ressenya

'La bona lletra' o la grandesa incòmoda de Rafael Chirbes

20/12/2022 - 

VALÈNCIA. En l’exercici de la crítica literària són moltes les qualificacions formades per una única paraula i que impliquen significants transcendents. Alhora i paradoxalment, eixos significants resulten variables depenent del manteniment o no de l’adjectiu en qüestió al llarg del temps. Per exemple la condició, per a referir-se al conjunt de l’obra d’un autor, d’incòmode. En la majoria dels casos, la declaració d’incomoditat (per inadequació, per extemporaneïtat, per un atreviment excessiu, fins i tot per insolència) suposa de manera més o menys expressa una condemna a les tenebres i a l’oblit de la posteritat literària sense aparent marxa arrere.

Tot i això, qualitats com eixa –la incomoditat– només adquirix connotacions positives (inclús molt positives, envoltades d’un maleïtisme laic ben atractiu) quan es manté al llarg del temps d’una manera sostinguda, quan més que característica puntual la incomoditat es convertix en tret definidor, en estatus voluntarista que ha superat l’anècdota, l’extravagància o la pura experimentació per a esdevindre categoria que definix tot un univers narratiu i per tant moral.

A la vida però sobretot a l’obra del valencià Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949 - Beniarbeig, 2015) els podem aplicar perfectament –entre molts altres– l’adjectiu d’incòmodes. Perquè lluny de brillants genealogies, de successos heroics o de nissagues on el decadentisme és més una edulcorada virtut que l’habitual i sublim exhibició degenerativa, la literatura que va construir Rafael Chirbes emergix com un potent testimoni ficcionat del seu entorn, com un recordatori d’alguna glòria i de moltes misèries, de tot allò que fórem i que encara som.

Una literatura essencialment corrosiva, impugnatòria, sense pretensions poètiques, aliena al culturalisme més cosmètic. I impregnada de la visió de classe que mai va oblidar, del marxisme de militància heterodoxa que mai va perdre de vista, com un far dubtós però definidor en la nit més fosca. Si va existir alguna voluntat clara en la pretensió literària de Chirbes va ser la de cartografiar, d’acord amb aquelles coordenades, la seua gent i el seu temps: des de la guerra civil i les ferides mai tancades a la corrupció endèmica, especuladora i depredadora del seu país, passant per una Transició espanyola decebedora i frustrant, una percepció segons la qual les cartes estan marcades i els destins predeterminats en bona part. Una visió de l’existència majoritàriament pessimista i de la qual només el salva la mirada tendra i compassiva cap als més dèbils, cap al mínim respir que poden tindre els humiliats dins del desorde físic i moral que sempre, inevitablement, ho impregna tot.

Més enllà de qüestions de caràcter, qui sap si eixe plantejament vital no massa optimista li va nàixer a Rafael Chirbes en els seus dies d’infància i adolescència. Internat des dels 8 anys en diferents col·legis d’òrfens de ferroviaris, situats en la Castella més profunda (son pare havia mort quan l’infant Chirbes en tenia 4), la seua estada durant prop d’una dècada en eixes institucions d’Àvila, León i Salamanca determinarien no només la seua indubitada tria idiomàtica pel castellà en lloc del seu valencià matern (circumstàncies sociohistòriques a banda), sinó probablement també una determinada percepció aspra de l’existència, un inevitable contagi del paisatge adust i les formes, usos i maneres dels seus companys castellans, la influència durant uns anys decisius d’un concret ambient i dels hiverns gelats –i de tot allò físic i espiritual que els acompanya–, potser d’empremta més indeleble del que el mateix Chirbes podria haver sigut capaç de reconéixer.

En qualsevol cas, una de les característiques més cridaneres de la seua producció, després de comptabilitzades la pòstuma París-Austerlitz (2016) i, sobretot, la immensitat literària que constituïxen els dos volums dels Diarios igualment pòstums (2021 i 2022), és la perfecta progressió ascendent en la qualitat de tot allò que anava eixint de la seua ploma.

Des de la seua primera novel·la (Mimoun, 1988), publicada a punt de complir els 40 anys, fins a les últimes ratlles dels seus Diarios, res suposa una radical decepció, relaxació o involució. Així, i amb els inevitables però mínims daltabaixos, tot en el conjunt de l’obra novel·lística de Rafael Chirbes camina amb solvència i el millor ofici cap a la consecució més alta que suposarien Crematorio (2007) i En la orilla (2013), les dos obres mestres que li donarien l’estima del públic lector de manera massiva, el reconeixement institucional en forma de premis i distincions, i la consagració d’una crítica que ja venia advertint d’una prosa i un univers moral d’alta qualitat i gens convencional, unànime en l’elogi i només amb puntuals excepcions, com la coneguda ressenya miserable i quallada d’atacs personals a Chirbes perpetrada per Ignacio Echevarría arran de la publicació de La larga marcha (una novel·la monumental, per cert), qui va rebre en defensa d’autor i llibre la memorable i emocionant andanada d’Antonio Muñoz Molina (probablement amb Chirbes i Javier Marías l'escriptor en castellà més dotat per a transcendir el trànsit dels segles XX i XXI) en forma d’article titulat "En folio y medio", aparegut en El País en octubre de 1996, i que va demostrar que, encara que ho semble, no tot són punyalades en el gremi dels lletraferits.

La bona lletra (Lletra impresa, 2018) és la tercera de les novel·les publicades de Rafael Chirbes, i es situa en la part alta d’eixos irrellevants daltabaixos dels quals parlàvem en valorar el conjunt de la seua producció, perquè tot manté un nivell i una coherència moral admirable. I és també una de les novel·les que l’autor més estimava entre les seues.

Dins de la pretensió totalitzant de testimoniar per l’art de la ficció el seu món i el seu temps (i els antecedents més immediats, allò que ho explica quasi tot), esta novel·la mostra un d’eixos fragments triats com a representació d’una realitat de regust amarg. I ho fa per mitjà del relat en primera persona d’una dona que desgrana i conta al fill, en forma de breus capítols, el seu passat i el de la seua família de vençuts de la guerra civil, i ubicat en un poble de la costa valenciana de nom amagat amb l’habitual eufemisme de la geografia alternativa (Bovra, Missent) creada per l’autor.

La bona lletra ens mostra el final de la guerra amb la seqüela de presons i confinaments, la misèria, la por, les mínimes alegries, la vida que pugna per sorgir novament o els intents de restablir una certa normalitat pivotant al voltant de poc més de mitja dotzena de personatges, que són els eixos del ball lent i trist que Chirbes traça amb una estranya i adolorida versemblança. 

Incapaços de fugir o de consumar els seus desitjos a penes expressats, tot eixe manat de personatges superaran els temps més adversos com puguen, i resistiran per a comprovar, més tard, la memòria desagraïda dels que venen darrere, l'inevitable canibalisme i el ràpid oblit que es produïx entre les generacions, i que la bona lletra, les aparences més enlluernadores, l’esplendor de certes esperances, acostuma a ser la trompeteria més fàtua dels mecanismes de dominació a qualsevol nivell, el parany de les pitjors mentires, com subjau al llarg de tot el text d’esta novel·la  de precisió envoltant i memorable.

Algú –ara o en el futur– podria tindre la temptació de qualificar o classificar a Rafael Chirbes com a escriptor social. Seria fals, però sobretot seria un reduccionisme molt injust. Ell va optar per contar, per contar-nos, l’ara i ací que ens envoltava, la societat on estàvem immersos. Com fan tants. Com fan tots, d’alguna manera. Com si en literatura o en qualsevol expressió artística es poguera prescindir d’eixe marc, d’eixe quadrilàter infinit però sempre alhora delimitat per determinats codis de conducta o pertinença. I eixa reconeixença, eixa qualitat d’espill que tenen totes les seues novel·les, eixa lleu molèstia d’aires familiars que reconeixem i que quan es consolida acaba convertint-se en una certa incomoditat, és la prova definitiva de l’enorme talent de Rafael Chirbes, i de la seua inoblidable grandesa.

Noticias relacionadas

SILLÓN OREJERO

La revolución: ¿el sueño de la izquierda o la reinvención de la derecha?

Por  - 

La ira azul es un ensayo de Pablo Batalla en el que reflexiona sobre los fenómenos revolucionarios a lo largo de los siglos. Unos procesos de cambio que no han sido necesariamente progresistas siempre pero, aunque hayan tenido banderas muy diversas, siempre han sido impulsados por causas muy parecidas. Una lectura interesante en los albores de los cambios traumáticos que puede introducir en nuestras sociedades la automatización derivada de la Inteligencia Artificial

next
x