En Setmana Santa sempre hi ha lluna plena

ALACANT. Durant mil·lennis les posicions i moviments del sol i la lluna han servit de referents per marcar pautes en el comportament de les societats. Ara bé, tant el cicle de la lluna com el del sol no van acoblats; per exemple, que ni els solsticis ni els equinoccis coincideixen sempre amb la mateixa fase lunar.

Mentre que l’equinocci de primavera esdevé tots els anys el 20 de març (ocasionalment el 21), la lluna plena posterior podrà manifestar-se entre el 22 de març i el 25 d’abril. I cada any alguna d’eixes dates intermèdies definirà les de Setmana Santa i Pasqua.

Els antecedents

Ara bé, ¿per què això és així? En les antigues societats establir amb precisió la temporada apropiada per a la sembra, estabulació del ramat, inici o final de la navegació, etc. era una qüestió de vida o mort. I per això era tan necessària l’elaboració de calendaris.

Ara bé, bastir un calendari fiable suposa una faena titànica, molt difícil. I fer-lo comprensible es fa més fàcil si els moments més importants es marquen com a festes i cicles festius. I eixe és el cas de la Pasqua.

Ara bé, ¿per què la Pasqua és tan important?

La cultura de base de la nostra societat és el cristianisme, una hibridació entre elements religiosos jueus, misteris grecs i filosofia hel·lenística. Això sí, amb un conjunt de reinterpretacions que fan del cristianisme una religió nova i de gran potencial inclusiu. 

Per als jueus la pasqua representa un record històric de la fugida d’Egipte guiats per Moisés i camí de la Terra Promesa.

Ara bé, potser eixa invenció històrica no va ser més que un recurs mític per explicar una realitat molt més prosaica alhora que útil: l’exitosa harmonització de dues tradicions inicialment oposades:

• L’hebrea nòmada, dels pastors sinaítics que havien envaït la Terra Promesa.
•  La cananea agrària.

Tradicions tan antagòniques com les que figuren en la mateixa Bíblia amb personatges com Cain i Abel (Gn 4,1-16) però que, ben encaixades podien representar un bon element de cohesió.

I en certa mesura la Pasqua jueva representava l’èxit d’un pacte de coexistència.

La Vall del Jordà, la conca de la Mar Morta i els oasis pròxims com el de Jericó eren els llocs on passaven l’hivern bona part dels pastors de la Terra Promesa. En arribar la primavera iniciaven la transhumància cap a les pastures primaverals de la serralada de Judea, on s’ubiquen ciutats com ara Jerusalem, Betlem, Hebron i altres.

Un trànsit ple de dificultats atesa la complicada orografia de la zona, solcada de barrancs i uadis plens de perills. Ara bé, com que l’estrès tèrmic del dia feia recomanable fer camí de nit era de gran ajuda disposar de llum per guiar-se per les “valls tenebroses”, com recollia el Salm 23,4: «Malgrat que passe per la vall tenebrosa no tinc por de cap mal si tu, Senyor, estats prop de mi; la teua vara i el teu bastó em donen confiança».

I, ¿quina millor lluminària que la Lluna plena?  

També era la eixa l’època en què les ovelles havien parit (com també ho indica el signe zodiacal Àries), i es podia tornar a menjar carn. Una ingesta que havia estat prohibida en els quaranta dies precedents per evitar que es mataren les ovelles gestants; un tabú dietètic recollit també en Quaresma cristiana: els quaranta dies de dejú i abstinència previs a la Pasqua.

Per la mateixa època els agricultors celebraven la primera collita de l’ordi o civada (Hordeum vulgare), el cereal fonamental en el rebost cananeu. Durant la festa del primer cereal es menjava matzot, tortes de pa “àzim” (a-zym : “sense fermentar”, sense unflar), els precedents de les hòsties de l’actual eucaristia.

L’intercanvi del gra de la collita pels corders nounats incentivarien elevar el pacte tàcit a categoria sagrada; i a dotar-lo d’una legitimitat històrica tot atrbuint-lo a l’”eixida d’Egipte”. Un “pas” o “trànsit” que en hebreu rep el nom de pessa’h (> llatí pascha > pasqua).  

Tot això en el primer mes del seu calendari, Nissan (entre març-abril). Com que  en els calendaris lunars el dia 1 correspon a la Lluna nova, el 14-15 sempre tenen Lluna plena. I la gran festa d’acomiadament o eixida, la pessa’h, se celebrava justament eixa nit del 14-15 de Nissan.

Cada festa té els seus menjar particulars, i els típics de la pessa’h eren, i continuen sent-ho, el pa àzim i els corderets a la brasa, que s’acompanyen d’herbes silvestres (com en els nostres minxos i cocotets d’herbes) així com de libacions de vi, i tot amenitzat amb càntics de salms.

En Setmana Santa, sempre ha d'haber lluna plena

Els cristians relacionen la Pasqua amb la mort de Jesús durant pasqua jueva, i per tant amb la Lluna plena dominant el cel.

Llegim-ho, per exemple, en l’evangeli de Marc (Mc 14,12-26):

«12. El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava el corder pasqual, els apòstols van dir a Jesús: -¿On vols que anem a fer els preparatius perquè pugues menjar el sopar pasqual?

22. Mentre sopaven, Jesús va prendre el pa (àzim, una coca plana, sense unflar), el va beneir, trossejar i repartir mentre deia: -Preneu: això és el meu cos.

23. Després va prendre una copa, va donar gràcies, la va passar i en begueren tots.

26. Després de cantar els salms, van eixir cap a la muntanya de les Oliveres» [Getsemaní vol dir, justament, “l’almàssera” o “molí d’oli”].

A mesura que la religió cristiana guanyava adeptes eixa coincidència temporal plantejava un conflicte conceptual: si el cristianisme no volia ser considerat una secta jueva més hauria d’establir alguna diferència entre ambdues idees de Pasqua.

Si per als jueus simbolitzava l’eixida d’Egipte, per als cristians seria ben diferent: la resurrecció de Jesús des del fons de la terra, coherent amb el renaixement de la natura durant la primavera.

I, a més, en el I Concili de Nicea (any 325) van optar per distingir-se també en la data: no se celebraria en la Lluna plena, sinó en el diumenge posterior; un diumenge, a més, diferent del dia de descans jueu, el sabath o dissabte.

I, clar, si la Pasqua de Resurrecció se celebra el diumenge després de la primera Lluna plena, això vol dir que la setmana precedent la Lluna plena ha presidit el cel nocturn.

Una Setmana Santa, doncs, que no està adscrita a cap data concreta sinó a l’obligada presència en el cel de la primera Lluna plena de primavera.

Sí, en Setmana Santa sempre hi haurà Lluna plena en el cel.

I l’home que havia mostrat la sorpresa durant la conferència no havia tingut mala sort. Perquè la Setmana Santa en què tindria vacances seria quan la Lluna plena de primavera d’il·luminara el cel nocturn.