L’altre dia, amb motiu de la notícia de la mort de Quino —no sé per què— el nom del genial dibuixant argentí se’m va creuar al cap amb el de dos altres ídols del meu (cada vegada més remot i llunyà) temps de l’adolescència. Quino, Julio Cortázar i Woody Allen eren, per a mi, una inconscient i inopinada trinitat de referents idolatrats, en què secretament reconeixia una singular, íntima, estimada genialitat. N’hi havia molts més, clar: Joan Manuel Serrat, Mario Benedetti, Lluís Llach, Mercedes Sosa, Maria Dolores Pradera, William Ackerman, Carpenters, Mocedades, Barbra Streisand, Mecano, Rosa Montero, Claude Monet, Benny Goodman, Joaquín Sabina, Víctor Manuel i Ana Belén, Humphrey Bogart, Quim Monzó, l’Eusebio Poncela de Los gozos y las sombras, Ferran Torrent, Keith Jarret, Gabriel García Márquez, Nina Simone, Michael Ende, Luis Eduardo Aute, la Trinca o Alfred Hitchcock —per apuntar ara els primers noms que m’han vingut a la consciència— formaven part d’un magma confús, rebolicat i imprecís de referències que exercien sobre mi una o una altra forma de seducció anímica. Supose que ningú no en queda mai del tot redimit, alliberat i indemne, d’aquestes influències que un determinat star system imprimeix sobre l’esperit innocent, flexible i tendre de l’adolescent barbamec que un dia va ser. I sospite que, d’alguna manera, la mal·leabilitat, la inconsistència i el desori del meu pensament actual es deu, en gran mesura —a pesar dels articles, els llibres, els quadres, les pel·lícules, les sèries, les músiques i les cançons sobrevingudes—, a aquell indiscriminat, arbitrari i heterogeni sistema de referències que l’atzar i les circumstàncies vitals em van proveir.
Però —hi insistisc— ignore completament per què Quino, Julio Cortázar i Woody Allen m’eren ídols compartits un mateix racó en l’esperit. Ja ho sé, que Julio Cortázar va nàixer el 1916; Quino, el 1932; i Woody Allen, el 1935. Sé, igualment, que són genialitats absolutament distintes: que han fet carrera en disciplines, àmbits de creació i llenguatges expressius que poc o res tenen a veure; i que no hi ha, en principi, cap criteri, cap vincle ni cap motiu objectiu per a agrupar-los en una mateixa instància de la fascinació. Tanmateix, es veu que el cor i la memòria no sempre responen a la força de la lògica, l’ordre i la raó. I és el cas que avui —coses del mes d’octubre!—, evocant instants i ídols de l’adolescència, se’m representen novament els tres junts. Amb un cert aire de família i tot: Quino, Julio Cortázar i Woody Allen.
Del primer em ve al cap una d’aquelles històries sense paraules, magistralment explicada en quatre fileres de vinyetes. Hi ha un personatge que visita una casa antiga. Es dedueix que és la casa on havia viscut la infantesa. Fet i fet, els objectes del present li evoquen melangiosament el passat remot i feliç que un dia hi havia compartit amb la família. L’escala que condueix a la planta superior fa que rememore els jocs que un dia hi jugaven els xiquets de la casa amb el iaio, bondadós i pacient, que esdevé el centre dels records. La representació de la memòria del personatge és expressada amb un globus en què l’infant que un dia va ser apareix jugant a indis i vaquers amb el bondadós i pacient iaio. Així, embolcallada de tendresa, s’hi representa com una evocació —amb el sabut globus— l’escena entranyable en què el iaio s’ha deixat lligar a la columna central de la casa, mentre els xiquets, disfressats d’indis apatxes, l’assetgen i fan com que li disparen fletxes. Però aquesta bucòlica escena de la memòria és sobtadament interrompuda pel personatge, que, tornant al temps present, es colpeja el front amb la mà oberta, en un gest que delata l’advertència d’un descuit colossal. Impulsat per un record que el lector —el lector de les vinyetes, vull dir— desconeix, el personatge, amb gest de preocupació, puja veloçment l’escala. Fins que, en la vinyeta final, es mostra terriblement dessolat i abatut: constata que la temença que el corprenia des del moment del record s’ha fet realitat. I és que aquesta imatge última mostra la planta superior de l’edifici, escenari dels antics jocs infantils, amb l’esquelet i la calavera del iaio —amb la mateixa expressió bondadosa i pacient de sempre— encara amarrada a la columna, amb la idèntica postura que en la imatge rememorada, amb una fletxa d’indi encastada a la closca.
De Julio Cortázar recorde, a més de la lectura impactant de Rayuela, un conte breu en què es venia a proposar, com a secret infal·lible per a aconseguir la felicitat i la plenitud vital, el consell següent: «Fes-li un nuc a un cabell. Tira’l a la pica. Obri l’aigua de l’aixeta. I dedica’t en cos i ànima a provar de recuperar aquell cabell, amb la consciència que potser res no hi ha més importat en la vida que aconseguir trobar-lo.» En aquell relat, no s’estava Cortázar de proposar al lector que desmuntara, si calia, el lavabo, i els filtres, i les canonades, i... I encertava a expressar, d’aquesta manera —genialitat marca de la casa—, que la felicitat i la plenitud vitals potser se supediten sempre a la decisió de marcar-nos objectius concrets (per més difícils, absurds i arbitraris que siguen) d’acord amb una determinada il·lusió insubornable.
I de Woody Allen... De Woody Allen em ve al cap, per exemple, l’escena d’una pel·lícula en què, abatut i deprimit, el personatge que interpreta, immers en una crisi neuròtica, pateix l’abatiment d’un cert impuls suïcida i s’interroga sobre els motius pels quals val la pena de viure. És així que comença a fer una llista sobre possibles coses que justifiquen la vida. «Saps, Joan? Veient aquella escena vaig pensar que les pel·lícules de Woody Allen són, precisament, una de les coses meravelloses per les quals val la pena de viure», recorde que m’explicava, fa prop de trenta anys, a Itàlia, l’amic Sandro Cavaliere. Jo, naturalment, hi compartia criteri i assentia amb solemnitat i convenciment...
Però el cas és que aquesta setmana, jugant aquest joc d’ídols, memòries i nostàlgies, em vaig descobrir incapaç de recordar amb precisió on és que vaig trobar al seu dia les genials vinyetes de Quino —amb aquell humor punyent sobre l’enyor, la malenconia, l’oblit, l’abandonament, el desagraïment, la crueltat i la tragèdia. De la mateixa manera, tampoc no sabia dir quin era el títol del relat de Cortázar sobre aquell cabell nugat que calia trobar, ni quin el llibre on l’havia llegit. I, encara que em mataren, tampoc no hauria sabut precisar en quina de les moltes pel·lícules de Woody Allen havia vist la referida seqüència dels arguments vitals contra el suïcidi.
He dedicat, per això, la setmana sencera a intentar recuperar aquests tres elements inopinadament enyorats. Sant Google, com sempre, s’ha mostrat miraculosament diligent i eficient. I amb relativa facilitat he pogut localitzar en la xarxa de xarxes la referència del text «Pérdida y recuperación del pelo», originalment publicat per Julio Cortázar —és clar!— en Historias de cronopios y de famas. Així, doncs, hi he pogut tornar a llegir, com fa una trentena d’anys: «Para luchar contra el pragmatismo y la horrible tendencia a la consecución de fines útiles, mi primo el mayor propugna el procedimiento de sacarse un buen pelo de la cabeza, hacerle un nudo en el medio, y dejarlo caer suavemente por el agujero del lavabo. Si este pelo se engancha en la rejilla que suele cundir en dichos agujeros, bastará abrir un poco la canilla para que se pierda de vista. / Sin malgastar un instante, hay que iniciar la tarea de recuperación del pelo.» Etc.
Pel que fa a la seqüència de Woody Allen, després d’un parell de temptatives fallides, he aconseguit per fi situar-la —per descomptat!— en Manhattan (1979). I m’hi he embadocat, veient en Youtube un Woody Allen quaranta anys més jove, en blanc i negre, estirat sobre un sofà, enregistrant la pròpia veu en una gravadora: «Idea per a un conte curt. Sobre la gent de Manhattan, que s’està creant, constantment, vertaders i innecessaris traumes neuròtics perquè això els lliura d’enfrontar-se amb altres problemes de caràcter universal de més difícil solució. Ha de ser optimista... Això és! Per què val la pena viure? Aquesta és una bona pregunta! Bé... Hi ha certes coses que crec que fan que valga la pena viure. Quines? Eh... Per mi... Jo diria que Groucho Marx, per esmentar algú... I... Eh... Willie Mays. I... El segon moviment de la simfonia Júpiter. I... Eh... Uf... Louis Amstrong i la seua gravació “Potato Head Blues”. I... Algunes pel·lícules sueques, clar. L’educació sentimental, de Flaubert. Eh... Marlon Brando, Frank Sinatra... Aquelles increïbles pomes i peres de Cézanne. Eh... Els crancs de Sam Wo’s... El rostre de Tracy...»
Tanmateix, no hi ha hagut manera. No: per més que he cercat pels budells i els intersticis d’Internet, la història gràfica de Quino se m’ha resistit i no ha volgut aparéixer. He passat hores i hores i més hores regirant calaixos, prestatges, caixes, caixetes i caixons. Però res. Recorde perfectament que en conservava una fotocòpia dins d’una carpeta escolar. He estat buscant, per això, en la secció de l’arxiu domèstic on s’amunteguen els vells papers dels meus primers anys d’universitari. Capbussat entre caixes polsoses de cartró, tota la malenconia de la tardor —de la tardor estacional i de la tardor vital— se m’ha fet present en forma d’apunts, cartes, postals, fotografies, poemes, cartells, partitures, melodies anotades en paper pautat, textos manuscrits, articles, relats incomplerts, anotacions, esquemes i treballs acadèmics... Però no: les recordades vinyetes de Quino no han volgut aparéixer.
Llavors ho he comprés tot. I he trobat, per fi, un possible sentit per a la capriciosa vinculació de Quino, Cortázar i Allen en una mateixa instància de l’esperit. Els antics papers retrobats a les caixes de cartró del magatzem de casa s’han revelat com això que són: la penyora de l’adolescent que un dia vaig ser, que, desaparegut per sempre, em reclama ara per alguna raó —com un crit mig ofegat pel silenci del temps. I clar: sense malgastar un instant m’he abocat compulsivament a la recerca de les memorades vinyetes de Quino... Com aquell qui obsessivament busca per les canonades de casa un cabell amb un nuc al mig! I mentre el buscava he comprovat que reconéixer-me mínimament en els gustos, les imatges, les il·lusions, les músiques i les paraules que temptejava i somniava una trentena d’anys enrere —rostre imberbe, innocència temerària, alegria infinita, lletra distinta i clara— és potser una de les «coses que crec que fan que valga la pena viure».
Continuaré buscant-lo, evidentment. Però no em caldrà trobar-lo i recuperar-lo, el dibuix de Quino, per a comprendre que l’esquelet i la calavera que en l’última escena apareixen lligats a la columna, fatalment oblidats, són, precisament, sens dubte, els d’aquell adolescent somniador, agosarat i jugarrita que un dia vaig ser. I que jo mateix soc qui, a traïció —amb el pretext del compromís de la maduresa—, li vaig disparar aquella fletxa encara ara encastada a la closca. Hi vaig encertar, amb resultat de mort, al bell centre de totes les esperances.
Sí. En efecte: entre la infinitud de coses per les quals val la pena de viure —val la pena d’haver viscut— hi ha aquest gust soberg de recordar, a la tardor, les càndides esperances de la primavera. I els ídols fràgils que les van forjar.