L’enigma de la ciutat invisible: per què no recordem estes històries d’Alacant?

Era un dimecres de maig i el mercat, epicentre de la ciutat, bullia de gent. Feia dos anys que havia començat la Guerra i l’Horta d’Alacant, zona de rereguarda, s’havia convertit en lloc d’acollida per a refugiats del front bèl·lic, especialment de Madrid i Barcelona. Els bombardejos sobre la ciutat anaven incrementant cada mes, especialment a zones estratègiques com el Port o la refineria de La Britànica, perpetrats per avions de la Itàlia de Mussolini que eixien des de Mallorca i recorrien la costa des d’Alacant a Castelló.

Passaven les onze del matí i un zum-zum d’avions va alertar els vianants, però hui no sonaven les alarmes d’alerta. “Aniran a l’aeròdrom de Rabassa o a l’Altet”, van pensa. A més, venien des de la muntanya i no des de la mar, directes de Mallorca. Era migdia i seguia la vida quotidiana a la Plaça. Però de sobte, uns esclafits sacsejaren la ciutat. Semblava que venien del Port. Eren explosions a Canalejas, al carrer Sant Ferran. Anaven apropant-se. La Muntanyeta, la Plaça de Correus. No podia ser.

I el cel els va caure damunt d’ells. Tot es va fer fosc, i feia olor a sang, i la pols no deixava respirar. I tornaren. Canalejas, Sant Ferran, la Muntanyeta, la plaça de Correus. I es tornà a caure el cel damunt del Mercat Central. Eixe 25 de Maig del 1938, més de tres-centes persones van morir al bombardeig més cruent de la Guerra Civil. La guerra espanyola va ser un laboratori bèl·lic per a la II Guerra Mundial, amb les tropes feixistes experimentant l’atac a objectius d’innocents civils i no només militars, com feren a Alacant o Gernika.

Una errada al sistema d’alarmes no va permetre avisar la població perquè es protegira al centenar de refugis que amaga la ciutat al subsòl. Alacant és la ciutat europea amb més refugis per habitant. Als de Sèneca o Balmis, ja visitables, es sent l’angoixa que patiren als setanta atacs que va sofrir la ciutat durant tres anys. Com el del 28 de Novembre del mateix any, el Bombardeig de les huit hores, quan ciutadans de tota condició s’amuntegaren als búnquers subterranis des de les huit de la vesprada fins les tres de la matinada.

Però la història de la ciutat no és molt coneguda: Alacant ha esborrat per complet el seu passat -especialment durant el Franquisme- i a diferència de la majoria de ciutats, encara no l’ha recuperat. La ciutat s’ha tornat amnèsica. Per això no és sorprenent que la majoria de veïns i visitants desconega la seua història. És cert que des de fa dècades col·lectius com Alicante Vivo o la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica han lluitat per recordar amb plaques i homenatges els fets històrics de la ciutat i la memòria de les víctimes de tantes tragèdies. Però ara toca una mirada més llarga que consolide el seu llegat.

Quan caminem per ciutats com Berlín, trobem celebracions commemoratives, grans monuments i memorials, estàtues, museus i murals que recorden el passat dels seus carrers: el Memorial de l’Holocaust, la Galeria del Mur… La ciutat s’ha reinventat amb un relat que comença en el seu passat. I això ha tingut a més una derivada al turisme, implícit per l’interés de la Berlín prussiana, nazi o socialista.

Ens han fet creure que no però i tant que Alacant té històries interessants que s’han de recordar. Parlem dels cruels bombardejos de la Guerra Civil i el record a les seues víctimes; dels milers de persones esperant a les platges de la ciutat “l’últim vaixell”, que no pogueren fugir del terror amb l’Stanbrook i acabaren represaliats al Camp de concentració dels Ametllers; dels pieds noirs d’Algèria que acollí Alacant rebutjats per França... I també dels Màrtirs de la Llibertat que lluitaren contra l’absolutisme, de l’última resistència a la Guerra del Francès o de la mina d’explosius subterrània amb la que l’exèrcit borbònic va fer saltar Santa Bàrbara pels aires a la Guerra de Successió.

Tots estos fets tenen un fil conductor: la importància del sistema defensiu d’Alacant. Hi ha ciutats que van nàixer per aprofitar el cabal d’un riu, l’escullera d’un port natural... Però des del seu origen fa segles, la funció principal de la ciutat ha estat protegir als seus habitants. Per això Alacant està entre muntanyes, des que el cartaginés Amílcar Balcar s’assentara al Tossal de Manises. Com la medina islàmica a les faldes del Benacantil, la fortalesa de Santa Bàrbara, el castell de Sant Ferran sobre el Tossal o fins i tot les bateries antiaèries modernes de la Serra Grossa. També amb les torres de defensa de l’Horta, la fortificació enmig la mar de Tabarca o baix terra amb la refineria de la Britànica i les desenes de refugis subterranis de la Guerra Civil.

La importància del sistema defensiu de la ciutat és tal que ara s’impulsa el nomenament com a Patrimoni de la Humanitat del Castells de Santa Bàrbara i Sant Ferran, de la fortificació de Tabarca i de les Torres de l’Horta. És una fita difícil d’aconseguir però que pot deixar un camí profitós: revaloritzar el patrimoni amb un nou relat de la ciutat que vaja més enllà dels col·lectius més sensibilitzats i salte a peu de carrer.

Per això els vestigis de la Guerra Civil també haurien de incloure’s en la candidatura d’Alacant a Patrimoni de la Humanitat perquè també formen part del sistema defensiu de la ciutat. Les fortaleses, muralles, torres o refugis de totes les èpoques, han sigut la gènesi, la llavor de la ciutat. Esta és la seua contribució a la humanitat.

Enigma resolt: si no recordem la història és perquè no està al centre de l’espai públic. I accions puntuals i discretes no són suficients per a acabar amb el silenci. És el moment de recordar totes les memòries de la ciutat, perquè Alacant traga els fantasmes de l’armari al carrer i recorde orgullosa tots els moments de la història on es va protegir del terror o va lluitar per la llibertat. Rehabilitar el patrimoni històric, celebrar emocionants commemoracions, nous monuments que evoquen el passat... I un relat comú, amb memòria però sense nostàlgia: l’Alacant de l’acollida, la ciutat protectora dels seus habitants.