ALICANTE. La passió irresistible de Fedra per Hipòlit, el fill del seu marit. Una dona que lluita contra si mateixa i els seus propis dilemes morals. La lluita entre el sentiment i la raó, una història d’amor que va contra les lleis i la societat. Un mite que ha servit al llarg de la història d’inspiració en diferents disciplines artístiques: escultura, pintura, cinema o teatre.
La tragèdia inoblidable on Eurípides va convertir a Hipòlit en protagonista i d’on arranquen posteriorment autories de la talla de Sèneca, Racine, Garnier, Unamuno o Salvador Espriu que sol·licitava “Una altra Fedra, si us plau” i direccions no menys particulars i reeixides com la de Sergi Belbel -una versió de Racine amb aquell desert d’escenografia-, o la de l’inoblidable Miguel Narros –convertida en òpera flamenca- on el director d’aquesta versió – Luís Luque- fou adjunt.
Luque torna a treballar en Fedra- Lolita Flores- sobre una partitura de Paco Bezerra- autor d’El pequeño Poni o Dentro de la tierra, entre d’altres- i en aquets cas deixa per resoldre algunes qüestions relacionades amb el moviment actoral sobre l’escena -pla i previsible, excessivament estàtic- i sobre l’escenografia- que tot i les projeccions no acaba de convèncer o revestir sense fer-se imprescindible- , amb una música de fons -quasi permanent- que acompanya parlaments ja de per si suficientment dramàtics- amb interpretacions acurades – algunes fresques i sòbries com Tina Sáinz en el paper d’ Enone- però mancades de risc i amb un marcat perfum de teatre pròxim a un públic que gaudeix de veure a una intèrpret famosa sobre l’escenari tant com d’un espectacle ben acabat.
La història permet molt més, no debades ens trobem davant d’una tragèdia on hi ha amor i desamor, mentides i calumnies, culpabilitat, i una reflexió sobre les normes i les costums socials a les quals estem sotmesos. Una història que va néixer d’una determinada concepció del món i de la relació del mite entre els deus i els humans- on la protagonista és una dona ardent i immoral amb sentiment de culpabilitat- i que ara es presenta amb voluntat de fer-nos veure una Fedra més combativa i amb menys por, més contemporanea davant les reflexions de profunditat filosòfica i moral.
Una Fedra que tot i arribar al Teatre Principal d’Alacant amb dues sessions pràcticament a sala plena, i vindre precedida d’èxit a Mèrida- queda irregular i en una adaptació amb voluntat d’arribar a més públic que d’alguna manera desvirtua el gran personatge clàssic per més que Bezerra ho tracte de justificar al llarg del text i el personatge embogit d’amor i despit ho permet.
Una història de deuria sacsejar-nos per dins, emocionar-nos i acompanyar-nos durant uns dies després de la funció i que es conforma en fer-nos passar una entretinguda vesprada de teatre. Història polièdrica d’una dona que es rebutjada que ens permet endinsar-nos en les passions i responsabilitats humanes en estos temps on cal reivindicar les Humanitats en lletres majúscules.
Humanitats per entendre el context i l’anàlisi de les diferents versions que s’han fet al llarg de la història. No serà l’ultima. Fedra tard o d’hora ens sorprendrà amb una altra versió on protagonistes i antagonistes amb els seus objectius s’enfrontaran a una realitat o un statu quo que els dificultarà o impedirà aconseguir-los.
Fedra és una tragèdia en estat pur: perquè allò tràgic està fora del sistema d’institucions i creences d’una o altra època, no calcula les forces pròpies i els obstacles a vèncer, es despreocupa d’allò que sembla la realitat, viu entre la raó i el sentiment vital. Així la tragèdia és un esforç de l’esperit humà per tractar d’entendre i aclarir el valor últim de l’existència.
Aquesta és l’essència del teatre i la vida des de la tragèdia grega fins als nostres dies.
