Temps era temps, en un poblet de la Itàlia meridional, vivia una jove rossa d'ulls blaus i aparença angelical. Laura sempre havia defugit les relacions amb els joves del poble, perquè sabia que el seu home no seria d'allí i volia reservar-se per a ell. Un bon dia arribà al llogaret un vell cavaller, el qual cansat de l'ofici de la guerra havia canviat l'espasa pels llibres i la contemplació.
La notícia s'estengué pel poble en un tres i no res. Laura es moria per conèixer-lo, però reclosa en aquella botiga, seria molt difícil. Així doncs, decidí muntar una parada en el mercadet a l'aire lliure del dimecres. El cavaller tingué un pensament semblant i, com que aquell dia feia bon oratge, decidí de fer un tomb pel poble. El lloc més interessant del dimecres era, sense cap mena de dubte, el mercat. I així, sense saber molt bé com ni de quina manera, Francesco arribà fins al despatx de pa de Laura. Només calgué una mirada de fit a fit perquè s'ajuntaren el cel amb la terra. Ell va sentir una fiblada en el pit que confongué amb una disfunció cardíaca i ella li estengué la mà amb la palma cap amunt, per deixar-li ben clar el seu sentiment... Laura, tota acalorada per la seua gosadia, no acceptà de cobrar-li el pa. A poc a poc, Francesco va adonar-se que no era la circulació sanguínia la responsable d'aquell embadaliment. Aquell gest, tan innocent i tan pervers alhora l'havia trasbalsat de tal manera que no deixava de pensar en ella. Als seixanta anys s'havia enamorat perdudament d'una xiqueta de només vint. Estava confús, no sabia si acceptar aquella proposició i aprofitar els pocs anys que li quedaren o si rejovenir una mica per aquella diferència de quaranta anys. Els seus principis no el deixaven tranquil, el cavaller que duia dins no podia consentir una relació així, però els seus impulsos eren tan forts que començava a fer-se por a si mateix. Al final, arribà a la conclusió que havia de marxar. Així doncs, s'apropà al forn de Laura i li digué que l'havien cridat del front, que tractaria de tornar el més aviat possible, perquè es moria de ganes d'estar amb ella, però que havia de marxar. Laura, sorpresa per la notícia, li digué que l'esperaria, que anara amb compte i, perquè se'n recordara d'ella en els moments més difícils, li donà el seu mocador. Francesco, penedit per aquell engany, hagué d'assumir la seua decisió i marxar sense mirar enrere. Agafà l'espasa i el cavall i començà la recerca de la font. Durant les expedicions que havia fet en les guerres que havia combatut havia sentit parlar d'una font que tenia poders rejovenidors, que amb una senzilla capbussada hi havia prou per a rejovenir trenta o quaranta anys. Era el remei que necessitava. Va recórrer les serres i els paratges més amagats fins que la va trobar. Cavall i cavaller s'endinsaren en aquelles misterioses aigües, efectivament, amb un bany de menys d'un minut hi hagué prou perquè la pell se'ls tornara més tensa i els músculs més durs i amples. Convençut que ja estava preparat per a encetar una nova vida plena d'amor i felicitat i, el més important, allunyada de les guerres, començà el camí de tornada a casa. A mesura que s'endinsava en el bosc, s'adonà que no coneixia el paisatge. Semblava com si part de la seua memòria se li haguera buidat en aquella font. Al començament, no parà massa esment, però quan passaven els dies sense aconseguir veure la claror del cel, començà a preocupar-se. Allò que no li havien dit els companyons de batalla és que les aigües tenien un efecte secundari: la desorientació. El cavaller caminà amunt i avall sense resultats, envoltant cingles, faldes i turons sense trobar cap indicació del poble de la seua estimada. N'havia oblidat el nom, i això encara ho complicava més, perquè se li feia molt costera amunt de preguntar-ho a la gent. Quan ja estava convençut que moriria en l'intent, el va trobar. El poble estava molt canviat. Totes les façanes tenien un altre color i la ciutat semblava molt més neta. No hi va fer cas i creuà el camí que travessava el poble. Al final, l'última casa era l'única que tenia un aspecte deteriorat, com si no hagués estat pintada durant molt de temps. El cavaller la va identificar i trucà a la porta sense cap mena de dubte. Una velleta encorbada i plena d'arrugues li obrí la porta.
—Què volia, cavaller?
—Ací no viu una xiqueta d'uns vint anys que li diuen Lauretta?
—Lauretta, diu? Ací l'única que han anomenat així era a mi, quan en tenia vint; abans que l'home del qual m'havia enamorat, un senyor major d'uns seixanta anys, se n'anara a la guerra.
El cavaller es va quedar bocabadat.
—Com?
—Sí, va ser l'únic amor de la meua vida. N'estava tan enamorada que no vaig tenir cor d'eixir amb cap altre home mai més.
El cavaller no s'ho podia acabar de creure. Havia estat voltant, perdut per les muntanyes vora cinquanta anys. La seua covardia no solament li havia fet patir a ell, sinó també havia fet esdevenir un infern la vida d'aquella jove de mirada angelical. No va poder contenir-se. Amb llàgrimes als ulls, desvestí el ferro, s'agenollà i, davant l'atònita mirada de la seua dama, va donar mort a aquell cos de xicot jove i fort que tant li havia costat d'aconseguir.