ALICANTE. La passió irresistible de Fedra per Hipòlit, el fill del seu marit. Una dona que lluita contra si mateixa i els seus propis dilemes morals. La lluita entre el sentiment i la raó, una història d’amor que va contra les lleis i la societat. Un mite que ha servit al llarg de la història d’inspiració en diferents disciplines artístiques: escultura, pintura, cinema o teatre.
La tragèdia inoblidable on Eurípides va convertir a Hipòlit en protagonista i d’on arranquen posteriorment autories de la talla de Sèneca, Racine, Garnier, Unamuno o Salvador Espriu que sol·licitava “Una altra Fedra, si us plau” i direccions no menys particulars i reeixides com la de Sergi Belbel -una versió de Racine amb aquell desert d’escenografia-, o la de l’inoblidable Miguel Narros –convertida en òpera flamenca- on el director d’aquesta versió – Luís Luque- fou adjunt.
Luque torna a treballar en Fedra- Lolita Flores- sobre una partitura de Paco Bezerra- autor d’El pequeño Poni o Dentro de la tierra, entre d’altres- i en aquets cas deixa per resoldre algunes qüestions relacionades amb el moviment actoral sobre l’escena -pla i previsible, excessivament estàtic- i sobre l’escenografia- que tot i les projeccions no acaba de convèncer o revestir sense fer-se imprescindible- , amb una música de fons -quasi permanent- que acompanya parlaments ja de per si suficientment dramàtics- amb interpretacions acurades – algunes fresques i sòbries com Tina Sáinz en el paper d’ Enone- però mancades de risc i amb un marcat perfum de teatre pròxim a un públic que gaudeix de veure a una intèrpret famosa sobre l’escenari tant com d’un espectacle ben acabat.
La història permet molt més, no debades ens trobem davant d’una tragèdia on hi ha amor i desamor, mentides i calumnies, culpabilitat, i una reflexió sobre les normes i les costums socials a les quals estem sotmesos. Una història que va néixer d’una determinada concepció del món i de la relació del mite entre els deus i els humans- on la protagonista és una dona ardent i immoral amb sentiment de culpabilitat- i que ara es presenta amb voluntat de fer-nos veure una Fedra més combativa i amb menys por, més contemporanea davant les reflexions de profunditat filosòfica i moral.
Una Fedra que tot i arribar al Teatre Principal d’Alacant amb dues sessions pràcticament a sala plena, i vindre precedida d’èxit a Mèrida- queda irregular i en una adaptació amb voluntat d’arribar a més públic que d’alguna manera desvirtua el gran personatge clàssic per més que Bezerra ho tracte de justificar al llarg del text i el personatge embogit d’amor i despit ho permet.
Una història de deuria sacsejar-nos per dins, emocionar-nos i acompanyar-nos durant uns dies després de la funció i que es conforma en fer-nos passar una entretinguda vesprada de teatre. Història polièdrica d’una dona que es rebutjada que ens permet endinsar-nos en les passions i responsabilitats humanes en estos temps on cal reivindicar les Humanitats en lletres majúscules.
Humanitats per entendre el context i l’anàlisi de les diferents versions que s’han fet al llarg de la història. No serà l’ultima. Fedra tard o d’hora ens sorprendrà amb una altra versió on protagonistes i antagonistes amb els seus objectius s’enfrontaran a una realitat o un statu quo que els dificultarà o impedirà aconseguir-los.
Fedra és una tragèdia en estat pur: perquè allò tràgic està fora del sistema d’institucions i creences d’una o altra època, no calcula les forces pròpies i els obstacles a vèncer, es despreocupa d’allò que sembla la realitat, viu entre la raó i el sentiment vital. Així la tragèdia és un esforç de l’esperit humà per tractar d’entendre i aclarir el valor últim de l’existència.
Aquesta és l’essència del teatre i la vida des de la tragèdia grega fins als nostres dies.
El Teatre Rialto se transforma en un campo de batalla con la obra Les Troianes. Fucking Nowhere, escrita por la alicantina Josi Alvarado y dirigida por Santiago Sánchez quien actualiza la obra de Eurípides desde la mirada de sus protagonistas