Esta ciutat dels morts està molt viva

ALCOI. Fins fa unes dècades, a tots els pobles es vetlaven els morts a casa i després se soterraven al cementeri. A tots els pobles? No! Una ciutat poblada per obrers i burgesos anava dècades avançada. “En les societats més industrials, la mort ha anat allunyant-se de la ciutat, en canvi al món rural encara es mantenien les tradicions”, explica l’historiador alcoià Lluís Vidal. “Al projecte d’este cementeri a finals del XIX ja es plantejaven mesures higièniques i asèptiques com un edifici per a vetllar”.

“La meua companya Elisa és del Cabanyal i ella ha conegut de jove com es vetlava a casa, però per a mi això era un costum molt antiga”, aclareix des de la capital de l’Alcoià. El primer cementeri de la ciutat es va construir el 1812, però poques dècades després es va habilitar l’actual recinte, més allunyat del nucli urbà per evitar el contagi d’epidèmies.

“En certa manera Alcoi és una ciutat nostàlgica, l’època daurada va ser a finals del segle XIX amb el modernisme, però no s’ha de perdre de vista que la majoria de la gent vivia en condicions roïnes. Alcoi es va convertir en una gran ciutat i fins i tot superava en habitants a Alacant, hui en dia la ciutat és filla d’eixa Revolució Industrial però li ho devem tot a eixa època”, conta Vidal.

Per això el cementeri és el millor reflex de l’evolució d’Alcoi. Lluís Vidal i Elisa Benyto han agitat als últims anys la ciutat dels morts amb rutes, activitats i reconeixements, ja que este cementeri “és un monument a l’aire lliure, però el mèrit que té és que reflecteix totes les classes socials i es pot vore un recorregut històric des de finals del segle XIX fins a l’actualitat”. Seguint el recorregut de Beneyto i Vidal, per la tomba de Pelletes es conta la Revolució del Petroli i per la parcel·la dels militars s’explica el quarter d’infanteria que es va instal·lar per controlar als obrers fins al 1981.

“Panteons per a rics, fosses per a pobres, un apartat per al clergat... Des d’ací es pot vore els últims dos-cents anys d’Alcoi”. Però a més de la posada en valor de la història local, este cementeri fa un repàs per la història de l’art. “Els nostres cementeris són de tipologia mediterrània, amb patis quadrangulars i arbres perennes com el xiprer”. Però el més important és que “ací predomina el monument, mentres que al món anglosaxó és més parc”. Així fem un viatge pels estils artístics dels últims segles: eclecticisme, modernisme, art déco, racionalisme i fins i tot obres contemporànies.

Àngels custodiant grutes artificials, sarcòfags de pedra sobre columnes clàssiques o una dama plorant permanentment a la família García-Botí són algunes de les escultures més espectaculars del cementeri, tal com recull l’arquitecte i professor de la UA Andrés Martínez-Medina. El mausoleu dels Erum-Pasqual, un perfecte cub folrat amb una pell perforada d’acer corten del 2009, és una de les últimes incorporacions al cementeri.

Segons Martínez-Medina, el 1894 s’obri l’actual cementeri de Sant Antoni, projectat per Vilaplana Julià entre el 1889 i 1890. “El projecte planteja un cementeri basat en premisses higienistes, perspectives barroques i una potent càrrega simbòlica amb els columbaris, que recorden les primeres catacumbes cristianes”, conta l’arquitecte a La Ciudad silente de Alcoy.

“Les galeries subterrànies són una tipologia única”, afegeix l’historiador. “Vilaplana ho va fer en una mentalitat pràctica, per a aprofitar espai i contindre el desnivell amb un sistema d’arcs. La idea era vendre trams verticals de nínxols a les famílies més riques i obtindré diners per a seguir construint. Però eixes famílies es van acabar construint panteons, per això és la part més antiga del cementeri”.

Per això no tots els soterraments eren igual. Conten les antropòlogues Clara Colomina i Martines i Raquel Ferrero i Gandia que “si l’enterrament era més distingit, es pagava als que portaven la caixa i també a gent pobra perquè portara ciris, la taula on descansar el taüt i fins i tot perquè ploraren”.

A un article a la revista Recerques, les antropòlogues del Museu Valencià d’Etnologia expliquen que el toc de campanes anunciava al poble l’enterrament: “es distingia si havia faltat un home amb tres tocs, una dona amb dos tocs i una criatura amb una campana xicoteta”. A Alcoi, des de Santa Maria, Sant Roc o Sant Jordi tanyarien les campanes per anunciar la mort a la ciutat dels vius.

“És curiós perquè la mateixa persona que va dissenyar l’Eixample de la ciutat, després acaba dissenyant el cementeri”, explica Lluís Vidal. “Es va convocar un concurs públic que guanya Enrique Vilaplana. Altres projectes eren més monumentals però no es corresponien a la realitat social d’Alcoi: este dedicava gran part de la parcel·la a la fossa general”, afegeix l’historiador.

“El panteó és l’aspecte més cridaner però històricament no seria el més important. El cenotafi s’afegeix a la gran reforma dels anys 80 damunt l’ossari general. Funciona com a capella laica alhora que panteó d’alcoians il·lustres”. La peça dissenyada pels arquitectes Vicente Manuel Vidal i José Briet està inspirada en la Capella del Bosc de l’arquitecte nòrdic Asplund, a Estocolm. Acull a alcoians com Ovidi Monllor i Eduardo Latorre i ha fet guanyar enguany l’últim reconeixement a la tasca de Vidal i Beneyto.

“Ja va estar premiat el panteó d’Agustí Gisbert i enguany han reconegut a la història millor documentada”, recorda Vidal. I és que Teresa Mora, una dona exclosa de la seua societat i homenatjada a la famosa cançó d’Ovidi Monllor, ha acabat al mateix lloc que ell. Mora va faltar el 1952 i va ser trasllada a l’ossari general, mentre Monllor descansa ara al panteó ubicat sobre l’ossari.

“També vam quedar en tercer lloc amb una ruta teatralitzada amb danses i música. Estes iniciatives les vam plantejar al principi com una cosa accessòria però la Regidoria de Turisme va col·laborar i ha anat creixent”, explica l’historiador els antecedents. “Ara estem a la Ruta Europea de Cementeris i hem fet rutes, panells, vídeos... No ens esperàvem mai que el cementeri tinguera estes coses”.

“Es nota que els cementeris cada volta són més impersonals. Abans la gent es preocupava més, hui en dia és tot molt estàndard i ha perdut valor artístic. Va això a la societat moderna”, es lamenta Vidal. Ferrero i Colimina expliquen que abans amb els soterraments i el dol “calia provocar la suspensió de tot allò que podia suposar un plaer més enllà de l’estricta subsistència”.

Encara que el dol a voltes dóna sorpreses. “És un sistema d’oposició a la mort i de redirecció cap a la vida”, expliquen les antropòlogues. Així passava fora de la ciutat, a les heretats dels Alforins o els masos de l’Alcoià: “al món agrícola tenien poca oportunitat per conèixer gent. Ací es feien les Danses de la Vetlla, anava tot el veïnat a ballar el condol, especialment si era un xiquet”. En les conegudes també com a Danses de l’Albat, la música, la dansa i el teatre al cementeri no eren cap novetat: ja estava ací abans que nosaltres. “Servia per relacionar-se, per buscar parella... Era paradoxal però dins de la mort hi havia una oportunitat de vida”.