Les orelles del llop

Ningú que no es mame el dit podrà ignorar el fet que, diga el que diga el calendari oficial, ha estat aquesta setmana quan ha començat de facto la campanya electoral per a les pròximes votacions —municipals i autonòmiques— del 28 de maig. Resulta molt evident que l’espectacle de la moció de censura promoguda per Vox al Congrés del Diputats amb l’inefable senyor Ramon Tamames  Gómez com a inversemblant aspirant a la Presidència del Govern d’Espanya no ha estat sinó una descarada instrumentalització del Parlament amb finalitats electoralistes: particularment per part del partit polític promotor de la moció, que presideix el no menys inefable senyor Santiago Abascal Conde.

Però no solament Vox ha fet servir la pantomima de la moció de censura per a guanyar protagonisme mediàtic i fixar posicions —per a llançar missatges, traçar estratègies i projectar imatges eloqüents de cara als pròxims comicis municipals i autonòmics. També la resta de partits i de grups parlamentaris han volgut aprofitar l’oportunitat mediàtica de la moció de censura per a exhibir valors, arguments, postures, tàctiques i astúcies orientades a l’atracció de vots.

Els analistes polítics i les contertulians televisius i radiofònics se n’han fet un fart, aquests dies, observant i comentant gestos, moviments, declaracions, actituds, consignes, posicionaments i intencions. Que si «el perfil baix de Feijóo»; que si «el sentit de prudència i moderació del PP»; que si «la complicitat entre Pedro Sánchez i Yolanda Díaz»; que si «la unitat del Govern de coalició a pesar de les disparitats»; que si «l’enginyosa eloqüència parlamentària d’Aitor Esteban»; que si «els èxits de gestió esgrimits per l’Executiu»; que si açò, que si allò... Sí, sí, sí. Tot que que vostés vulguen i més. Però per damunt de totes les consideracions, segurament, diria que aquesta setmana ha planat en l’ambient polític que milions d’espectadors han estat seguint per ràdio, premsa, televisió i xarxes socials una rara sensació: la d’haver-li vist, preclarament —uf!—, les orelles al llop de Vox...

La jugada de la moció de censura presentada pel partit d’Abascal amb el senyor Tamames com a titella còmplice ha estat qualificada, com era d’esperar, d’«esperpent», «pantomima de mal gust», «comèdia tragicocòmica», «espectacle estrambòtic», «sainet infame», «broma de mal gust», «disbarat lamentable»... Però el fet objectiu, es mire com es mire la qüestió, és que no ha deixat de tenir el seu impacte mediàtic, amb més de vuit milions de persones fent-ne un seguiment directe per televisió. I ha servit per a demostrar que el conjunt dels parlamentaris del Congrés dels Diputats, per mor d’aquests professionals de la provocació que són els senyors i les senyores de Vox, poden arribar a ballar el ball més estrafolari de tots els balls al so d’un partit ultranacionalista i neofeixista com Vox, amb el senyor Santiago Abascal agitant la batuta a plaer com a inesperat director d’orquestra.

Per a la memòria immediata restarà, d’aquesta destarotada moció de censura, a més de les picades d’ull que cal inferir del dolç festeig estre Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, la calculada posició del PP de Feijóo, que no s’hi va posicionar ni a favor ni en contra, sinó tot el contrari. I —molt significativament— l’oferiment de col·laboració i entesa cordial d’Abascal al Partit Popular del calculadament absent Feijóo: «Borrón y cuenta nueva!», li proposava el líder d’extrema dreta. «Votemos juntos hoy, entendámonos mañana para ofrecer a los españoles una alternativa sólida...», invitava goludament i amb  mans esteses. I és aquest «entendámonos mañana» el que crec que hauria de fer feredat a tota la «gent de bé» —per dir-ho amb un sintagma de moda— de cara a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig.

Perquè, vegem... Descartem cartes i parlem sense embuts ni subterfugis: sense entrar a especular quin podrà ser el resultat electoral en les Corts Valencianes, tal com està ara mateix el pati polític valencià resulta evidentíssim que hi haurà centenars de municipis en què el Partit Popular podrà ser, sí, l’opció política més votada però sense majoria absoluta. I, de més a més, en aquests casos, allí on hi haja presència de Vox les coalicions de les forces polítiques autodenominades «progressistes» o «d’esquerres» és molt probable s que no puguen sumar, tampoc, majories suficients per a conformar govern. Si atenem els sondejos i les enquestes més realistes, haurem d’admetre que aquesta és una combinació no solament possible, sinó molt i molt probable per a una enorme quantitat de municipis valencians. I és precisament ací, en aquesta possible configuració aritmètica de no pocs consistoris —me la jugue que en seran centenars—, on hi ha qui comença a veure les famoses orelles del llop: «El PP pactarà amb Vox, com en el cas de Castella i Lleó», s’espanten els uns. «I tindrem els neofeixistes condicionant i determinant la política en un fum d’Ajuntaments», conclouen els altres.

Aquest, certament, és l’escenari immediat que sembla deduir-se per al sendemà del 28 de maig, irremeiablement... Irremeiablement? Doncs no. No irremeiablement. De cap de les maneres, no. Perquè en la política, com en la vida, només és irremeiable allò que es vol assumir derrotistament com a irremeiable. I perquè només els polítics curtíssims de mires podrien acceptar aquest temible accés de l’extrema dreta fanàticament nacionalista i feixista a les institucions municipals com una desgràcia irremeiable. Perquè si una correlació de forces com la suposada es produeix ací o allà —en aquest poble o aquell altre— (amb el PP com a partit clarament més votat però sense arribar a la majoria absoluta), potser serà arribat el moment de saber fer la política més digna i valenta allà on la qualitat humana dels representants dels partits polítics (dels partits polítics inequívocament democràtics, vull dir) ho faça possible. Serà l’hora de demostrar que les forces no guanyadores poden ser suficientment responsables per a evitar negociadament que el PP, sí o sí, s’haja de veure’s obligatòriament abocat a pactar amb Vox com a única eixida possible. Perquè, segons l’aritmètica concreta de cada ajuntament en qüestió, seran possibles acords d’investidura per mitjà de pactes i acords diferents al de la perversitat d’una coalició sistemàtica del PP amb Vox. Com? Molt senzillament: amb eventuals pactes de govern d’altres forces polítiques (diferents de Vox) amb el PP si la cintura política i la qualitat humana dels representants ho permet, o bé —simplement— facilitant la investidura del candidat a alcalde del Partit Popular com a partit més votat votant-se cada partit a si mateix i deixant oberta la porta a mil i una forma possible de corresponsabilitat en la gestió del municipi per mitjà de pactes i propostes puntuals, de negociació de pressupostos, de transaccions en projectes... Amb una positiva capacitat d’incidència en la gestió del dia a dia en pro del bé públic que altrament els partits democràtics perdrien (si obligaven al PP a pactar amb Vox com a única solució possible per a la viabilitat de les investidures).

Sí. Crec, de veritat, que particularment en el context polític valencià, al sendemà mateix del 28 de maig començarà, en centenars d’ajuntaments valencians, l’hora de la política: d’una nova política honesta i sense prejudicis en què totes les forces polítiques veritablement democràtiques hauran d’exercir corresponsablement una capacitat negociadora que permeta deixar el neofeixisme totalitari i populista fora del govern de les institucions. I els qui al seu moment van posar de moda la idea de crear «cordons sanitaris» per a aïllar les forces polítiques més tòxiques i pernicioses trobaran, a partir del 28 de maig, la magnífica oportunitat de poder negociar en centenars d’ajuntaments (amb el PP, s’entén) fórmules imaginatives que eviten que siga Vox qui, coartant el PP, porte la batuta del destí d’una mar d’ajuntaments. Parlant en plata la qüestió serà: voldrà el PSOE facilitar els governs del PP allà on els socialistes hagen perdut clarament les eleccions, o s’estimarà més obligar al PP que haja de pactar amb Vox per a poder després acusar els populars, precisament, d’aquest innoble pecat d’haver-se coalitzat amb els ultres hereus del nacionalcatolicisme franquista? I sobretot: en aquest última (previsible) cas, sabrà comprendre una força política com Compromís l’enorme importància estratègica que podria tindre facilitar la investidura d’alcaldes del PP (entrant o no a formar part dels equips de govern municipal) allà on els representants d’un partit i l’altre (PP i Compromís) siguen mínimament raonables, moderats, sensats i prudents per a comprendre la nobilíssima finalitat de fer efectiu el famós «cordó sanitari» i deixar Vox fora dels llocs del poder? Sabrà encarar Compromís amb la maduresa democràtica necessària —vull dir— la responsabilitat i l’oportunitat històrica que se li presentarà en aquest sentit, com a força frontissa de mediació i equilibri en pro de l’estabilitat institucional i de la qualitat democràtica de desenes o centenars d’ajuntaments (a la manera del que tradicionalment ha fet el PNV en relació amb el Govern central)? O s’entestarà a no saber ser, per sempre mai més, sinó una simple falca accessòria per als interessos del PSOE?

M’agrada recordar, sempre que parle d’aquesta mena de coses pròpies de la política local, el fet que al meu poble, Altea, en les primeres legislatures democràtiques, l’enyorat Joan Alvado, el Penyo, obtenia sempre majories amplíssimes i incontestables: majoria absoluta amb la UCD el 1979 (9 de 17), majoria absoluta amb el partit independent GIA el 1981 (9 de 17), i majoria amplíssima amb el CDS el 1985 (8 de 17). Tanmateix, a pesar d’aquestes àmplies majories, Joan el Penyo sempre s’avenia a acordar amb la resta de forces polítiques locals una generosa distribució de les responsabilitats del govern, de manera que els regidors de tots els altres partits assumien també regidories, i tots junts —UCD, GIA o CDS; PSOE, PP i BLOC— conformaven solidàriament els governs municipals aportant el bo i millor de què cada u era capaç en benefici del bé comú del poble i etc. Enyorances al marge, ara la qüestió és: veient com veiem les orelles del llop —«les orelles del Vox»— de cara a l’horitzó electorat immediat, sabran els regidors electes de l’espectre netament democràtic recuperar l’art de la política més noble i digna per mitjà de pactes imaginatius i generosos entre forces diverses sense major prejudici que la convicció en els valors de la democràcia i la decidida repudiació del feixisme? O el raquitisme partidista dels uns i els altres acabarà facilitant que els inefables senyors de Vox acaben ocupant llocs estratègics de poder en centenars d’ajuntaments valencians? No solament el PP: també el PSOE, Unides Podem i —sobretot— Compromís hi tindran responsablement (o irresponsablement!) l’última paraula.