Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

CARTOGRAFIES DOMESTICADES  

L’arquitectura pot estar en crisi, però ara la hipoteca és amb la ciutat

La nova llei estatal d’Arquitecturai Qualitat de l’Entorn Construït vol ressituar el paper de l’arquitectura a la societat. Cada volta més allunyada de la gent, què poden fer jales administracions per millorar el disseny?

22/11/2020 - 

ALICANTE. Cap altre Estat del món concentra tants edificis singulars contemporanis ni tants projectes emblemàtics d’estrelles internacionals. Així de rotund justificava el Museu d’Art Modern de Nova York  –el MoMA— l’exposició On-Site: New Architecture in Spain, que recollia els millors projectes arquitectònics pre-boom.

Encara que la majoria dels estudis presentats al museu estatunidenc rondaven els cinquanta anys, l’únic estudi alacantí present rondava la trentena. L’equip de comissariat havia escollit la Salamandra dissenyada per Aranea, un centre de talassoteràpia a la badia de Gijón, com un dels millors dissenys de l’època.

Quinze anys després, el govern espanyol obri un procés participatiu –coordinat per l’oficina madrilenya Zuloark— per a redactar la nova Llei estatal d'Arquitectura i Qualitat de l'Entorn Construït. Un projecte legislatiu que pretén millorar les actuals lleis d’Ordenació i Edificació o la del Sòl i Rehabilitació Urbana, amb una professió cada volta més allunyada de la societat. Precisament a la primera etapa d’este procés, els pròxims 24 i 25 de novembre, Aranea participarà en un debat sobre la intersecció entre arquitectura, societat i ecologia.

“La crisi del 2008 va demonitzar la figura de l'arquitecte. La irresponsabilitat d'alguns ha marcat a la resta del col·lectiu i ara l'arquitecte ha perdut el respecte de la societat”, sentència Francisco Leiva, arquitecte a Aranea. “S'ha convertit per a molts en el necessari còmplice dels excessos de l'especulació immobiliària, còmplice també de les més frívoles propostes de polítics irresponsables”. Nòries gegants, camps de golf, estudis de cinema fallits i macro-urbanitzacions han necessitat les últimes dècades de la complicitat de l’ofici.

“Els estudis hem perdut el legítim paper de mediació entre diferents disciplines que construeixen els espais de la nostra vida, perquè parlem d'arquitectura i de paisatge sense pretendre acaparar competències; només es tracta d'aprendre a generar relacions multidisciplinàries”, afegeix l’enginyera agrònoma Marta Garcia des de la sala de màquines d’Aranea.

“Hem de treballar per a recuperar prompte la confiança perduda”, asseveren des d’Aranea en referència als treballs a desenvolupar per la nova legislació. “Estem vivint un moment clau on hem d'afrontar sense demora reptes mediambientals i socials sense precedents. Comencem a generar un clima de reconciliació amb el nostre entorn on l'arquitectura recupere el seu paper. I per descomptat, són els projectes públics els que han de donar exemple a la resta”.

A diferència d'altres oficis com el disseny gràfic o d'altres països com Portugal, al context valencià i espanyol sembla que l'arquitectura no té el mateix valor social. La llei atorga moltes competències a les arquitectes, però la gent no acudeix. Falla la formació a les escoles d’arquitectura o a les escoles de primària?

"Hi ha un problema cultural molt greu de desafecció que ha de començar a tractar-se des de l'educació primària. Si no coneixem, no valorarem ni cuidarem les nostres ciutats i els nostres paisatges”, apunten des d’Aranea. “A l’àmbit educatiu —primària, secundària i batxillerat— s'ha de fer l'esforç de divulgar els valors de l'arquitectura moderna i contemporània com un estrat dins de la Història de l'Art, on l’arquitectura ocupa un lloc amb les característiques tecnològiques, compositives, morfològiques i materials pròpies del seu temps”.

“En aquest sentit fa un parell d'anys desenvoluparem un taller molt emocionant en el col·legi la Aneja d’Alacant, on l’alumnat realitzava la seua pròpia cartografia de la ciutat a través del dibuix dels seus personatges: el castell que estirava els seus braços per a abraçar la mar, el palau excavat de les 24 cúpules, les ones petrificades del Cap de l’Horta o la Tabacalera d'Alacant i els seus camins de Cigarreres que connectaven amb l'Horta”.

Una de les conseqüències d’este canvi de paradigma als últims anys és la poca consideració que la qualitat arquitectònica té en les licitacions públiques o els concursos d'idees. Enfront del boom de concursos dels 2000 que recollia la cèlebre exposició del MoMA, ara les administracions públiques tendeixen a les licitacions, un procés burocràtic on prima més la baixa econòmica que la qualitat arquitectònica.

“Els concursos d'Arquitectura eren una aposta optimista per l'excel·lència i la pluralitat de propostes. L'eufòria dels concursos públics dels anys 2000 va generar un excel·lent nivell d'arquitectura nacional. L'arquitectura espanyola es va convertir en un referent internacional i els seus millors arquitectes van començar a rebre encàrrecs per tot el món. Fins i tot els millors estudis d'arquitectura mundials competien per experimentar la seua millor arquitectura ací”.

En dubte el procediment per dissenyar la rehabilitació de la Tabacalera d’Alacant

“Per descomptat, aquesta generosa i optimista aposta no va estar exempta de controvèrsies”, apunten des d’Aranea. “Es van prendre uns certs riscos i es van produir excessos. I a poc a poc van anar desapareixent els concursos oberts on prevalia la qualitat de les propostes. En molts concursos i licitacions hem comprovat que es valora mes l'arquitectura que menys proposa, que menys s'esforça, que menys puga arribar a molestar a ningú. Des de l'administració es valora positivament als arquitectes que menys s'impliquen amb la seua obra, que menys problemes puguen arribar a plantejar, que resolguen millor el tràmit. El pessimisme que caracteritza el nostre temps ens fa aferrar-nos a les seguretats: la seguretat del mediocre”.

“L'arquitectura pública s’està convertint en un simple tràmit, en el compliment d'una sèrie de normes. Desapareix el valor emocional, la cerca d'una identitat per a cada lloc. Les propostes es fan clòniques: els mateixos edificis, els mateixos parcs i els mateixos passejos allà on anem”.

Des dels primers projectes d’Aranea als principis dels 2000, l’oficina estava centrada en concursos d’idees, però “últimament davant la falta dels mateixos o la seua absoluta precarietat, ens veiem obligats a decantar-nos per les licitacions”. El disseny de l'espai públic de la Marina de València, la rehabilitació del Turó d'Alcanyís o el parc fluvial de Belluno a Itàlia són alguns dels projectes públics que afronta ara l’oficina alacantina.


“Però a les licitacions la nostra experiència és molt desigual. Deixant de costat les licitacions que es van decidir per baixes d'honoraris desproporcionades —un dels principals temes a solucionar amb la nova llei— hi ha ocasions en les quals les valoracions resulten molt arbitràries”. Precisament l’equip acaba de recórrer l’adjudicació definitiva de la licitació per a dissenyar la rehabilitació de la Tabacalera d’Alacant.

En este cas, un concurs d'idees haguera suposat ampliar el fòrum de debat i haguera recollit propostes més variades. Però casi en l'últim moment, amb totes les presses, a punt d'esgotar els terminis de l’EDUSI, es planteja una licitació que dóna tan sols un mes de temps per a estudiar aquest complex i ambiciós projecte, clau per a l'esdevenir de la ciutat. Malgrat tot, la licitació plantejava un procés de selecció basat en la qualitat del projecte i l'experiència en temes patrimonials, on la rebaixa d'honoraris a penes es valorava.

De la mà del Fabricante de Espheras, un estudi del Cap-i-Casal especialitzat en intervencions sobre el patrimoni, l’equip ha decidit recórrer la decisió de la Mesa de Contractació d’Alacant perquè “les valoracions resultaven sospitosament arbitràries”. “Sembla que el Comité d'Experts, incomplint les bases de la licitació mai va arribar reunir-se presencialment, ni va arribar a veure les memòries, ni els panells del concurs”. Una situació deguda a la crisi sanitària del coronavirus que posa en dubte els procediments de contractació de l’administració.

“El seu treball es va limitar a reunions online on a penes es podia aprofundir en els projectes. “Valorar un projecte a través del mòbil o el portàtil de casa, a més de no estar contemplat en les bases de la licitació, és una falta de respecte a l'enorme treball dels equips”, apunten des d’Aranea. De moment, la pilota queda sobre la teulada de l’administració. Davant la davallada, la nova llei es presenta com una oportunitat per tindre una arquitectura sense precarietat ni classisme.

 

Noticias relacionadas

next
x