L'aigua saltironejava espaordida entre els cingles blancs i els pedreguers grisos. Acaronava un ventijol subtil i fresc, recentment aixecat. El gos li llepava les parpelles closes i en recolzava les potes nívies i punxegudes sobre el ventre. L'aire ondulant anava carregat d'una densa flaire de pólvora que li saturava l'olfacte. I les fulles daurades i cruixidores, crepitants, li atansaven les passes del caçador que s'aturà a la seua alçada. Amb una mà, reisqué a apartar l'animal i amb l'altra, en intentar recolzar-se, desplaçà un parell de cartutxos verds ja percudits i balmats que jeien al seu costat. Ell pretenia incorporar-se, però cap força li assistia. Atabalat, percebé com el seu cos condolgut i inert, misteriòsament ingràvid, levitava doblegant-se sobre unes espatlles. El seu cap marcit apuntava al terra colpejant l'esquena de l'home, veient a intervals el gos com s'entrecreuava per entre les cames del caçador. Açò fou el que recordà rere despertar-se a la cabana. Percebé la calor del foc i el dolor palpitant en una cama que, fuetejant-li la sang, coïa com una brasa dins d'ell.
—Serà millor que no et mogues massa, xic, encara que sols t'han mossegat alguns perdigons. Si t'estàs quiet, et farà menys mal—. Ni tan sols el mirava mentre li parlava. Estava removent un atuell de llet al qual afegia grans sopes de pa. El marrec es dedicà a inspeccionar l'habitacle i reparà tot seguit en un parell d'ulls esbatanats i estàtics d'un conill de color terrós que, des del seu cap penjant i espargit sobre una llarga taula, pareixia vigilar-lo. Es tractava d'un recinte molt auster. La taula de marbre, quatre cadires de vímet, un tamboret, un armari de paret de fusta, el jaç on estava en convalescència i quatre pells de rabosa mal clavetejades als murs de pedra. Llavors l'home s'aixecà i li acostà un enorme got d'aigua.
—Vinga, beu, que anirà bé per a la febra—. I el foc de la seua extremitat s'expandí rabent per tot el seu cos i aquest, sotmés, tornà a cedir al son. Quan despertà, el caçador dormia tombat al terra junt al fumeral embolicat en una flassada amb el gos gitat als seus peus. Guaità la taula i el conill ja no era allí. Suposà que l'home ja l'havia engolit enfervoritzat. Temptejà alçar-se i baixar del llit però, en col·locar la cama ferida, una violenta batzegada de dolor el féu desistir i trencà en bocins el got que es trobava en una les cadires que hi havia junt a ell, improvisada com a tauleta. Immediatament alertà el gos, qui no vacil·là a escridassar amb forts lladrucs el seu descuit. Però l'home trigà a despertar-se i de forma maldestre arrosegà del coll l'animal que encara bordava, fora de la cabana. En entrar-hi, li preguntà si tenia fam i preparà rostes i farcí de llet dos grans tassons de pisa escantellats. Una llet que li sabé com la millor menja que hagués tastat mai en la seua vida i sucà voraçment fins a la darrera gota.
—Mira, xic. No sé què feies pel bosc perdut. Allò que sé es que em ficaràs en un merder i ja en tinc prou amb la gent del poble—. El jove no sabé com encaixar aquestes paraules, sobretot per sobtades.
—Veurà, no pretenia en absolut fer-li nosa. Em diuen Pau i no entenc com jo podria buscar-li...—. Abans que conclogués, el caçador interrompé agreujant la veu i xiuxiuejant el seu nom.
—A mi em diuen Mossén.
—Mossén? —repetí— Doncs bé, Sr Mossén, li estic molt agraït per tot. Per haver-me arreplegat, la curació, les atencions... —Un feix de llum li cegava els ulls però, malgrat això, podia veure el gest d'incomoditat assaonat amb un rictus sever i creié oportú deixar-lo parlar.
—Els de la ciutat no sou tan eixerits com us creieu. Jo he viscut i crescut a l'empar del bosc, i la meua escopeta és el bé més preat que posseïsc. Ella em forneix de carn i la terra, la resta. No entens que no puc renunciar a cap d'elles?— Pau, acovardit, no comprenia realment massa el sentit de tot açò i Mossén degué interpretar-ho en el seu esguard.
—La guàrdia civil no es demorarà en arribar a aquest lloc. I no actuarà amb delicadeses i romanços. Quan et troben, m'arrabassaran l'arma. Potser em tancaran en la caserna algun temps, que és el que menys m'importa i després és possible que em recloguen de per vida en alguna institució mental o alguna cosa així. Perquè, saps? Al poble hi ha molta gent que em té ganes—. El marrec inclinà el cap en un gest un tant preocupat. Bussejà en un llarg silenci, pretenent trobar alguna solució mentre acaronava embadalit les orelles del gos.
—Però, Mossén, si jo conte el que ha passat, que em vaig perdre, que algú em confongué amb un animal i que vosté m'arreplegà i em cuidà... —Mossén sacsejava el cap d'un costat a l'altre negant i tancant els ulls alhora.
—No m'has escoltat. Això no servirà de res.
—Però, per què?— El caçador s'aixecà i carregà l'escopeta al muscle, el gos el seguí. Es girà a mirar i, abans de marxar, li digué:
—Per què? Perquè la gent tem aquell que es diferent d'ells.—I tancà la porta darrere d'ell.
En quedar-se a soles, Pau començà a pensar. Aquesta forma de viure, l'aïllament que en un principi l'aterria, l'havia anat captivant. Li hagués agradat tant que Mossén li hagués relatat tota la seua vida. Tenia tantes preguntes a fer-li. Indefectiblement, gran part d'ell ja s'havia quedat allí, atret i atrapat per l'esquer i el parany com una presa. Molt lentament i ajudat per les mans, deixà caure la seua cama venada. Primer arrosegada per l'altra, com adormida, recorregué la distància del tamboret a la porta sense que li afeixugàs ja cap dolor. Pegà diverses voltes amb l'ajut d'una gaiata i l'arrossegament esdevingué passes. Preparà la seua fugida. Calculà el temps que comptava per a aquest objectiu, encara devien faltar almenys tres hores de llum abans que tornàs Mossén, prou per arribar al xicotet llogaret del qual ell li havia parlat. S'abastà d'allò necessari. Abaixà el camal del seu pantaló i cobrí l'embenat. A la fi tragué un paper arrugat de la butxaca i gargotejà amb la deixalla carbonitzada d'un sarment algunes paraules. Subjectà amb un got la nota, donà un colp d'ull a la cabana memoritzant no sols cada racó sinó cada instant i emprengué la fugida. Intensificada la nit, el caçador, en arribar a la porta, ja sabia que Pau jo no era allí. I cridà el seu gos que pujava ensumant per l'empinada vereda. Abraçà una pila de llenya, descarregà el sarró i l'escopeta sobre la taula i fou llavors quan advertí l'escrit que alliberà toscament del got. Encengué el cresol que penjava de la cornisa del fumeral i aproximà el paper fins al llum. Encara que es tractava de poques paraules, hagué de mig aclucar els ulls per poder llegir-les: “Gràcies, mai no podré oblidar-lo i, a mi, SÍ que m'agrada la gent diferent”.
La nit tancada, una massa informe de negror, havia engolit la xicoteta cabana i, encara que el foc era vigorós, la crosta de la solitud s'havia recruat esquerdant l'antiga ferida de l'home i aquest necessitava que tornàs novament a assecar-se perquè, enfortit, restablís el seu demà.
