Quino

«L’humor és una cosa molt seriosa». La frase —que mereix, sens dubte, ser requadrada amb un marc de plata— ha estat atribuïda a Mark Twain. Però, en realitat, forma ja part d’un patrimoni literari anònim i popular. És, si bé es mira, equivalent a aquesta altra tradicionalment atribuïda a Charles Dickens: «El problema amb l’humor és que ningú no se’l pren seriosament.»

Tanmateix, aquesta última sentència no és veritat. Perquè el senyor Joaquín Salvador Lavado Tejón, Quino, sí que es va prendre l’humor molt seriosament al llarg de la seua intensa, dilatada i productiva vida. Tan seriosament que aquest dimecres, quan va morir a Mendoza com a conseqüència d’un accident vascular cerebral, ens va deixar com a llegat, per a la humanitat sencera, no solament el seu arxiconegut personatge de Mafalda, sinó també desenes de llibres, centenars d’idees brillants; i milers i milers de vinyetes d’humor gràfic amb dosis il·limitades de genialitat.

Que la vida no és sinó una lenta i progressiva apocalipsi en què tot està condemnat a esborrar-se i desaparéixer —a ser devorat, prompte o tard, per la bèstia del temps— és cosa que ja sabíem. Però en aquest coronavíric any del senyor de 2020 l’envestida devastadora d’aquest golut no-res ha volgut emportar-se, amb poques setmanes de diferència, dos autèntics primers espases universals de la creativitat humana —primus inter pares indiscutiblement genials i absolutament irrepetibles— en els respectius àmbits: Ennio Morricone, compositor de bandes sonores finat el passat 6 de juliol; i, ara, Quino, potser l’humorista gràfic més estimable i estimat de tots els temps. 

En honor al singular dibuixant argentí és potser just i necessari reivindicar, aquesta setmana, precisament això: que l’humor —ai!— no deixa de ser una cosa molt seriosa. I que de tant en tant convindria parar atenció a la complexitat dels mecanismes, els orígens, els motius, els efectes i les formes de l’humor. El lluminós Rabelais ja ho observava en el segle XVI, en el Gargantua: «És propi de l’home riure». I Joan Fuster, a partir d’una tal sentència, hi rematava, en el seu Diari (1952-1960): «Heus ací un aspecte de la personalitat humana francament torbador i incorregible». També Alberto Pereda, en un estudi acadèmic sobre els acudits, reivindicava l’any 1983, des de premisses psicoanalítiques, el caràcter substancial i privatiu que el riure té per a l’espècie humana: «el hombre es el único ser que puede burlarse (cuestionando), su cultura, sus hábitos, sus formas sociales, sus sistemas políticos, sus costumbres, pero sobre todo, y lo más importante, es el único que puede reírse de sí mismo. Y no es poco lo que eso aporta a su salud psíquica».

Així, doncs, l’humor no solament aporta grans beneficis a la salut psíquica de les persones: habilita també oportunitats per a esmolar un sentit crític clarivident en l’anàlisi i la denúncia de la cultura, els hàbits, les formes socials, els sistemes polítics i els costums d’una determinada comunitat humana. Aquest em sembla que és el veritable valor d’una obra —i una vida— com la del dibuixant i humorista argentí Quino: que amb les seues vinyetes i el seu sentit de l’humor ha aconseguit bastir un retrat crític de la societat d’occident —i de la condició humana, en general—, en el qual, davall d’una aparença d’ingenuïtat, la nostra pretensiosa civilització apareix reflectida nua, defectiva, contradictòria, irrisòria; amb totes les perversions, desigualtats, dèficits i misèries.

Aquest és el fet: darrere de cada rialla hi ha una tragèdia. Parem a pensar-ho... De què riem? Què ens provoca la rialla? Quines són, en realitat, les fonts últimes de l’humor? Admetem-ho sense embuts: l’humor naix sempre, indefectiblement, del caràcter voluble, desemparat, fràgil, fatal, mortal i irrisible de la condició humana. Adesiara les circumstàncies de la vida palesen que, a pesar de totes les ínfules de grandesa que vulguem exhibir, els homes i les dones no som sinó animals sotmesos a les inclemències del temps, del cos, de l’atzar i d’una ingent quantitat d’imponderables fisicoquímics. I és precisament contra el drama de la vida —contra tots els condicionants terribles de l’existència— que activem els mecanismes sublimadors de l’humor. Fem un repàs, si vostés volen, als filons possibles de l’humor. Hi insistisc: de què ens riem? Ens riem, per exemple, de situacions que delaten la naturalesa corpòria de les persones. És a dir: dels contextos que evidencien la tirania que ens infringeix el cos: un cos no massa diferent al de la resta dels mamífers; un cos que ens recorda simples membres de l’escala animal; un cos que ens sotmet a necessitats fisiològiques i que adesiara ens desferma pulsions instintives no sempre racionals. L’escatologia i la sexualitat són, per això, fonts recurrents i infal·libles per a l’humor. Riem de situacions indignes causades per pets, excrecions, desitjos sexuals, fams, decrepituds i dolors. La violència, la malaltia i la mort es troben en l’origen de l’humor macabre i de l’humor negre. Igualment, els terrenys de possibles contactes entre les persones i els animals desfermen també el riure: la lletgesa, la bogeria, els gest antropomòrfic dels animals, les ganyotes de persones imitant simis o la mímica que evoca accions o positures zoomòrfiques propicien la riallada.

Però... On més suca l’humor? Què més pot provocar el riure? De què més ens riem? Ens riem també de la vulneració, la profanació, l’escarni, el trencament o la ridiculització d’allò que socialment estimem com a sagrat, important, eminent, transcendent, elevat, solemne. Els acudits sobre institucions polítiques, culturals, jurídiques, científiques o religioses —la sàtira, la mordacitat, la paròdia, la caricatura o la mofa de polítics, artistes, jutges, metges, bisbes, monges, rectors i personatges públics, posem per cas— són possibles i productius, precisament, per raó de la respectabilitat que, a priori, inspiren aquestes figures públiques que d’una manera o una altra alimenten les ínfules de grandesa de l’espècie humana. Que per què? Molt senzill: perquè cada vegada que aquestes ínfules de grandesa queden en evidència —ço és: amb les vergonyes a l’aire—, ens cal recórrer a l’humor com a forma de sublimació davant del frustrant correctiu que la realitat ens hi infringeix, de saber-nos, recordar-nos i reconéixer-nos, a fi de comptes, animals frèvols, frangibles, ridículs; absolutament insignificants en la doble infinitud del temps i de l’univers.

Hi ha, encara, ultra les traumàtiques fallides del cos i l’impossible afany de transcendència, una procedència més per a l’humor. És a saber: els equívocs i els malentesos lingüístics i, en general, les disfuncions i els fracassos en les formes de la comunicació. Aquest és el fet: cada vegada que trontolla el llenguatge es posa en evidència l’abissal solitud, la inevitable orfandat a què ens condemna la vida. Si les paraules són les que ens permeten comunicar-nos —i també aprendre i aprehendre el món—, cada volta que fallen i produeixen una ensulsida en la comunicació ens posen de manifest la tràgica i rotunda solitud de l’individu, erràtic, aïllat, perdut i abandonat en l’oceà estrany i incomprensible de l’existència. Altrament dit: cada volta que falla el llenguatge es fa especialment palesa la nostra condició de nàufrags en el mar de la vida; la insalvable impotència per a entendre els altres, per a fer-nos entendre nosaltres mateixos i, en fi, per a entendre el món. Comptat i debatut: queda en evidència la fatal vulnerabilitat de la condició humana. I riem: riem com a complexa, desenvolupada i madura forma de sublimació, de superació, de destranscendentalització en l’inefable joc de la vida.

Efectivament: «L’humor és una cosa molt seriosa.» És, de fet —potser—, una de les coses més serioses de què disposem les persones per a examinar, comprendre, criticar i encaixar la vida. Desconfieu de les persones que no riuen: Déu sap per quins camins —i amb quines perversions— potser sublimaran i faran supurar les frustracions, les angoixes i les derrotes intrínseques a la convivència! I al contrari: sapiguem estimar, valorar i honorar, en el que valen, els creadors genials que han sabut despertar somriures, reflexions, riures i rialles mitjançant l’alquímia de l’humor. Plorem avui la mort de Quino: amb la mateixa intensitat amb què el 1973 vam plorar la mort de Picasso, el 1976 la mort d’Agatha Christie, el 1977 la mort de Maria Callas, el 1981 la mort de Josep Pla, el 1983 la mort de Mercè Rodoreda, el 1984 la mort de Julio Cortázar i Truman Capote, el 1986 la mort de  Simone de Beauvoir, el 1990 la mort de Leonard Bernstein, el 1992 la mort de Joan Fuster, el 1993 la mort de Federico Fellini o el 2014 la mort de Gabriel García Márquez. Perquè la genialitat de Quino pel cantó de l’humor ha fet possible una de les aportacions més admirables, estimulants, enginyoses, terapèutiques i productives de la història de la humanitat.

I és que l’humor, certament, és una cosa molt seriosa. Per això, la vinyeta que des d’aquest dimecres Quino ens ha deixat en blanc per sempre mai més ben mereix l’esforç de somniar-hi possibles continguts. Per exemple: com hi hauria dibuixat ell la perplexitat i el buit que ocasiona la pròpia mort? Amb quins traços, quines figures, quins enginys i quines facècies emplenaria el blanc d’aquesta adusta, última, enorme, infinita vinyeta?

Una mica orfe de la seua gràcia —la seua intel·ligència, la seua lucidesa— he volgut aquests dies revisar, pessic ací pessic allà, algunes de les seues idiosincràtiques fantasies gràfiques. I el cas és que, indiferent a la mort de l’autor, l’obra continua provocant, suggerint, punxant, divertint, desafiant idees, provocant somriures. Ho confesse: a pesar de la mort de Quino, he continuant somrient, gaudint i rient amb l’obra de Quino. Fins als límits potser de la irreverència. O no. Potser no: perquè, ben mirat —heus ací el meu personal esforç de somniar-hi possibles continguts—, la manera més bella, agraïda, justa i oportuna d’emplenar la seua última vinyeta és, precisament... Amb els somriures, les diversions i els riures que la seua obra continuarà provocant durant anys, generacions i vides!

Amb això! Exactament amb això voldria imaginar plena la seua vinyeta final: amb els milions i milions de somriures que, com els meus, aquests dies deuen haver-se dibuixat en els rostres de mitja humanitat al llarg i a l’ample del món en honor a l’obra de Quino. I plena, igualment, amb la llum de fantasia que lluu a les ninetes dels ulls que miren i lligen els seus dibuixos: aquesta llum compartida que naix d’un humor, el seu, que, en realitat, no és sinó el transsumpte artístic de les esperances i les misèries, les il·lusions i les indecències, les aspiracions i les mesquineses del món que hem creat. Del món que som. Perquè, talment com «l’espill passejat al llarg del camí» que Stendhal propugnava per a la novel·la, l’obra de Quino em fa l’efecte que és una mena de mirall amb gran angular on reverbera —per dir-ho com Alberto Pereda— la cultura, els hàbits, les formes socials, els sistemes polítics, els costums i, fins i tot, la incerta salut psíquica que caracteritza el nostre temps.

Gràcies per tants somriures i tantes llums, Quino. La teua obra ha fet, fa i continuarà fent per molts anys que el món sencer siga una mica més conscient, crític, sensible, divertit, amable, lúcid, alegre i enginyós. Per això, en el blanc dolorós de la teua última vinyeta no puc evitar d’entreveure, aquesta setmana, entremig de tantíssims somriures, tantíssimes llums i  tantíssimes admiracions confessades, aquest revelador missatge que un dia van atribuir a les plomes de Mark Twain i Charles Dickens i que, en realitat, no és sinó part d’un patrimoni literari anònim i popular: «L’humor, en efecte, és una cosa molt, molt i molt seriosa; i mereix, com qualsevol altra dimensió de la creativitat humana, una consideració formal, greu, reflexiva, circumspecta, assenyada, delitosa, reposada, entenimentada, atenta, sistemàtica i total.»