I
Uns ulls completament buits, un fals somriure impertorbable, una blancor hieràtica i un hivern que li glaçava el cor. Així era ella, una viva estampa decadent més pareguda a una peça museística que a una ànima vivent. En algun lloc viuria aletargada algun senyal d’una vida incommensurable en experiències, en algun indret del cervell o d’aquella sang que discorria indiferent, habitaria alguna corda que en tensar-se somouria la dona que ella fou. Que puta és la vida i que mala llet calça el destí.
He intentat diverses vegades dir-t’ho a cau d’orella, però no sé si alguna de les paraules deu haver maldat per arribar a alguna de les cèl·lules de l’enteniment. No sé si les tens endormiscades o més bé dins de tu has creat el teu univers paral·lel al nostre però totalment alié. Qui hi habita? Quins fets s’hi esdevenen? Amb els teus ulls de mirada inert, com de nina abandonada, no puc esbrinar d’aquest misteri ni una espurneta. Amb el somriure podria intuir un bri de felicitat però potser és d’un impertinent acte reflex,...
Et dedique molts afalacs com si fosses un xiquet indefens. Encara que no un xiquet. Més bé un ésser desprotegit.
II
-Mare, què et passa? Per què estàs darrerament tan preocupada i tan anguniosa? Ni que hagués mort algú!
-Ai, fill! Que tu no saps el que em passa i ningú ho comprendria. Per fortuna, tinc Déu que m’ajuda en tot el que li demane.
-Mare, deixa Déu en pau! El que has de fer és tindre més força per escometre els problemes. A colps de puny si cal. No esperes que vinga la Providència a salvar-te.
-Que no entens el que em passa! I els problemes amb ton pare... Bé, tu ja saps com és ell.
És increïble que poc t’estimes a tu mateixa. Que no t’assabentes que el pare és un home egoista
-Mare, no t’entenc. És increïble que poc t’estimes a tu mateixa. Que no t’assabentes que el pare és un home egoista, que realment t’està fent patir al límit. És una persona insegura que en el fons del seu cor sap que és un merda. I t’utilitza a tu per fer-se valdre. Acceptes submisament el teu paper d’indigne pedestal on erigir un mamarratxo com aquest. Ja se m’embullen les paraules de les voltes que t’he dit que l’abandones. Però ja sé que és inútil i m’he cansat jo també de sofrir. Fes el que vulgues.
-No parles així de ton pare. No deixa d’ésser -ho.
-Mare, un pare no és l’home que t’ha clavat el piu i ha vingut la casualitat que t’ha deixat prenyada. És una obligació, una responsabilitat a complir gustosament. Però ell no ho ha fet.
-Què malparlat ets!
-T’ho puc dir amb belles paraules si vols. Mel·líflues i poètiques com un pètal que cau en un capvespre de primavera, mira. Dit d’una manera o d’una altra no deixe de tenir raó. I ho saps! Però de res serveix. Mare, per què mous ara els llavis. Que parles en veu baixa o què diantre fas?
-Estava comunicant-me amb Déu.
Poc vaig poder fer per solucionar. Però no ho sabia. Potser haver sigut egoista hagués estat el més convenient per a la meua salut mental. Tanmateix, quelcom dintre meu, com una espelma permanentment encesa, m’impel·lia no baixar la guàrdia mai. I a poc a poc vaig abrasar-me a l’infern del drama familiar. Era com una ebullició a foc lent que revifava de tant en tant i, quan ho feia, era quan es vessaven moltes llàgrimes. Algunes eixien cap a fora, d’altres es podrien dins el caixó ofegat on s’hostajava la meua ànima.
III
La meua tendra joventut era flexible però no resistent a la boira negra que embolcallava la llar on vivíem
La malenconia venia a abraçar-me amb mans impúdiques i albirava la intenció d’instal·lar-se al meu fur intern de manera indefinida. Per fortuna, amb la teua mirada sàvia vingueres a rescatar-me a temps. Ara m’impressiona veure els teus ulls tan condormits, però en aquell temps copsaren que la meua tendra joventut era flexible però no resistent a la boira negra que embolcallava la llar on vivíem. Just quan un núvol blavenc començava a entelar-te la mirada, assumires el paper de confident per una mena d’imperatiu instintiu, nascut de les entranyes. El mateix que ara em mena a visitar-te tots els dies i dedicar-te atencions. Potser perquè malgrat que en aquella casa ja era el que més seny posseïa, també era a qui més fort arreaven les tempestes. De les teues alforges, d’anys teixits amb acer de penes i alegries m’arrecerares de les tronades familiars. Si no hagués sigut per tu, que m’obrires la porta d’arrere perquè la meua joventut no es marcís per la tènia de la solitud. Les teues paraules m’agombolaven com una brisa que anunciava nous horitzons i millor oratge. Mai no podré agrair-te com em saberes guarir.
Fores l’única que, des del seu raconet asseguda al balancí, congrià una visió global de tot el panorama que bullia a casa. I fores l’única que apreciares que jo era una peça perduda d’un puzle en el qual no acabava d’encaixar. Amb capteniment elegant m’endugueres cap al teu afecte i les carícies que tant em mancaven. Dormia emperesit a la teua falda i em passaves la mà pel bescoll com a una fera que acabaves d’amansar. Junts formaven un oasi on els crits quotidians esdevenien una lletania llunyana i quasi ensopidora. Amb la teua veu embastaves tots els contes que un infant ha de col·lectar. Totes les històries del passat amb les espurnes de saviesa que, diplomàticament, avisen sobre les batalletes que s’han de lidiar en la vida. Tot el repertori de cançons que aporten el sucre a uns anys que s’han de viure blindats de brusquedats adultes.
Ara sóc jo qui intenta caramel·litzar aquesta etapa teua. Serve esperança que hi haja alguna cèl·lula del teu cos que reba almenys una ona de l’afecte que et brinde. T’amare de records amb què, a mode de teranyina, enganxe el cúmul de neurones que campen deslligades d’un indret a una altre del cervell. És segur que alguna imatge tornarà de tant en tant del pou negre on tot s’escolà ja fa temps. Encara que sols siga una rampellada. Al cap i a la fi, què pot saber-ne la ciència? Paraules del passat i carícies del present malden per agullonar la capa de gel que tens ara de carcassa. I sé que m’escoltes. Com eres l’única que ho féu. I ho continues fent.
Saps que encara recorde els contes que llegíem plegats quan tornava del col·legi i jo estava aprenent a llegir?
Saps que encara recorde els contes que llegíem plegats quan tornava del col·legi i jo estava aprenent a llegir? Sempre em reforçaves les beceroles i a força d’impulsar la imaginació de les narracions infantils que compartíem arribí a ser el marrec més espavilat del col·legi. El meu favorit era el conte de l’ocellet. Aquell de l’au que vivia en captivitat en una gàbia només nàixer i des del porxo del xalet patia fustigat per l’enveja de veure els altres ocells feliços en llibertat. Tenia escaiola de la millor qualitat, aigua més cristal·lina que la del llac que guspirejava al migdia, però la llibertat no es podia equipar en preu a aquells barrots d’or.
Un dia, quan la tristor era capaç fins i tot d’enfosquir la claredat d’un dia de primavera en eclosió, l’ancianet amo de l’ocell morí per llei de vida. Passaren unes hores molt llargues on l’au havia caigut en oblit dels familiars. Per primera vegada en la seua vida, el pardal sentí astorament davant la inexistència de menjar. Acostumat a tenir aquesta necessitat complida, el pànic s’apoderà d’ell. Junt a aquesta por, n’aparegué una de nova. El gat, també famolenc, el mirava golafre com un nen que cobejava una llepolia.
El felí enfilava l’arbre que s’erigia palplantat a dos metres de la gàbia. Lentament i minuciosament, posava una urpa davant l’altra enmig d’un silenci més espaordidor. L’ocell llegia clarament les intencions del gat en la mirada de manera instintiva. Pres aquesta vegada pel pànic, aquell començà a esvalotar-se tan frenèticament xocant contra els filferros de la gàbia que fins i tot brollà un petit regalim de sang per l’ala esquerra.
El felí romania amb passes fermes aparençant completament alié a la histèria de la presa. Ara caminava inexorablement per una branca que conduïa a la gàbia. La víctima ja s’ensumava la mort i s’aturà en sec atordida per allò inevitable. Havia assumit en dècimes de segon que la Natura era cruel i ara ell només era la baula inferior de la cadena alimentària. Caigué abatut. El gat feu per primer cop gest de sorpresa davant la manca de resistència. Malgrat tot, ara que es trobava a un pam de nassos de la caixa de filferro, s’adonà que potser era més dificultós obrir-ne la porta. L’agressor començà a donar a les potetes formes de ganxo per tractar de trobar l’eixida. Després d’estar escorcollant un parell de minuts enmig d’aquells filferros tan recargolats, encertà amb la porteta i l’obrí. Tot i que en la primera temptativa fallà perquè li costava mantenir-la oberta, a la segona sembla que s’havia alliçonat amb la tècnica. La víctima romania impassible mentre contemplava l’escena d’assetjament com qui contempla la pantalla d’una pel·lícula.
sols calgueren dècimes de segon per deixar que la Natura activàs algun ressort instintiu dins l’ocell
De bell nou, sols calgueren dècimes de segon per deixar que la Natura activàs algun ressort instintiu dins l’ocell. Les dècimes de segon necessàries perquè aprofitàs per alçar el vol, que el seu cos adquirís forma de agulló traient el bec tot punxegut i que finalment es llançàs en l’estona en què el gat obria la porta amb prou feines i el foradàs a l’ull amb una punteria encertada que li badà la pupil·la ja expandida de bat en bat.
L’ocellet escapà lliure i alleujat, encara que un estremiment li envaïa el cos. Imprevisiblement, qui anava a privar-li de la vida ha estat qui li concedit la llibertat.
IV
Mare, t’he perdut. Te n’anares sense dir adéu. El seny no pogué aguantar tants embats del destí. Reconec que la teua vida no ha sigut gens fàcil, però el teu esperit ha estat massa fràgil. Primer foren els abruptes silencis que marcaven una treva a l’angúnia. Després, els precs en veu baixa en aquell altar ple d’espelmes i estampetes de verges de tots els confins de l’orbe. (Per cert, no em digué el retor que només n’existia una? Buaf, no importa ara.) Més endavant, les veus que deies que senties del més enllà. De vegades experimentaves unes rauxes místiques que deies que il·luminaven la cambra i que percebies una calor que t’embriagava i et provocava un goig inefable. Però em guardaré tots els pensaments ara que em dirigisc a visitar-te. No puc afusellar-te amb més retrets.
-Mare, només vull preguntar-te una cosa.
-Digues, fill.
-Si poguesses tornar enrere en el temps. Si haguesses de viure de nou tota aquesta història matrimonial amb el pare, tornaries a fer el mateix que has fet? Suportaries que t’anul·làs com a persona? T’adonaries que renunciant no estàs sacrificant el benestar de la família? Diries “prou” en veu alta?
Era víctima de la meua ingenuïtat, fragilitat i societat que em tocà viure
- No tornaria a fer el mateix, fill meu. Si la vida em donàs una segona oportunitat ho tallaria tot d’antuvi. Sé que si em guanye el cel, no serà per ser màrtir. Perdona’m, fill, perquè no sabia el que feia. Era víctima de la meua ingenuïtat, fragilitat i societat que em tocà viure tot i que la iaia era més forta que jo. He comés molts errors amb vosaltres i, enmig d’aquests, vosaltres us heu abrasat en un patiment que degotejava de manera lenta però contínua, com en una tortura medieval. Ara és quan m’adone que no heu pogut créixer com havia d’ésser. Us ha caigut el pes de fer-vos a vosaltres mateixos pegant bastonades de cec pel camí de la vida. Ho sent.
-Mare, t’atorgue el meu perdó. Em donares la vida, m’educares. No sé si bé o malament, però potser de la millor manera que pogueres. Ningú no naix sabent. El pitjor de tot és que enmig de l’aprenentatge, hi ha molta gent a qui li toca pagar els plats trencats. I més d’un m’ha tocat pagar-lo a terminis molt llargs. Però malgrat tot, el deute que tinc cap a tu és major que el que jo et puga retraure. La vida és massa curta, però amb molts peatges.
V
Isquí del centre amb un regust agredolç al paladar. De vegades, semblava que engolia flema àcida, però l’escopí violentament. Tot i les emocions, aquella vesprada havia sigut definitivament purgant. Havia fet un recorregut en què inesperadament m’hi havia reconciliat amb el passat. Sense adonar-me’n, m’havia va provocat una ferideta al braç esquerre quan aquest s’havia pillat involuntàriament amb la porta del centre. Respirí lliure i alleujat però m’envaïa una sensació d’estremiment.
He visitat la iaia al geriàtric com tots els dies, la mare al psiquiàtric després de molt de temps i ara he de traure forces per anar a visitar el pare a la presó per primera volta. Sens dubte, aquest darrer era l’únic que havia acabat al lloc que li correspon. Aquest si que és un pardalot que mai hauria d’eixir de la gàbia.
