Presentació del documental amb Lluís Català, Josep Escolano i Mar Iglesias.
29/11/2016 -
ALACANT. La Sala de Graus de la Facultat de Dret de la Universitat d’Alacant va acollir este dilluns la presentació del documental Ser a la frontera sud. Vora 38 minuts i la contextualització de les paraules i l’anàlisi del seu autor principal, Lluís Català i de Josep Escribano, president del Tempir. No desvetllarem les analogies i les metàfores encertades, alhora que visualment reeixides, triades per acompanyar el reguitzell d’entrevistes que composen aquest mosaic de persones i veus que dóna forma a la pel·lícula. No les desvetllarem, perquè val la pena trobar-se, per primera vegada tal volta, com va assenyalar Escribano en les intervencions posteriors al visionat, amb una panòplia gràfica de l’arc de terres de composen la frontera sud del País Valencià, un altre País, més enllà de l’Horta, les Marines o la Malvarrosa. El País del carxofar d’Almoradí, d’Oriola (sic Pedro Meseguer, oriolà d’Hurchillo que fa servir aquest topònim amb la naturalitat de la memòria i l’ús tradicional a l’horta oriolana, quasi a tocar de Beniel), d’Elx, de Villena, de Cox, de Callosa del Segura. Un País que potser malda perquè des de València, eixe cap-i-casal que li dóna nom a tot el territori, com una anomalia toponímica europea, en paraules del propi Lluís Català, se’ls atorgue identitat d’interlocutor valencià amb el veí proper, amb eixe pol murcià a menys d’un quart d’hora de trajecte, una bona estratègia per no ser assimilats com a part de l’altre. Perquè d’identitats és del que intenta anar aquest documental.
-Es pot ser, es pot sentir valencià sense parlar valencià?
-Lluís Català: Una de les coses que hem comentat en la tertúlia, després del curt, i que és la base de les jornades que vam fer (I Jornades sobre Llengua i Identitat al Sud: Es pot ser valencià sense parlar valencià? El Tempir, abril de 2016)... pense que sí, no pel tema burocràtic, també perquè cal que hi haja factors d'inclusió més enllà de la llengua... Al marge de què després es promocione la llengua com a vehicle integrador, per suposat.
Entrevistats escollits a l’atzar pels carrers de les localitats, sense esbiaixar per formació, ni per ideologia, ni per edat, ni per rang econòmic.
-Ja sé que has dit que la tria dels entrevistats fou sense preveure, per què?
-LC:La raó és qui eixís una mostra el més naturalitzada possible, perquè no es tracta de contrastar un objectiu final. La pregunta anterior tenia més a vore en les jornades en el seu conjunt. El documental no vol donar la solució. És com si férem una mirada al sud, és com si veieres un paisatge i t’anigueres apropant a racons d'este paisatge... És vore i sentir les idees de la gent del carrer, estrictament... encara que vam intentar mirar de fer un recull el més extens possible d'edats, sexes i equilibri territorial...
La manca de biaix fa que fins i tot els silencis siguen importants, les línies trencades, els espais sense escriure, allò que no es diu adopta tanta importància com els discursos travats i arquetípics.
-Potser té la gent por de parlar d'identitat, o és que la identitat és sols d'uns quants i a la resta la identitat nacional como a poble no li importa?
-LC: Crec que el que tenim és un poc de prevenció, no enfrontem la qüestió i pensàvem que podria generar rebuig, perquè les qüestions identitàries solen estar molt unides amb la política, quan ham d’estar més a prop de la cultura i de la psicologia. Perquè la identitat és molt personal i la gent parla més de la seua personalitat que del territori quan se li pregunta per la identitat. La gent després de parlar a càmera molts diuen “ si lo sé te hubiese dicho otra cosa” però la idea és que foren sincers, que no pensaren molt les coses abans de dir-les. Perquè és quan la gent potser s'ho pensa per a no generar cap rebuig.
I un terme comú: “els polítics” vs. “la gent”. O l’experiència individual positiva (llevat d’algun cas concret) o el sentit col·lectiu d’ofensa, de sentir-se ignorats.
-Opines que les diferentes administracions, tan d'esquerres com de detres han fet un ús correcte de la llengua de cara a fomentar la identitat com a poble?
-LC: El darrer govern no ha fet res. I pense que no és que ho diga jo. És que són ells mateixos els que poden afirmar açò sense cap dubte. I pense que els actuals gestors estan un poc perduts, perduts perquè pense que el que no volen és errar-la. A més pense que hi ha quatre grups polítics diferents al Govern, que no tenen la mateixa política lingüística, ni d'idea de país o territorial. Així que han de fer equilibris per a fer polítiques comunes. Peró crec que no tinc molts més arguments per a dir qualsevol cosa més enllà.
I el canvi generacional hi arriba. En alguns llocs encara resistent, degut a endoculturacions alienes i fortes imposicions per contrastos interculturals (el cas de Torrevella i les plurinacionalitats potser és tema d’un altre debat), però prou evident a zones amb passat històric no arrelat en la cultura valenciana, com les terres altes del Vinalopó, pel camí de Castella.
-Quin creus que és el futur d'aquesta frontera sud de la Comunitat Valenciana?
-LC: Se'ls veu amb optimisme, pense que hi ha més elements d'optimisme, i fent el documental i les jornades, van fer uns debats parlant més de les possibles polítiques per activar a partir del documental. Pense que les possibilitats estan en les noves generacions, la nostra encara està contaminada... perquè vam vore encara el conflicte. Però el PP es va jugar la carta de tranquil·litzar el tema i es va mig adormir, i clar, les noves generacions no el veuen com un conflicte. Això és una cosa positiva. Positiu perquè no hi ha un rebuig visceral a favor o en contra de la llengua. La tranquil·litat no és positiva a Gandia o a Alcoi, perquè és un adormiment de la qüestió identitària, però sí a les zones castellanoparlants.
En una societat en interrogació permanent, fragmentària, canviant, problemàtica i reflexiva, que dubta de si mateixa a cada moment, la identitat és un desig de seguretat, com li llegim a Zygmunt Bauman.
-Creus que és necessària la identitat de poble, la identitat nacional en un món globalitzat com el que vivim?
-LC: Cal tindre un punt referencial, no està mal que es tinga, la globalització ha de ser positiva en sentit de canvi i d'apertura de mires... Des d'un punt utilitari podríem dir que la identitat no serveix per a res... Però gent que no té cap sospita de nacionalista com el sociòleg Johan Galtung defineix unes quantes necessitats bàsiques dels individus a la societat i entre elles està la necessitat de la identitat de pertànyer a un subsistema cultural... perquè la manca d'identitat porta a l'anòmia, cal saber qui eres, no ha de ser una identitat territorial, però és una mena de necessitat. Perquè si no, no saps qui eres, on vas néixer o quins són els teus amics, estàs com perdut, cal tindre elements referencials de tu mateix. No seria tan rotund en dir que cal una identitat territorial. El debat està obert. El material per a començar a parlar-ne, immillorable. No perdeu l’oportunitat de veure Ser a la frontera sud. I parlem-ne.
Presentació del documental amb Lluís Català, Josep Escolano i Mar Iglesias. 
