L’estigma reversible de Colònia Requena

ALACANT. La coneguda com a Zona Nord representa allò que Alacant va poder ser i no ha sigut. Si el litoral de la ciutat s’abocava, de manera irremeiable, cap a un turisme que no hauria d’haver adquirit el monopoli de l’economia local, l’extraradi oferia altres possibilitats que compensaven la supremacia del sector dominant. Però va ser un miratge. Colònia Requena, o senzillament Requena, tal com l’anomenen els seus veïns, va ser creada gràcies a la inversió d’una família amb aquest cognom, que hi va establir una fàbrica de gomes pròxima a la zona. 1.066 vivendes de protecció oficial van acollir 2.400 persones, la gran majoria procedents d’altres territoris peninsulars, sobretot de la província manxega de Ciudad Real.

Hui tot és distint. Si abans hi havia una indústria humil però resistent i capaç d’oferir una estabilitat subtil però allunyada de l’estacionalitat turística, d’allò ja no en queda res. També ha canviat la procedència dels veïns, la gran majoria de l’Àfrica subsahariana, del Magrib o de l’Amèrica Llatina, que conviuen amb els primers colons de la zona i amb residents d’ètnia gitana. Tots junts formen una amalgama que no sobta internament. I en canvi, portes enfora, s’observa –i sobretot s’ignora– amb incredulitat.

Colònia Requena va transcendir les últimes setmanes per l’entusiasme amb què els veïns d’origen marroquí van celebrar les inesperades –i per tant tan ben rebudes– victòries en l’últim mundial, en què van arribar a les semifinals. Als bars on televisaven els partits el cafè substituïa les cerveses que, en abundància, acostumen a protagonitzar aquesta mena d’esdeveniments si els aficionats parlen castellà. Quan Espanya va quedar eliminada, el Marroc semblava l’equip local en segons quines zones del barri. Tot va acabar amb celebracions que incloïen bengales i que arribaven a la tradicional plaça d’Alger, la que dona nom al mític Sporting del futbol femení nostrat.

Però el que pot resultar matèria d’estudi sociològic i d’alegria per l’amor al proïsme va resultar motiu d’alarma per a algun càrrec públic que, amb un vídeo difós per xarxes, venia a suggerir que aquella festa era el símptoma d’una invasió tan gradual com premeditada. L’estigmatització no només té finalitat política. Així ho va demostrar un youtuber italià que es dedica a passejar-se amb la càmera per barris teòricament hostils i fer veure que s’hi juga la vida. Un d’aquests nuclis urbans triats era Colònia Requena, on el reporter improvisat caminava envoltat de joves satisfets per ser protagonistes de la gravació i pel fet, també, de ser identificats com a perillosos a una edat en què aquesta etiqueta pot resultar atractiva.

La gent adulta del barri, preguntada per aquest episodi amb finalitat viral, recorden «el italiano de los cojones», en referència al youtuber mencionat, que també s’ha passejat per Joan XXIII, pel barri del Cementeri o per la Tafalera d’Elda. Pel que fa a Colònia Requena, els qüestionats lamenten l’empremta constant que uns i altres, populistes i morbosos, fabriquen sobre el barri.

Colònia Requena ofereix pisos en alarmant estat de decadència, cables amb pressa per curtcircuitar que decoren amb mal gust les façanes, carreronets des d’on dediquen mirades que reflecteixen la desconfiança de qui se sent –i se sap– observat indiscretament, quadres elèctrics que algun dia provocaran una tragèdia, serveis públics que van ser interromputs –el poliesportiu no obri des de fa quinze anys i el local de l’associació de veïns, tancat, ha sigut substituït sine die pel bar El Loro– i algun treballador municipal que s’expressa en termes autòctons –esmorzaret, bon dia, xei– recordant allò que les institucions intenten dissimular: que aquest paisatge pertany al terme municipal d’Alacant. La postal orgànica fabricada per l’administració –la de l’Esplanada, la cara del moro i el Postiguet– és tan irreconeixible en aquest barri que una productora el va triar per a gravar una escena ambientada en l’Afganistan.

L’arribada dels últims nouvinguts, ara fa vora vint-i-cinc anys, va coincidir amb la marxa de molts dels primers pobladors del barri, alguns dels quals van anar a parar a Sant Vicent, al Palamó i a altres racons pròxims. L’exregidora del PP Mari Ángeles Goitia va ser de les que es va mudar, en aquest cas per raons familiars. Descendent de palamoneros i natural de Colònia Requena, es va convertir en la política més estimada pels veïns de les pedanies alacantines, en tant que exercia amb orgull l’alacantinisme perifèric, desprenent en una sensibilitat inexistent en una classe política excessivament vinculada al centre urbà. Goitia encara manté la propietat del que fou la llar familiar a Colònia Requena, a tocar d’una mesquita que compta amb un bar adjacent en què conviuen multitud d’ètnies, alguns membres de les quals, fins i tot, han accedit a barrejar-se i formar famílies mestisses. Qui espere un ambient desafiador no el trobarà en aquest indret. Mentre uns oren a l’humil raconet musulmà, que des de fora té l’aparença d’un petit taller, d’altres fan sonar amb estrèpit música agitanada al carrer Topazi, a molt pocs metres de distància.

Sí que és desafiant, en canvi, el dia a dia d’uns veïns que no tenen accés a un mercat laboral estable, que van haver de deixar de recollir cartró quan el reciclatge es va generalitzar als domicilis particulars, que resisteixen més mal que bé amb la ferralla i que, en alguns casos, es veuen obligats a acudir al banc d’aliments, que compta amb diversos responsables, cadascun d’un origen distint, per a atendre els necessitats de manera efectiva en el seu propi idioma. Alguns encara tenen menys sort, com el matrimoni nonagenari que va morir i no va ser descobert fins que els cossos van començar a desprendre una pudor insuportable.

L’opulència brindada al turisme des de l’administració ha fet que els indigents hagen de fugir del centre per a evitar ser multats. Bé ho deien els promotors de l’ordenança, que el que volien era oferir una bona estètica urbana als nouvinguts ocasionals, que recorren una part ben reduïda, i extremadament cuidada, del terme d’Alacant. L’altra cara de la moneda es troba al nord, on hi ha pocs ulls per a veure, pocs cors per a sentir i escasses veus per a denunciar que no solen ser escoltades. Sí que hi ha excepcions puntuals, com la de la neteja, agraïda pels veïns en tant que l’Ajuntament l’ha mantingut amb la intensitat requerida i en tant, també, que el regidor responsable acostuma a cridar amb freqüència els representants veïnals per confirmar que tot funciona dins d’un ordre.

També hi ha la felicitat de qui se sap i es conforma amb ben poc. Les festes de Nadal, protagonitzades per agents de Policia –escassos en aquest barri, matisen els veïns, que assenyalen la contradicció entre la perillositat atorgada i la vigilància limitada, que tampoc no volen multiplicar–; o les fogueres improvisades, amb la crema recent d’un monument fora de concurs en què van participar amb deliri els veïns més joves. Són exemples que demostren que no calen grans programes, grans promeses ni sobreactuacions prescindibles per demostrar atenció en un barri abandonat a la mala sort. Un barri que tampoc no troba remei amb la dedicació constant d’un teixit associatiu cansat d’oferir projectes de millora, que xoquen amb la inhibició institucional i que no superen, per tant, la seua condició inicial.

Hi ha, per tant, elements que demostren que l’estigma de Colònia Requena és reversible. Només cal visitar-la, passejar-la, escoltar-la i descobrir-la per començar a fer passos en aquesta direcció. I cal, sobretot, la voluntat d’actuar a les ordres d’un veïnatge que crida des del silenci, però que persevera.