X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

tribuna libre / OPINIÓN

Escriure l'epíleg

1/04/2019 - 

En el número 30 d’una revista editada amb la força de voluntat d’uns quants tossuts que consideren que continuem sense referències per a afrontar el futur des de l’anàlisi del passat, que necessitem la investigació per a construir la societat il·licitana del nou segle que avança, i que ho fan i perseveren sense obtenir (com els estudiosos que hi col·laboren) un rèdit econòmic, en aquell número de La Rella, dic, intentàvem analitzar les claus que havien permés mantenir viu el Festival Internacional de Cinema Independent d’Elx (Ficie) des del naixement de la democràcia. Era un bon moment també per a esbrinar els reptes als que s’enfrontava al complir 40 estius, tant ha canviat la societat des de finals de la dictadura quan l’assoliment cultural del Cineclub Luis Buñuel afavorí la seua creació amb l’objectiu de fer visible el cinema que es feia al marge de les grans pantalles.

Al contrari que l’apropament a moviments o fets històrics que s’han exhaurit, analitzar un festival que encara es viu i en el qual et relaciones d’ençà que tens consciència del que significa la creació cinematogràfica o en el que has col·laborat per inclinació professional, obliga a incloure en les teues valoracions una apreciació més subjectiva en tant que afegeixes el teu tarannà sentimental per tal d’explicar la pervivència del Festival de Cinema (amb els beneficis culturals i turístics, que es tradueixen en un guany econòmic) més enllà de la simple sentimentalitat.

Aquell article no acabava amb un epíleg ple de conclusions tancades. Ho feia amb certa esperança, amb un grapat de bones intencions, de reptes per a fer del festival un encontre cabdal de cineastes i espectadors. Immediatament després de la publicació d’aquell article, en la següent edició es constatà la feblesa de l’organització per tirar endavant la proposta, amb l’assumpció del risc de la seua desaparició, adormit des de la gala de cloenda de 2012, en la què una Sara Montiel, que no tardaria a faltar, tragué força per no enfonsar els ànims de tots els que, d’una o d’altra forma, hi participaven en una nit marcada per la desaparició de la caixa d’estalvis que el patrocinava.

La crisi econòmica fou l´últim dels entrebancs que es trobà el FICIE al llarg de la seua història, durant la qual ha respost a inquietuds socials i regulacions polítiques d’èpoques molt diferents més enllà de la repercussió cultural i l’empenta industrial, lluitant contra els prejudicis i menyspreus de complexa extirpació que arrossega la producció i distribució de curtmetratges. La dependència d’una caixa d’estalvis que, com vam comprovar després no jugà net, li feu pagar, després de l’esplendor, una factura molt alta. El gran èxit del Festival d’Elx, però, ha estat crear un públic fidel al mitjà que espera l’arribada del mes de juliol per a veure pel·lícules de curt format.

El que va començar com una oportunitat per a difondre les inquietuds cinematogràfiques d’aficionats, amb atenció a les obres locals o properes geogràficament, en un moment en el qual el cinema amateur començava a ser substituït per un tipus de cinema més professionalitzat, però al marge de la indústria, prompte va estendre la seua àrea d’influència i va atraure cineastes d’altres regions, passant a erigir-se com el lloc en el qual exposar el més significatiu de la producció anual de curtmetratges industrials i professionals, juntament amb obres d’altres cinematografies que serviren de contrapunt. Perduda la càrrega ètica que tingueren els curts durant els inicis d’un Festival, ara per ara, ha d’interrogar-se, immers en la revolució digital, sobre la vigència d’un tipus de cinema realitzat fora dels circuits del mercat.

L’esperit del Festival ha de mantenir el lloc en el qual el cinema puga mostrar-se sense la ineludible exigència de l’èxit massiu, en el qual es divulgue un tipus de cinema realitzat fora dels circuits oficials, lliure de lògiques de mercat, un cinema que investigue permanentment gràcies a les possibilitats oferides pel llenguatge i que recupere aquelles temàtiques rebutjades per la comoditat industrial i, per açò, exclòs dels habituals canals d’exhibició. Un lloc, en definitiva, propici per a l’experimentació i l’avantguarda que, si bé és cert, no sempre dóna els fruits desitjats, sovint floreixen molt suggeridores sorpreses en l’escletxa que s’obri entre els curts independents i amateurs.

Tot açò no té sentit sense un ferm suport institucional al curtmetratge, exigit des de molts àmbits del sector. Per això, va alegrar la presència del Festival en Fitur dins una campanya més ampla que considera el paisatge d’Elx propici per als rodatges de pel·lícules, revivint la Film Comission que fa anys ja intuí l’imant que suposava l’excepcionalitat d’alguns escenaris locals. Fitur Cine va debatre com el turisme vinculat al cinema és revulsiu per a la cultura i l’etnografia. Però utilitzar el Festival en un aparador com a reclam és donar-li la volta a la truita. El malalt, el que necessita la nostra cura, la vigilància nocturna, no és el turisme d’Elx, que també té els seus trastorns, sinó el Festival. Cal una forta inversió per a fer-lo realment atraient dins una xarxa que presenta saturació de festivals de cinema.

Per això, cal que l’administració més propera, l’Ajuntament d’Elx, aplique, amb la conjunció de l’Institut Valencià de Cultura i de la Universitat Miguel Hernández, amb altres institucions locals i provincials, els medicaments oportuns que necessita el delicat cor de la Fundación Caja Mediterráneo a Elx. De res servirà pressionar-los perquè realitzen més activitats en l’edifici de la Glorieta davant la falta d’acord amb la UMHE per a vendre-li l’immoble, si no es col·labora per evitar l’agreujament de la malaltia i trobar a temps el remei adient. Si no es dóna el pas adequat, caldrà afrontar el trist epíleg, caldrà preparar-nos per al dol.

* José F. Cámara Sempere es autor de «El cinema a Elx»

Noticias relacionadas

next
x