Diuen que Guadalest és el municipi més visitat, el més bonic i el que més museus té. Però el rècord del poble muntanyenc és haver-se convertit en una mina turística sense requalificacions urbanístiques
GUADALEST. Una vintena de jubilats contemplen la postal de la plaça que pren com a teló de fons la serra de la Xortà. L’embassament de Guadalest als seus peus i el sol de migdia que els ha fet posar-se pameles, barrets de palla, gorres... Just enfront d’ells, fent equilibris, la Penya d’Alcalà. Una agulla rocosa que emana de la falda de la muntanya i estava coronada per una impossible torre, de la qual ara només queda la base. Enfilada a la penya, molt probablement es va construir només amb una escalera de corda.
A l’esquena dels turistes, una filera de cases blanques acaben de conformar la plaça de Sant Gregori, nucli de la vila murada de Guadalest, protegida pel Castell de Sant Josep i el de l’Alcocaizaba des de les altures. Un túnel travessa les penyes dels castells i uneix la vila murada amb el Raval, on es concentren la majoria dels museus.
El Castell és la porta d’entrada a la Vall de Guadalest, un territori de la Marina Baixa delimitat entre les serres de la Xortà, la Serrella i la mítica Aitana, a cavall entre la costa i l’interior. Això va permetre cultivar a les cotes més baixes de la vall fruites tropicals com la xirimoia, el caqui, el nesprer o la taronja. A les cotes més altes –i fredes-, es cultiven els cirerers. Modelant les faldes de les muntanyes, a bancals, eixorques o llenques, s’han plantat des de fa segles vinyes, garrofers, ametlers i figueres.
I tot això controlat durant segles per una família: els Orduña. La seua casa també es situa a la plaça, al millor lloc de Guadalest entre l’Església, el portal i el Castell. Des del 1688 tenien el privilegi d’accedir des de sa casa directament a l’Altar major de l’Església, a través d’una tribuna. El poder de la família s’estenia per tota la Vall: no només controlava els cultius sinó que també s’aprofitava del fred, amb la propietat de pous de neus per totes les serres que rodegen la Vall.
La posició estratègica del Castell de Guadalest sobre la Vall no només va fer prosperar el comerç agrícola o de gel, sinó que va impulsar als Orduña al poder polític, aleshores repartit entre la governació provincial i l’administració estatal a Madrid.
Però ara l’esplendor dels Orduña es mostra darrere de vitrines a un dels nou museus amb què compta el Castell de Guadalest. Des de mitjan segle XX, la població ha pres rumb cap al turisme aprofitant-se de la locomotora Benidorm, situada a 23 quilòmetres. Per una banda, la construcció de l’embassament, acabat en 1971, li va acabar de donar caràcter a la seua singular orografia. Uns anys més tard, en 1974, es va declarar Conjunt Històric-Artístic i el 1981 ja va guanyar el tercer premi a l’embelliment i millora dels pobles.
I a partir d’ací, un seguit d’estrambòtiques iniciatives privades han aconseguit revertir el decreixement demogràfic des de la dècada dels 80 i han convertit Guadalest, diuen, en el poble amb més museus per habitant. Molts d’ells impulsats pels coneguts com lifestyle migrants, atrets a la Costa Blanca no només pel sol i la platja, com la belga Andrea Ludden que col·leciona més de 20.000 objectes al Museu de Salers i Pimenters. L’últim museu obert al municipi amb peces creades per artistes d’arreu del món.
Antonio Marco, nascut a Iecla, exhibeix les seues pròpies obres al Museu de betlems i cases de nines. Es defineix com a artista, artesà, miniaturista i col·leccionista; i assegura que no treballa, sinó que juga al seu taller i mostra orgullós les peces al museu: cases victorianes, un forn de pà ieclà, un gegant pessebre amb vegetació real i peixos a l’aigua... No li falta detall. “He tingut la sort de trobar la veta que condueix a la meua felicitat”. Ocupacions amb relativa estabilitat que possibiliten viure d’idees creatives a paisatges pintorescos.
El Museu de vehicles històrics, el Museu Microgegant o el Museu d’instruments de tortura se sumen a la curiosa estampa. Al voltant de la plaça de Sant Gregori es concentren el museu de la Casa Orduña, el Museu de Microminiatures i l’Etnològic. Cau la nit a la plaça i els castellencs van preparant-se per a la festa de la Mare de Déu d’Agost mentre els últims autobusos abandonen el poble. Atrets pel clima i la tranquil·litat com Andrea Ludden, segur que algun turista se’n va amb les ganes de quedar-se per a sempre.
