X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 20 de octubre y se habla de alicante Turismo cruceros benidorm tram Catalunya

SIGUEU BONES I LLEGIU A L’OMBRA

Fred Vargas integral en la llengua de Jaume Fuster i Ferran Torrent… o quasi

8/07/2019 - 

Jean-Baptiste Adamsberg és un paio raro, menut, guapo, desmanegat, d’ulls d’aigua tot i que procedeix de les muntanyes pirinenques, solitari tot i que envoltat de gent que l’admira i el rebutja a parts iguals. Jean-Baptiste Adamsberg és comissari de policia a París, i París s’intueix en els seus trànsits en els noms dels carrers, els parcs, els rius, però ningú no farà una guia de viatge del París d’Adamsberg. Jean-Baptiste Adamsberg és un personatge de ficció, tant de ficció que només la realitat el pot superar, potser la realitat de la seua autora, l’escriptora i científica Fred Vargas, nascuda Frédérique Audoin-Rouzeau a la capital francesa l’any 1957, Vargas per admiració per la Comtessa descalça de Joseph Leo Mankiewicz, a l’igual que la seua germana bessona, la pintor Jöelle ‘Jo’ Vargas.

Si Adamsberg és estrany, no ho és menys la prosa de Vargas, farcida de reflexions inconnexes, de diàlegs surrealistes i descripcions oníriques: “Però, de sobte, va notar un altre cop la suor freda al clatell, que l’oprimia la mateixa molèstia, que li saltava a les espatlles el gat amb les urpes tretes. Es va encorbar per l’efecte del cop i va deixar amb precaució el gotet sobre la taula. Segon malestar en una hora, trasbals desconegut, com la visita inesperada d’un estrany, que provoca un ensurt terrible, el crit de ‘qui hi ha?’. Es va obligar a aixecar-se i caminar”. Caminar, córrer, una altra de les rareses d’Adamsberg, investigador alògic, desconeixedor de la deducció i la inducció, Adamsberg intueix el món i l’interpreta, el dibuixa sobre un pedaç qualsevol de paper i llegeix sense lletres les línies ocultes pels altres. 

La primera vegada que vaig llegir Vargas/Adamsberg, amb L’home dels cercles blaus, el vaig abandonar abans d’arribar a les 100 pàgines. M’alterava, em posava nerviós, no em reconeixia en la lectura, no era novel·la de lladres i serenos per passar l’estona, però tampoc no tenia les característiques de crítica social i política d’algunes de les millors obres del gènere, ni tampoc l’ambició literària dels autors que l’han transcendit, com Highsmith, Chandler, Hammett o Himes. Hi havia alguna cosa que no quadrava. No va ser fins a la quarta temptativa que el vaig acabar i, tot i això, encara una remor de fons em feia impermeable a l’encís Vargas. 

No és fàcil llegir Vargas i Adamsberg, i les raons són difícils d’explicar. No és fàcil per qui només demana una lectura abstreta, com ho són les narracions policials. No ho és per qui demana una lectura d’alta volada literària, com ho són les obres que transcendeixen el gènere. De vegades tens la sensació que l’autora t’està prenent el pèl. De vegades tens la sensació que li està prenent als seus personatges. De vegades s’enfosqueix el racó de la basarda i només vols tirar endavant, eixir de les profunditats de la lectura per poder alenar. Però l’empatia ja ha funcionat, t’estimes el raret Adamsberg i la seua malaltissa relació amb la Camille, i amb les dones en general, t’estimes la Fred Vargas i el seu joc rondinaire i, de vegades, poc honest. 

Aquest joc empàtic, l’autora l’ha anat reforçant novel·la rere novel·la de la sèrie, amb l’aparició i el desenvolupament tant d’estructures més reconeixibles de la literatura detectivesca -les trames, els arcs narratius, els plots, els espais reconeixibles i repetitius-, com de personatges atractius: els companys i subordinats Danglard, Retancourt, Veyrenc, Estalère, la vella Clémentine,... en una sèrie que cada vegada és més coral, tot i que sempre com planetes orbitant l’estrella adamsbergsiana.

“El que tothom li lloava a la brigada em desagradava. La manera indolent de solucionar els casos com un passejant solitari, com un somiador que dispara directament al blanc”, li etziba la totèmica tinent Retancourt, interrogada pel propi Adamsberg per les raons de no caure-li bé, “jo admirava la intuïció, com tothom, però no pas el distanciament que comportava, ni l’actitud de negligir les opinions dels seus ajudants, d’escoltar-les a mitges”. En un món cada vegada més col·laboratiu, més anònim, el geni i solat Adamsberg comença a ser percebut com un element pertorbador.

Les cites  incorporades pertanyen a la novel·la Sota els vents de Neptú (Sous les vents de Neptune, 2004), la quarta de la sèrie, si descomptem el llibre de relats Coule la Seine, 2002 (Flueix elSena), que recull tres nove·les breus, editada recentment pel segell d’Ara Llibres Amsterdam, en traducció de Josep Alemany, en la seua retrospectiva en sentit cronològic invers, des de 2018, per publicar la integral de la sèrie del comissari Adamsberg, de la qual ja han publicat L’home dels cercles blaus (L'Homme aux cercles bleus, 1991, traducció d’Anna Torcal iSalvador Company); La tercera verge (Dans les bois éternels,2006, traducció de Natxo Morera de la Vall); Un lloc incert (Unlieu incertain, 2008, traducció d’Anna Torcal i Salvador Company); L’exèrcit furiós (L'Armée furieuse, 2011, traducció d’Anna Torcal i Salvador Company); Temps de gel (Temps glaciaires, 2015, traducció d’Anna Torcal); i Quansurt la reclusa (Quand sort la recluse, 2017, traducció d’Anna Torcal i Salvador Company).

Noticias relacionadas

next
x