Hoy es 12 de julio

café del temps  / OPINIÓN

El tir per la culata 

15/06/2024 - 

Passa sovint, que la generositat, l’erudició, la capacitat de treball, l’altruisme i la bonhomia es donen la mà. I no és estrany que aquest pomell de virtuts puguen coincidir de vegades en una mateixa persona: podria posar desenes d’exemples de col·legues cultíssimes que, alhora, són també humils, discretes, pacients, despreses, entranyables, esplèndides, amatents. Criatures dolcíssimes. Autèntics trossos de pa. Però diria que el cas més paradigmàtic que conec d’aquest perfil en què la saviesa i la bondat festegen d’una manera lluminosa és el de l’amic Jordi Oviedo. I ho vull proclamar públicament perquè aquesta mateixa setmana ha volgut fer-me un gran favor. Un favor gros. I, com sempre en el seu cas, barata res.  

A pesar de la discreció que el caracteritza, Jordi Oviedo és un home il·lustrat, docte, sapientíssim. Al seu dia va fer una tesi doctoral admirable sobre el Segon del Cartoixà de Joan Roís de Corella: la traducció catalana  que l’autor medieval valencià va fer de la Vita Christi llatina de Ludolf de Saxònia. A més de la transcripció del text d’aquest incunable, Oviedo hi va aportar notes textuals farcides d’erudició, així com també la sincronització del text valencià amb el text llatí per a observar i estudiar les operacions de Corella en la traducció. Però igual que és un especialista en un dels més principals autors de la nostra literatura medieval, ho és també en un dels escriptors més destacats de les lletres valencianes contemporànies: Vicent Andrés Estellés. Fet  i fet, ell és qui pacientment ha anat acurant, des de l’any 2017 fins ara, els volums 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 11 de l’Obra completa d’Estellés (el volum 6, conjuntament amb Vicent Salvador; i els volums 7, 8, 9, 10 i 11 amb la professora de la Universitat d’Alacant Irene Mira-Navarro). Perquè es facen una idea: 2.806 pàgines del total del total 4.036 de què ara mateix consta aquesta monumental edició de Obra completa estellesiana.

Però per damunt de tot, Jordi Oviedo és una gran persona: una bona persona integral. I m’ho ha volgut demostrar una volta més aquests dies en el marc d’una d’aquelles històries extraordinàries que ben mereixen ser explicades. Tot va començar la setmana passada, quan la mestra i amiga Bea Sellés em va escriure per demanar-me: «Escolta... Tu no deus tindre per casualitat el text del pregó que Estellés va fer per a festes al nostre poble?» La consulta —ja s’entén— s’emmarcava en la voràgine d’activitats educatives i culturals que pertot arreu s’estan multiplicant per a celebrar el centenari del naixement del gran poeta de Burjassot. «És que estem organitzant una Jornada Educativa «Cent d’Estellés». L’alumnat està preparant un recital de poesies. I hem muntat una exposició de cal·ligrames i poesies visuals de la seua obra. I estem treballant també amb l’albada que va escriure per al poble d’Altea, però no hem pogut trobar el pregó que sabem que va fer per a les festes de no sé quin any», m’explicava l’amiga mestra.

Va ser com una llum. «Ostres! Clar! Com no ho he pensat abans? Estelles va fer el pregó de les Festes de Moros i Cristians d’Altea! I el degué portar escrit... Seria un text inèdit del mateix Estellés, sobre Altea, que ara seria bonic de recuperar! Ara ho mire...» Vaig aparcar totes les obligacions que tenia entre mans i de seguida vaig despenjar el telèfon que havia de despenjar:

—Josep? Josep Lanuza? En persona? Tu no deus tindre controlat, per casualitat, el pregó que va fer Vicent Andrés Estellés en les festes de Moros i Cristians d’Altea, a primeries dels anys vuitanta?

Però quan jo anava, es veu que moltes persones ja en tornaven...

—Ai, Joan! No saps quanta gent m’ho ha demanat, això mateix! Recorde que jo li’l vaig arreplegar, el pregó, a Vicent, i que el vaig deixar en l’Associació. Però d’això fa tant de temps! I ha passat tanta gent per allí! I s’han fet tants trasllats! Vicent el Trino l’ha estat buscant. I jo també. Però no hi ha hagut manera: no l’hem trobat. No ha aparegut.

—Xe! I no es va publicar en la revista Altea? No ho va gravar ningú?

—Que va! No et pots imaginar: hem remenat cel i terra, però res... Hem trobat fotos, sí. Però no hi ha cap pel·lícula.    

—Ostres! I vols dir que no hi ha cap manera de poder accedir al text que Estellés va escriure i va llegir, en aquell pregó?

—No hi ha hagut mans, Joan. No hi ha hagut mans... I no saps com em dol!

En la vida no hi ha res com saber a quin sant encomanar-se segons la necessitat. I no vaig dubtar ni tres segons a, després d’acomiadar-me de l’amic Pep Lanuza, enviar-li un àudio de veu a l’amic Jordi Oviedo —com el nàufrag que envia una botella amb un missatge.

—Ei! Bon dia i salut, Jordi! Mira: una curiositat que m’acaben d’inocular i que no tinc manera de poder atendre... Sabem (i en tenim fotos i tot!) que Vicent Andrés Estellés va vindre a fer el pregó de les Festes de Moros i Cristians d’Altea al maig de 1983. El va embolicar Josep Lanuza, crec, que era amic seu i li va fer d’editor i tot, i que per aquell temps era també el president de l’Associació d Moros i Cristians. En fi... La bona qüestió: que ací a Altea hi ha un exèrcit de persones intentant trobar el text del pregó aquell, però no vol aparèixer de cap de les maneres. I sembla que tampoc no es va reproduir en cap lloc. Clar: no hi havia arxius digitals, ni ningú anava gravant amb el mòbil per allí, ni... El text existeix. Segur. Perquè en les fotos es veu que ell ho portava escrit. Però a Altea no es troba. M’ha vingut al cap que tu que has consultat de dalt a baix tot l’arxiu familiar d’Estellés potser en podries saber alguna cosa. Per casualitat et sona haver-ho vist, això? Saps on podria estar? Per al poble d’Altea crec que seria una cosa bonica, poder-lo recuperar, aquest text d’Estellés. Xe! Que amb la teua saviesa, la teua meticulositat i el teu coneixement de causa, dis-me: «Mira, Joan, jo això no ho he vist, no en tinc ni idea!» O: «Veus? Sí que em sona...» No saps quina alegria bona em donaries! Mira, per favor, si en saps res d’això... Xe! Gràcies infinites!

Encara no havia passat ni un quart d’hora des de l’enviament de l’àudio i el bon amic Jordi Oviedo ja estava telefonant-me:

—Joan! Mira: el cas és que sí... Sí que recorde perfectament que en l’arxiu Estellés hi havia un full solt mecanoscrit, i amb anotacions a mà, amb un text molt curtet que parla d’Altea i acaba dient: «Bons Moros i Cristians!» Ha de ser això que tu dius: un pregó o una cosa semblant...

—Ostres! Segur, segur, segur! Ha de ser el pregó de les Festes d’Altea de 1983, sí o sí! Que fort! Emocionant, tu! Quina sort!

—Deixa’m que consulte amb la família si es pot donar a conéixer...

—Clar, clar, clar. No cal que et diga que els ho pots demanar encaridament de part nostra: que no saben quanta il·lusió ens faria poder recuperar aquell text del pregó d’Estellés a Altea.

I Jordi Oviedo —metòdic, delicat, estimable, diligent, infal·lible— despús-ahir per fi em va escriure: «He parlat amb la família Estellés, han vist el text i han donat el vistiplau perquè es publique. Vos el passaré ja editat, d’acord?»

Em van vindre ganes de ballar amb una cama! «Estellés no s’acaba mai!», vaig pensar. I també: «Quina sort de Jordi, tan exquisit i escrupolós en el coneixement i l’edició de l’arxiu d’Estellés!» I encara: «Quanta amabilitat, la família. Hauríem de saber trobar la manera de donar-los les gràcies!» I mentre ho pensava, vaig marcar el telèfon de Jordi, per donar-li les gràcies —com a mínim a ell— de viva veu:

—Xe, xe, xe! Saps què? Si me l’envies encara avui o demà, com que dius que és un text molt curtet, dissabte el podria reproduir en l’article de l’Alicante Plaza: manera que ja mai més no s’extraviaria i que el podríem conservar sempre a Altea. Perquè un text inèdit d’Estellés, parlant d’Altea, la veritat és que donava disgust que s’haguera perdut. I és la manera que podríem agrair-vos a tu i a la família tanta generositat: amb l’article de dissabte. Mira: crec que sabria com titular-lo i tot... Es diria: «El tir per la culata.»

—«El tir per la culata?» I això? Per què «El tir per la culata»?

—Perquè l’altre dia vaig anar a l’acte de presentació del llibre Un ram convuls de síl·labes de vidre. Homenatge a Vicent Andrés Estellés, a la Llibreria Pynchon, d’Alacant.

—Ah, sí! El llibre que han coordinat Josep Lozano i Salvador Vendrell, amb noranta-no-sé-quants textos sobre Estellés...

—Exacte! La sala estava plena fins al caramull. Em vaig haver d’asseure al terra, en un racó, perquè no hi havia cap ni una cadira buida. I a l’hora dels parlament, Josep Lozano va dir que no haver declarat institucionalment l’Any Estellés amb motiu del centenari del naixement des de la Generalitat Valenciana no solament havia sigut una vergonya històrica, sinó també un error. Va destacar que l’Ajuntament de València, la Diputació de València o la Diputació d’Alacant, en canvi, sí que l’havien volgut reconèixer, l’Any Estellés. I va explicar que, per a ell, a més d’una vergonya històrica era un error perquè si alguns es pensaven que amb un gest tan lleig i indigne podrien ofegar, amagar, apagar, negligir o menystenir el llegat d’Estellés, havien aconseguit just l’efecte contrari: que des de la societat civil —això que se’n diu el poble— s’estava commemorat l’efemèride amb una mar de conferències, exposicions, festes, homenatges, antologies, estudis, lectures, projectes, publicacions. «Crec que els ha eixit el tir per la culata», venia a dir Lozano.

—És veritat. No sé si mai hi ha hagut tantes iniciatives: tant d’interés i tanta cosa bonica al voltant de l’obra d’Estellés.

—Per cert: que Josep Lanuza m’ha passat un text preciós d’Estellés, publicat al novembre de 1985 en «El Quadern» del El País, que no sé si coneixes: es titula «Benidorm, o el passat». Ja et dic: es un text preciós. Preciós, preciós, preciós. Es refereix a Benidorm com «el poble on vivia, menjava, esperava, el meu primer amor». Conta una expedició que hi va intentar cinquanta anys més tard amb el pintor Toni Miró, i juga a explotar periodísticament i literària el contrast entre els gratacels, les cafeteries i les «wiskyeries» de la ciutat turística amb la calma, la serenor i la tranquil·litat d’Altea, on al final passa tota la nit conversant amb el pintor al voltant d’una taula «fins que els dits de l’alba arribaren a les teulades, i la campana de l’església va començar a anunciar als devots la primera missa». Explica també l’ocasió en què per fi, anys més tard, va tornar a Benidorm per presentar una carpeta de gravats amb poemes seus i de Pep el Carreró, amb Josep Lanuza i la seua dona, que estava ben avançada en l’embaràs. I acaba contant: «va sentir els primers dolors, les primeres contraccions, quan eixíem de Benidorm i enfilàvem camí d’Altea. De moment, no n’he rebut notícies» Xe, tu! Va ser l’embaràs i el part de Laura Lanuza: Laura Sarraïna, la filla de Pep i Tonyi...

La conversa es va estendre encara amb una bona rastrera de curiositats sobre les vinculacions d’Estellés amb Benidorm i amb Altea: una foto que Josep Lanuza m’havia acabat de passar, amb Estelles, en festes de la Nucia, quan els majorals van ser els membres de la Penya la Bota; els versos de «L’alba d’Altea» en el Mural del País Valencià; l’amistat entre Estellés i Toni Miró quan aquest últim vivia a Altea; el poemari d’Estellés Antoni Miró, publicat pòstumament per Vicent Berenguer en «Edicions de la Guerra» el 2014; les festives i bohèmies tertúlies d’Estelles amb Toni Miró i Ovidi Monllor a la casa de Toni i Gabi al carrer Fondo d’Altea... Però la bomba de la traca va arribar unes hores més tard.

Eren passades del onze de la nit, encara de dijous. Jo estava conduint per l’autopista de tornada a casa. Venia de fer una xarrada a Montcada, a la sala de plens de l’Ajuntament, amb el títol «Una rosa de paper: Vicent Andrés Estellés, vida i versos», precisament. No sabria explicar quina festa d’emocions havia acabat de compartir allí, entre un públic excel·lent: vam plorar, vam riure; ens vam indignar, ens vam entendrir, ens vam enamorar, ens vam esborronar i vam repensar feliçment la mort i la vida de la mà dels versos d’Estellés. Un senyal en la pantalla del cotxe em va avisar que Jordi m’acabava d’enviar un nou missatge: «Dispulpa les hores... T’he enviat el text del pregó al correu de la Universitat. Una abraçada!»

No ho vaig poder evitar. Vaig parar a l’àrea de servei més pròxima, que era la de la Safor. Amb el mòbil vaig accedir al compte de correu de la Universitat. I allí estava, efectivament, el correu de Jordi Oviedo, amb un document de Word adjunt. «Bé, hi ha l'estil d'Estellés, com tu saps, en el ritme de cada frase i en cada paraula. És curiós com Altea se li “apareix” a l'alba... també en els poemes de Mural. Ja em diràs com el veus».

Una felicitat així s’ha de compartir. Ací els el deixe, per això, en absoluta primícia, el text (fins ara mateix) inèdit amb què Estellés va encetar les festes d’Altea de 1983, les primeres festes en què el pregó es va fer a la plaça de l’Ajuntament... Tot un regal —diria— per al poble d’Altea: un regal que sempre haurem d’agrair a Jordi Oviedo i a la família Estellés. En la part que em toca, el regal té encara un valor afegit: el de poder refermar la confiança en la idea que la generositat, l’erudició, la capacitat de treball, l’altruisme i la bonhomia es donen sovint la mà; i que les persones més cultes són alhora les més humils, discretes, pacients, despreses, entranyables, esplèndides, amatents. Gràcies, estimat Jordi, per la saviesa, per la bondat: per la teua impagable —i inefable— lluminositat. Ben teua, «l’alba d’Altea».

***

[Bona festa i bon any! Bons Moros i Cristians!

Pregó de les Festes de Moros i Cristians d’Altea. Maig de 1983]

Una vegada —ja en fa, d’anys, d’açò—, vaig arribar a Altea, de matinada, procedent d’Alacant. Em duia, i conduïa el cotxe, un amic, aleshores veí d’Altea: Toni Miró. Toni Miró ens havia portat, en primer lloc, des del seu Alcoi, a Alacant, creuant, entre altres, els llocs on va haver-hi la famosa batalla que dona peu a aquesta Festa de Moros i Cristians. N’anàvem vuit o deu persones dins el seu cotxe. De sobte, va tenir Toni Miró un moment com d’inspiració. S’hi veia un panorama desolat de muntanyes blaves, de barrancs. «Mira» —em va dir— «per aquí fou lo d’Al-Azraq». Hi hagué un moment com de silenci, dintre el cotxe. Moments després creuàvem Xixona, i preníem la carretera general cap a Alacant.

Han passat els anys, han passat les coses; però jo encara recorde els moments aquells. Aquella matinada, com he dit, acabada la meua missió a Alacant, vaig arribar a Altea, a bord del cotxe de Toni Miró, aleshores més «despoblat». Veníem Gabi —la meua companya i bona amiga encara—, una neboda seua, Toni i jo. En entrar a casa Toni, Gabi se’n va anar al llit, amb la neboda; jo vaig continuar parlant amb Toni, ara d’açò, ara d’allò. I parlant parlant, sense acabar de saber el que déiem, i bevent d’una ampolla, ara de l’altra, se’ns va fer de dia.

A poquet a poc, damunt els sostres, els terrats, les taules, arribaven les [...] llums de l’alba. D’un campanar indubtablement pròxim, començà a escoltar-se una campana cridant les primeres beates a missa. I Toni i jo continuàvem parlant. Fins que, em sembla, Gabi va cridar, des de dins, i Toni i jo vàrem plegar i ens n’anàrem cadascun al seu llit.

Avui comencen les festes, festes de tro del bo, d’Altea. Jo salude el seu començament, el seu principi, cordialment. I els desitge, de tot cor, als veïns d’Altea, que passen unes molt bones festes, com als festers i autoritats. Bona festa i bon any! Bons Moros i Cristians!

Noticias relacionadas

next
x