Les llacunes de la Mata i Torrevella serveixen de despensa per a milers d’aus. Mentre arquitectes pensen com potenciar la seua biodiversitat, el confinament ha provocat la primera reproducció registrada de flamencs
ALICANTE. “Amos i posseïdors de la natura”, va escriure Descartes sobre el paper dels humans el 1637. “Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la Terra, domineu-la”, manava Déu segons el Gènesi. Fa segles que a la cultura occidental es pensa l’humà en contraposició a la natura.
Però no només ocorre en el disseny de les ciutats o les cases. Fins i tot en la nostra forma de parlar. Com descriu Timothy Morton, nocions com “plagues” o “males herbes” construeixen un món a mesura dels humans. I tot allò que molesta, és etiquetat com a nociu. Però estes plagues o males herbes tenen una funció determinada a l’ecosistema.
Des de fa dècades, l’ecologia ha ajudat a entendre que el món és més complex del que sembla. Els humans només som éssers interdepents de bacteris, paràsits, tecnologies i institucions. Situacions emergents com la crisi climàtica o la pandèmia del coronavirus mostren que necessitem ferramentes per a mediar entre estes xarxes i situar al centre als ecosistemes, on els humans només som una part del tot.
Un plantejament que ja es recull als cursos de Projectes Arquitectònics de la Universitat d’Alacant. “Érem sis tutors, exalumnes de l’Escola, acompanyats per María José Marcos i Enrique Nieto. Va ser una experiència totalment nova per a nosaltres”, conta l’arquitecta Andrea Olivares. Amb Rocío Gómez, Joaquín García, Paula Pastor, Maria Escribano i Roberto Palencia va acompanyar l’alumnat de Projectes Zero, la primera assignatura de l’escola on s’enfronten a la pràctica professional.
“El curs estava guiat per sis tallers, però amb el confinament només vam desenvolupar integralment dos. El primer, amb l’arquitecta María Gómez Javaloyes, tenia com a objectiu construir un hotel per a insectes amb els recursos de la mateixa llacuna de la Mata. El segon el va impartir Dolores Victoria Ruiz, una arquitecta que es va adonar del que costava comunicar-se amb els seus clients i va començar a organitzar tallers d’arquitectura als col·legis. Ella ens va ajudar a contar el funcionament de la llacuna per a l’alumnat d’un col·legi de Torrevella”.
Els efectes de la pandèmia els va obligar a reconfigurar el curs, però finalment van seguir treballant des de les seues cases amb l’ecosistema de la llacuna de la Mata. “Algunes alumnes van treballar amb l’artèmia salina, que és un mol·lusc que viu a la llacuna. Al principi, van dissenyar un viver d’artèmia, perquè és un element que serveix d’aliment per als flamencs. Alhora, este crustaci s’alimenta de les algues que li donen eixe color característic rosa a la llacuna de Torrevella, basat en el caroté”.
“També van aplicar la idea d’utilitzar bioplàstics per a fer teixits, aplicats a vestits i pròtesis que caduquen tres mesos després. Quan deixaven de tindre funció, es podien reciclar per a embolicar la vid i ajudar al procés de recol·lecció del raïm que es produeix al voltant de les salines. Un altre alumne va dissenyar un vestit colonitzat per artèmies. Podies anar transportant-les, el que implica un canvi d’escala i la idea de vestir un animal viu.”, explica Olivares.
Les artèmies mesuren entre un centímetre i tres mil·límetres i són capaces de resistir una salinitat molt elevada. Per això no viuen a l’aigua oberta dels mars i oceans, sinó a llacunes tancades com les de la Mata i Torrevella. Estes conques endorreiques -estan per davall del nivell de la mar- es van formar fa milers d’anys pels moviments sísmics de les falles del Baix Segura, però ja el 1321 hi havia un interés humà per les llacunes, quan la Corona va cedir la seua titularitat a la ciutat d’Oriola.
Com conta José Luís González Ortiz a “El Mar de Torrevieja”, el 1389 Torrevella va decidir transformar la llacuna rosa en una albufera artificial. Per això, van construir un canal que la comunicara amb la mar, conegut hui com el Acequión. Després de tres intents fallits durant el segle XV, el canal no funcionava com havien pensat: la seua capacitat no permetia reduir la salinitat de la llacuna i els peixos no podien viure allí.
Després que el 1590 el Consell d’Oriola decidira tallar la comunicació de la llacuna amb la mar, la Corona espanyola va ordenar casi dos segles més tard posar de nou en funcionament l’albufera. Una empresa inviable que Oriola va decidir no repetir i per això l’Estat espanyol acabaria quedant-se amb la propietat del sistema.
El doble fracàs durant tants segles va perjudicar l’agricultura del voltant però va millorar la qualitat de la sal i el seu transport. Tant la llacuna de la Mata com la de Torrevella “formen en l’actualitat una única explotació salkinera”, conta González Ortiz. “El 1907 es va construir un altre canal que dota d’aigua marina la llacuna de la Mata i el 1929 va començar a funcionar un altre que comunica les dos llacunes, amb una estació de bombeig”.
D’esta manera, la llacuna de la Mata, ubicada al nord, funciona com un dipòsit per a escalfar l’aigua. Mentrestant, la de Torrevella -més coneguda com la llacuna rosa- és l’àrea de concentració de l’aigua mare, on es recull la sal. Un sistema que es trenca amb pluges torrencials com les dels últims mesos, ja que provoquen una baixada de la salinitat de l’aigua... i una reducció de l’activitat salinera i un augment de l’aliment per a les aus.
Amb el Fondo d’Elx i les Salines de Santa Pola, les llacunes de la Mata i Torrevella són una despensa per a les aus, moltes migrants entre Àfrica i Europa. I enguany, la DANA ha provocat un fet insòlit: “mai des que hi ha registres s’havia constatat la reproducció de flamencs a Torrevella”, asseguren des del Parc Natural.
La hipòtesi que barallen els tècnics de conselleria passa per a una triple coincidència. La baixada de la salinitat ha reduït al mínim la producció salinera, ha augmentat l’aliment per a les aus i el confinament pel coronavirus “ha afavorit les condicions de tranquil·litat al parc natural, principalment per l’absència de soroll ambiental provocat pel trànsit habitual i el vol d’avions i avionetes sobre la zona”.
'Artesanos de la sal': sobre la tradición salinera y su riesgo de desaparecer
Les llacunes de Rabassa són un dels ecosistemes post-naturals de la ciutat. Provocades per l’activitat humana, ara són l’hàbitat d’aus, insectes, amfibis i plantes en un paisatge de pel·lícula