Alcoi. Quatre de gener. És el dia de la Burreta, preludi de la cavalcada dels Reis. I també aquest preludi, com a esdeveniment important, té actualment, al seu torn, la seua pròpia prelusió: el Pregó del Tio Piam. Es tracta d’un acte recuperat l’any 1996, a partir de d’una tradició alcoiana antiga (documentada en la primera meitat del segle XIX), en què el Tio Piam, acompanyat pel Grup de Danses Carrascal, proclama festivament l’arribada a la ciutat de l’ambaixador reial. Potser el trobareu, per casualitat, a la porta del Teatre Principal, poc després de les sis de la vesprada, quan eixireu del Tirisiti. El reconeixereu de seguida, amb la brusa negra, la barba densa, el cos voluminós, la manta a quadres sobre el muscle, el mocador al cap i una trompeteta penjant del coll. I el sentireu cridar a pulmó ple, entre músiques i festes:
Es fa saber a tots
que per la porta d’Alacant
arribarà a aquesta ciutat
una visita molt important.
L’ambaixador de Ses Majestats,
Melcior, Gaspar i Baltasar,
ve il·lusionat a avisar
que els tres Reis demà han d’arribar.
Donada la importància
del que us ha de comunicar
pareu batans i telers
i les fàbriques de paper.
La faena heu de deixar
perquè l’ambaixador puga apreciar
que Alcoi espera impacient
l’arribada dels Reis d’Orient.
Juntament amb els personatges del Tiristi, que aquest dia prenen vida i ixen a desfilar pels carrers d’Alcoi — el Sereno, Tirisiti, Tereseta, el Sagristà, el Monesillo, el Rector, les Beates, Clàssico («el torero alcoià»), la Guapeta, el Senyoret, l’Auelo, el bou...— el Tio Piam pujarà pel carrer de Sant Nicolau i s’unirà al seguici del Ban Reial. És el moment i és el lloc: les sis i mitja, la Font Redona. Expectació. El carrer Sant Nicolau s’ompli d’il·lusió a vora i vora. Somriures. Mirades còmplices. Un punt de fred. Impaciència. Nerviosisme. Inquietud. Totes les xiquetes i tots els xiquets porten a la mà les respectives cartes: menudes, mitjanes, grans, extragrans o —últimament— increïblement grans, amb tres o quatre o cinc o més metres de llargària. I tots els majors porten, esperit endins o a flor d’ulls, la memòria de les xiquetes i els xiquets que un dia van ser, i que ara saben veure i reconéixer perfectament en les xiquetes i els xiquets del voltant, que sostenen les respectives cartes a les mans.
Si em demanàveu quin moment m’agrada més de tot el Nadal d’Alcoi, diria que potser aquest: el moment immediatament previ a l’arribada del Ban Reial, amb el carrer Sant Nicolau ple de famílies, cartes, desitjos, emocions i esperances. Perquè el fet és físicament i estranyament palpable en l’aire que sura sobre l’empedrat del carrer i entre els vells edificis modernistes: quan la il·lusió és la festa, l’espectacle és la gent.
«Ja baixen! Ja baixen!» L’expectació, per fi, dona pas a la realitat de la fantasia. Balls, dolçaines, tambors; els personatges del Tirisiti —«Sereno, quina hora és?»; «Auelo, xitxero, cara de putxero!»—; pastorets i pastoretes, castanyoles, cançons de Nadal; panderetes, canyes, cascavells; músiques, rialles, el poble que canta; patges, torxes amb foc, emissaris reials —negre misteri, roig de sang— repartint fulls solts amb la lletra del ban... L’amic Àngel-Lluís Ferrando Morales dirigeix un conjunt de metalls de la Primitiva, la Música Vella. Sona Crida i clam, de Gori Casasempere. Trompes, trompetes, trombons i percussions esgarren la nit d’Alcoi i n’anuncien la màgia. «Mireu la llum! Mireu la llum!» L’estrella de l’ambaixador reial fa refulgir els ulls dels infants. I se sent, per fi, des de dalt de la carrossa tirada per bous, la veu ferma de l’ambaixador anunciant, un any més, el retorn de Ses Majestats d’Orient.
Ricard Sanz serà enguany qui posarà veu al ban 2020, escrit per Mireia Pascual. Canvien les veus, els actors, les paraules, les mans. Però l’essència és invariable: l’anunci d’una il·lusió renovellada, encarnada en la fantasia impossible de tres Reis migrants. Infactibles en la generositat i la meravella: tan certs, tanmateix, com l’espectacle que amb tots els sentits testimoniem al carrer Sant Nicolau d’Alcoi. I és que, en paraules del «Ban Reial» de Joan Valls i Jordà (1960): «Mils de cartes dirigides / seran molt ben acollides [...]. Demà a la prima fosqueta / Tres Reis apleguen a Alcoi».
—Trobaràs un ambient que t’enamorarà. I mira que jo mateix tinc prejudicis, en algunes coses, respecte de tota la parafernàlia de Nadal. Però és un ambient que resulta molt evocador, molt intens... —m’advertia, ja fa un parell de setmanes, l’amic Joanfra Rozalén, màxim responsable del Betlem de Tirisiti.
En aquella conversa vaig coincidíem a valorar amb Joanfra, com a moment especialment entranyable del Nadal alcoià, el que es viu després que ja ha passat la carrossa amb l’ambaixador. És a saber: el que dona popularment nom al conjunt de l’acte, la Burreta. Es tracta, com se sap, d’un conjunt d’animalets festivament aparellats, que tanquen la comitiva del Ban Reial amb sengles bústies cilíndriques a cada costat perquè les xiquetes i els xiquets hi puguen tirar les cartes als Reis.
—Sí. Tens raó. A mi m’agrada molt la Burreta. És tan màgic! —sospesava Joanfra—. És que en la Burreta no estàs tocant només un fet emocional: estàs tocant també un fet físic. Allò que tu estàs posant dins de la bústia de la burreta, és real. Ho toques, ho veus. És una carta que tu tens, on tu has expressat els teus desitjos, les teues voluntats. I es conjuga l’emoció, intangible; i el fet físic, concret, material. Els xiquets se’n van darrere...
Alcoi. Quatre de gener. És el dia de la Burreta, preludi de la cavalcada dels Reis. A poqueta nit tornarà a passar el prodigi. La il·lusió feta poble; la meravella feta paraula; la màgia feta realitat. Rere la llum de l’ambaixador reial, tots els desitjos i totes les voluntats es reïficaran —ai!— en una simple carta a la mà d’una xiqueta de nou anys. Els majors tornaran a ser infants, per un instants. I recuperaran l’antiga certesa: que mentre hi haurà qui escriga a les Majestats de la Fantasia cartes amb paraules nobles com amor, pau, salut, tendresa, voluntat, vida, democràcia, trellat o llibertat, preservarem redimida la completa condició humana. Vull dir: s’haurà salvat, sencera, la veritable essència de la humanitat —feta de memòries, paraules i esperances.
Exactament això m’agrada pensar que representa, després de la Burreta, cada quatre de gener, la llum brillant que s’observa a la muntanya de Sant Cristòfol, al campament dels Reis, prop del Preventori: que Alcoi, un any més, ha salvat —per al món sencer— l’esperit autèntic del Nadal amb el simple gest il·lusionat d’una xiqueta acaronant el llom d’una burreta.
És l’alquímia de la meravella. La podreu admirar al carrer Sant Nicolau d’Alcoi, en la litúrgia de la Burreta. I, també —i sobretoto—, poc abans de les sis i mitja de la vesprada, en totes les xiquetes i tots els xiquets que, a vora i vora, carta en mà, anhelen un pessic de fantasia: incloent-hi, naturalment, les xiquetes i els xiquets que nien esperit endins o a flor d’ulls en els majors, tendrament identificats en les xiquetes i els xiquets del voltant.
Això. Això volia dir: que quan la il·lusió és la festa, l’espectacle és la gent. I que aquest, exactament, em sembla que és el cas de la Burreta d’Alcoi.
