Alqueria andalusina de Capsades. Xàbia. Amux MARINA ALTA. Tots junts tornem cap enrere per tal de visitar el despoblat de l’Atzuvieta, on el viatger intenta, amb més o menys rigor, la tasca de guia per informar els seus nebots. D’allò que fou l’alqueria, només en queden murs ruïnosos i parets sense teulades, però és més que suficient per fer-se la idea de la vida dels darrers moriscos que habitaren el llogaret i que l’hagueren d’abandonar per la força de les armes i per culpa de la religió, perquè, pel que se sap, la d’ells no era bona i la dels que ordenaren el fora llançament sí que ho era.
Bernat Capó. Terra de cireres (2002)
Va ser a la tardor de 1609, fa uns anys es van commemorar els quatre-cents anys, es va promulgar el decret d'expulsió dels moriscs del Regne de València per ordre del rei Felip III.
Abans de tot això... El 1238 a València i el 1244 a la zona de la Marina Alta, Jaume I i les seves hosts, van conquerir l'antic Sharq Al Andalus, amb tota la població andalusina que hi vivia ací, els quals van passar a ser súbdits del nou rei.
Aquesta població va sofrir deportacions cap a l'interior de la nostra comarca, les zones de Vall de Gallinera, Vall d'Alcalà, Vall de Laguar van ser repoblades pels musulmans que vivien fins a l'arribada dels feudals a les riques terres que envolten la Medina de Daniya, Dénia.
Aquestes terres d'horta ara seran per als nous repobladors, catalans en la seua majoria, també aragonesos i navarresos.
A dures penes van posar en marxa un sistema agrícola basat en el secà, que els permetia pagar els tributs als nous senyors feudals que al llarg dels segles XIII, XIV, XV i XVI, anaven succeint-se, no sols a les terres més interiors, sinó a zones més benignes de la comarca, com la Rectoria, la zona de la Vall de Pop o la zona del riu Girona.
Més mal que be i sent súbdits, els camperols musulmans, van arribar a 1525, quan la revolta de les Germanies, iniciada el 1521, els va convertir a la força al cristianisme.
El procés d'evangelització va tindre als inicis del segle XVI, una forta embranzida fruit de les noves normes produïdes per la contrareforma, a conseqüència de la reforma protestant a Europa.
Després dels batejos forçosos i la política d'evangelització va continuar tot poc menys com abans, amb alguns episodis de violència contra les minories.
Però als inicis del segle XVII, des del cap i casal, el patriarca Ribera, amb el beneplàcit del rei FELIP III i del Virrei, el Duc de Lerma cansats de denúncies sobre la no conversió real dels mudèjars i la falsa creença que estaven ajudant als pirates barbarescos i turcs que estaven assetjant les costes valencianes ja feia molt de temps, van decidir expulsar a aquesta població, que per als senyors, era la seua mà d'obra més barata i que per a l'economia del regne era la seua base.
De izquierda a derecha: El Patriarca Ribera. El Duc de Lerma i Felip III. Font Viquipedia.
Els habitants de les alqueries i pobles musulmans, van haver d'abandonar les cases i les terres dels seus avantpassats, malvenent els béns que no es van poder endur a l'exili forçat, i que en molts casos compraven a preu molt barat els mateixos senyors de la terra o altres famílies més riques, cristianes.
En l'àmbit general, les dades ens diuen que un de cada tres valencians va ser expulsat, sent la comarca de la Marina Alta, una de les més afectades demogràficament per aquest procés d'expulsió.
L'ordre d'expulsió dels moriscos del Regne de València fou publicada pel marqués de Caracena i virrei-lloctinent de la Ciutat i el Regne de València, Luis Carrillo de Toledo, el 22 de setembre de 1609.
Contra aquestes deportacions va haver-hi revoltes com les de la Vall de Laguar, on nombrosos moriscos es van revoltar contra les tropes reials, sent finalment derrotats al Cavall Verd i baixats en una comitiva fins al port de Dénia, entre saquejos, violacions i altres barbaritats.
Expulsió dels Moriscos. V.Carducho. Font Viquipedia.
L'interior de la Marina, poblat densament per mudèjars des de la conquesta va ser un territori complicat per organitzar l'expulsió, però per la força al port de la capital de la Marina s'embarcaren més de 42.000 moriscos de la Marina Alta i de les comarques veïnes del Comtat i la Marina Baixa.
Expulsió dels Moriscos. Vicente Mestre. 1613. Font Viquipedia. El poblament andalusí a la Marina, molt dispers en alqueries i rafals, va continuar amb les viles medievals, algunes de població mixta i altres pràcticament andalusines completament, com les valls d'Alcalà, Ebo, Gallinera, Laguar, Pop o la Rectoria.
L'expulsió dels moriscos, va ser un desastre per al sistema econòmic de l'antic regne de valencià, quedant-se moltes collites sense arreplegar.
La posterior repoblació mallorquina no va igualar el nivell de producció agrícola i de rendes que produïa la població andalusina.
Les restes d'aquestes alqueries que ens queden hui en dia els anomenem DESPOBLATS MORISCOS, són antics llocs on habitaven aquestes poblacions que es van abandonar a partir de 1609.
A la Vall d'Alcalà, trobem fossilitzades les restes més importants d'aquest conjunt, com són les de l'Atzubieta on s'han conservat fossilitzades la fàbrica i la morfologia dels habitatges de l'època mudèjar i morisca.
Fotos: JOSEP IVARS.A la veïna Vall d'Ebo tenim les cases de la Cairola, construïdes en tàpia de terra, morter de calç i fusta.
A la zona de Beniaia, a la Vall d'Alcalà, el conjunt de la Queirola, presenta un conjunt de cases en un estat de conservació òptim, ací podem veure la morfologia de l'alqueria amb places, carrers fossilitzats, fabriques i arcs encara en peu.
La Queirola. FONT: http://www.apatita.com/rutas.php?id=vall_alcala_despoblados_moriscos A la Vall de Gallinera, tenim el conjunt de Benimarsoc, a prop de la font de la Mata, un dels pobles desapareguts i que hui en dia podem veure sols les restes d'un parell de cases. A la vall de Gallinera, que en alguns moments va tindre setze nuclis de població, actualment habitats sols en resten huit.
Planimetria Benimarsoc. Us animem a recórrer les valls interiors de la Marina Alta i a descobrir l’empremta morisca en les nostres terres.
Planimetria i reconstrucció d un despoblat morisc, segons JOSEP IVARSUs deixem amb aquesta poesia de JULI CAPILLA
1609
A l’Atzuvieta, hi ha encara els ressons
silenciosos d’unes veus sense veu:
la pedra no calla, serva les petjades,
les mans que temps ha varen dibuixar
una història –val a dir, en minúscules–
amb una cal·ligrafia bellíssima
d’inconfusible arrelam aràbiga.
Van ser foragitats del seu país.
Van ser espoliats impunement.
Van ser objecte del desori bàrbar.
Van ser víctimes de la desraó,
de la xenofòbia avant la lettre.
Van ser expulsats sense dilacions
pel Tribunal de la Santa Inquisició.
Van patir la diàspora més bèstia.
Ara, el poble valencià que viu
en aquesta terra usurpada, ocupada
–repoblada, en part, per mallorquins–
corre la mateixa sort d’hostilitat
fustigadora, carnívora i sagaç,
que van patir ara fa quatre segles
els que van ser legítims habitants.
Som els nous moriscos valencians...
Fins que, a poc a poc, els infidels
en assimilen o ens anorreen,
ens foragiten i ens expulsen.
Hi romandran els traços d’un idioma,
els ressons d’una llengua que no calla,
la veu d’un poble encara valencià.
CAPILLA I FUENTES, Juli (2014). "Els mots, i no [buit]". Alzira: Germania.
