec, cua de peix o garres d’algun tipus d’au. I, talment com les encantades valencianes, exhibeixen una bellesa extraordinària, habiten en espais aquàtics (rius, barrancs, pous o fonts) i sovint es mostren pentinant-se els cabells amb una pinta d’or. Val a dir, en qualsevol cas, que aquesta forma de la làmia com a dona d’aigua o divinitat femenina de la natura tampoc no és una exclusivitat del patrimoni etnopoètic  basc, sinó que ofereix en realitat un abast universal, com demostren referents literaris com ara el poema narratiu de John Keats Làmia (1819) o obres pictòriques de singular bellesa com la Làmia de Herbert James Draper o la de John William Waterhouse (totes dues de 1909).

Impossible no posar en relació el referent mitològic clàssic de la Làmia —i del posterior ús genèric, làmia, làmies— amb l’imaginari del temible tauró blanc encara evocat a Tabarca, pronunciat popularment amb la palatal lateral inicial (de la mateixa manera que els cultismes lunar, labial, literal, lector o lingüístic es corresponen amb les formes populars palatalitzades lluna, llavi, lletra, llegir o llengua). A Itàlia, per exemple, durant l’edat mitjana la paraula «lamia» esdevé sinònim de «strega» (‘bruixa’). I tal com Martí Domínguez oportunament es va encarregar de recordar en el seu impagable Bestiari (2000), el naturalista francès Guillaume Rondelet, Rondeletious, en el seu curiosíssim Libri de Piscibus Marinis (1554), ja va deixar per escrit, en relació amb els monstruosos animals marins que ja ell denomina «Làmies»: «Diuen que es menja els altres peixos i que és molt gormand, i arriba a devorar homes sencers, cosa que he sabut per experiència. Car a Niça i Marsella es capturaren antigament Làmies, i a l’estómac d’un d’ells es va trobar un home sencer completament armat».

Esborrona imaginar l’escena descrita pel catedràtic Rondeletious fa prop de cinc-cents anys, amb un home sencer —armadura i tot!— engolit d’un mos («com si fora un caramel·lo») fins a les entranyes d’una làmia. És inevitable: de seguida ens ve al cap l’imaginari terrífic de les llàmies que prodigiosament es conserva a Tabarca, i encara més concretament la vella fotografia de l’espaordidor animalot capturat a l’almadrava de l’illa Plana l’any 1946. Tot plegat, de més a més, ens fa ballar pel cap la idea que, potser, aquesta figura de la llàmia —amb totes les seues vessants: també la de la seductora dona d’aigua— potser ha tingut un recorregut determinat en la història de la cultura popular valenciana.

Aquesta setmana en què —n’ignore la causa— se m’ha desfermat la curiositat pel nom i la idea de la llàmia, he conegut també l’existència del suggeridor topònim el pou de la Llàmia a Vilafranca, als Ports, a l’altre extrem del país. «El pou de la Llàmia?» De quina llàmia? Una dona d’aigua? Una divinitat de la natura? Un ésser fabulós amb cap de dona i cos de drac? Una bruixa? Un monstre marí a la manera del Carcharodon carcharias de Tabarca? D’una por indeterminada? O —com sovint passa— el topònim vilafranquí potser no té absolutament res a veure amb aquest saborós imaginari de les antiquíssimes llàmies encara vives en la tradició oral tarquina gràcies a la memòria del senyor Vicent Pianelo a propòsit del temible tauró blanc?

No ho sé... Sé només que —ves per on!— aquesta setmana m’ha captivat la curiositat de les llàmies. I no m’he sabut estar de compartir-la amb vostés, en aquest «Cafè del temps». Insistisc: no en sé ben bé el perquè. Per la notícia de la tintorera que aquesta setmana s’ha presentat a la platja d’Oriola i ha espantat els banyistes? Potser sí... Però potser no. Perquè el cas és que el tauró blanc no deixa de ser, universalment —que li ho pregunten a Steven Spielberg, si no!—, una representació atàvica de l’amenaça, la por, l’angoixa, la preocupació, l’exposició, la inquietud, la intempèrie, l’esverament, la intranquil·litat, la temença, la incertesa... Sobretot als països que, com el nostre, fiten amb la mar —i els seus misteris. Hi torne a insistir: no sé per què aquesta setmana, precisament, m’ha vingut, només perquè sí, aquesta curiositat obsessivomaniàtica per les llàmies. Ni hi tinc ni idea! Però sospite que, en els temps que venen, potser hauríem de saber buscar una primera equivalència entre la sabuda expressió de veure «les orelles del llop» i una hipotètica alternativa marinera a propòsit —ai!— de «la por de la llàmia».