L’Agenda Tributària ha publicat la teua renda

A finals del segle XIX es va posar de moda una expressió que va ser el crit de guerra del poetes simbolistes francesos, épater les bourgeois, espantar els burgesos. Ara, en esta segona dècada del segle XXI, sembla que està sent tendència un nou corrent que es podria dir épater les progressistes, encapçalada pel magnífic escriptor francés Michel Houellebecq que, llibre rere llibre, posa en solfa els aspectes més hipòcrites de les esquerres europees i, per extensió, mundials. Sense ser-ne conscients, opinadors i gent de carrer fan servir esta nova moda a tort i a dret de manera indiscriminada rient les seues pròpies gràcies i fent que tothom les viralitze.

En este món viral és bastant comú trobar en els mitjans el típic “estudi de la universitat X” (normalment nordamericana) que fonamentant el seu argument en la ciència ens aporta les conclusions més peregrines. L’últim cas no ens ha vingut d’una centre educatiu i investigador superior, cosa que podria haver estat lògic, donat que podem pensar que tant la UMH com la UA deurien conèixer bé el terreny d’estudi, sinó de l’Agència Tributària i la Gran Ciència de la Modernitat: l’Economia. L’institut recaptatori espanyol ha fet pública l’Estadística dels declarants de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques per Municipis i la Renda Bruta per Codi Postal, amb el resultat que ha eixit a la llum que quatre dels nostres codis postals, de les ciutats d’Elx i Alacant, en els quals es troben integrats els barris de Carrús, Toscar, Pla-Asil-Canal i Ciutat Jardí, es troben entre les 10 rendes més baixes de tot l’Estat.

En una societat hiperbòlica com la nostra, de seguida els mitjans han fet l’equiparació entre renda baixa i pobresa, no van del tot errats, si ens atenem a una de les definicions que l’ONU fa servir per a descriure esta: “La disposició insuficient de recursos econòmics exerceix una funció en la cadena causal que desemboca en la manca de compliment dels drets humans”. Però qualsevol passejada per estos barris, fins i tot circunstancial, de 15 minuts, una hora, mig dia o fins i tot un dia sencer, no ens aportarà dades suficients com per a concloure que hi ha un incompliment dels drets humans, i sí una limitació de recursos. Pel contrari, algunes de les dades que s’han aportat com a causes eficients, com ara l’economia submergida, culpabilitzant de facto els habitants de les zones, refermen discursos reaccionaris cada vegada més deshinibits. En una conversa a l’hora de l’esmorzar entre els treballadors d’una contrata de serveis d’una institució pública, comentant est notícia, una persona, operària administrativa, va dir (és una cita literal): “ja saps, en eixe barri són com gitanos, tot ho fan en negre”. La solidaritat de classe ha desaparegut, tenint en compte que estos barris il·licitans són el bressol de la lluita obrera i el món sindical de la ciutat industrial. Cada any, la manifestació de l’1 de Maig parteix de la Plaça de Barcelona, reconeixent al Barri de Carrús els sacrificis i la solidaritat de milers i milers de treballadors vinguts de moltes contrades que s’han vist colpejats per les diferents crisis del sector i per un empresariat i uns governants que no sempre han sabut aprofitar esta mà d’obra especialitzada per construir un teixit sòlid i de futur. Ens hauríem de preguntar per què el nivell de renda dels barris obrers d’Elx és tan substancialment inferior al dels barris obrers de Gijón o Vigo, per exemple.

Les reaccions provocades, no obstant, han estat de dos tipus, ambdues epidèrmiques. Per un costat hem tingut el “yo soy de Carrús, de Carrús, de Carrús”, un argument identitari bastant feble. I per altre la mirada exògena del “tu no ho veus, però jo que ho mire fredament des de fora, et dic que tens un problema, l’economia submergida i el trapicheo de la droga (sí, ja sé que això són dos problemes)”, deixant entendre que este segon es troba molt relacionat amb algunes de les noves emigracions. Fa uns anys, un dia de festa d’aquells que deixen els carrers buits, caminant pel barri, en arribar a casa algú em va fer esment d’una certa sensació d’inseguretat, deguda a la quantitat de gent d’altres llocs que s’hi havia instal·lat. El comentari em va estranyat, donat que qui me’l va fer provenia de l’anterior onada migratòria. I jo no li vaig poder dir més que el que havia vist amb els meus propis ulls. Totes les persones que havia vist anaven engalanades amb els seus millors abillaments, els vestits típics d’allà on eren originaris, honrant la festa d’aquí, tot i que no era la seua pròpia, i l’única persona amb qui m’havia creuat que m’havia provocat una certa recança era decididament autòcton.

Als anys 80 i 90 l’economia submergida va ser el motor que va nodrir les arques municipals a través d’impostos indirectes i que va permetre la creació de barris com el Sector Vé (inclós en este Discricte Pla-Asil-Canal), que ara mateix té una vitalitat comercial molt més dinàmica que el propi centre de la ciutat, en el qual els comerços tenen una longevitat un 1000 % més llarga que al voltant de la Glorieta, per exemple, o el triple Patrimoni de la Humanitat de la ciutat, o que la ciutat siga una de les ciutats més netes de l’Estat. No es tracta de dades per enorgullir-se i oblidar la realitat de les dades de renda reals, sinó que aquelles han de servir, d’una vegada per totes, perquè algú se n’adone de la singularitat de la ciutat d’Elx.

No hi ha cap ciutat industrial, més gran de 200.000 habitants, a l’Estat Espanyol, que se li assemble, que no siga capital de província. Vigo té 292.817 habitants, però la seua capital de província, Pontevedra, té 82.549 habitants.

El tractament que les administracions, les associacions empresarials i sindicals li han de donar a una ciutat amb estes característiques no pot ser un estàndard, i els anàlisis no poden ser de perogrullo. I des de casa, les polítiques que han estat bé per Elx durant decennis, potser no ho han estat per als il·licitans.