Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

PARCS POST-NATURALS

Una mina d’aigua a l’Alacant més àrida

Les llacunes de Rabassa són un dels ecosistemes post-naturals de la ciutat. Provocades per l’activitat humana, ara són l’hàbitat d’aus, insectes, amfibis i plantes en un paisatge de pel·lícula

19/07/2020 - 

ALICANTE. A les 5:29:21 de la matinada del 16 de juliol del 1945, els humans vam canviar radicalment la superfície geològica terrestre. Va passar a la Jornada del Muerto, un dels deserts situats a la ribera del riu Grande entre Albuquerque i El Paso, a l’estat nord-americà de Nou Mèxic. 

Fitxa de dades

  1. Llacunes de Rabassa
  2. Superfície: 200.000 metres quadrats d’aigua, l’equivalent a 26 pistes del Rico Pérez.
  3. Profunditat: 20 metres, com un edifici de sis plantes.


La nit es va fer dia per uns segons fins que un enorme núvol amb forma de bolet va ocupar tot el cel. Mentre el fum pujava i les estreles tornaven, el núvol va canviar del lluent blanc al gris, al verd i al roig, com una enorme bola de cendra mutant i  incandescent.  Ara un obelisc de pedra negra recorda el punt exacte on va esclatar la primera bomba de plutoni, dissenyada pels Estats Units al que van anomenar Projecte Trinity. Vint dies més tard, una bomba nuclear de l’exèrcit nord-americà matava 166.000 humans a Hiroshima.

Però el planeta ja havia tastat les conseqüències del dispositiu nuclear aquella matinada de juliol. Segons recull l’arquitecte Gabriel Ruiz-Larrea de la revista Time, setze mil·lisegons després de la detonació un estrany vidre verd va cobrir el camp de bombardejos d’Alamogordo. "Vist des de l’aire, el cràter sembla un llac de jade verd amb forma d'estrella inserida en un disc de vegetació cremada" apuntava el periodista. "De prop, el llac és una enlluernadora superfície de vidre blau verdós, amb terra fosa". Es tractava d’una matèria radioactiva, el primer material geològic d’origen humà. Va rebre el nom de trinitita i s’ha descrit amb "formes estranyes: marbres desequilibrats, com si foren llençols arrugats, plagat de bambolles trencades i formes paregudes a cucs". 

Durant les últimes dècades, geòlegs, filòsofs o antropòlegs estan acordant que els humans ja som una força geològica. Com els vents, l’aigua o les plaques tectòniques que han conformat el planeta Terra durant quatre mil milions d’anys, els humans estem canviant les temperatures, els deserts o les aigües del planeta.  A Alacant no hi ha mostres d’explosions nuclears però sí exemples de com els humans hem canviat la topografia de la Terra. El seu origen és un poc incert, però la comparativa de les fotos aèries dels anys 20 i els 60 és eloqüent: les llacunes de Rabassa són un invent humà. Fins fa unes dècades, fàbriques de rajola ocupaven la ciutat entre les Carolines i el Pla de la Cova, on hui encara es manté en peu l’última, visible des de l’autovia, l’avinguda i el recinte firal. Al cotxe, res fa indicar que a pocs metres d’allà hi ha quatre llacunes d’aigua. 


"Ha canviat en pocs anys, són un residu de l’activitat industrial que s’ha naturalitzat amb el pas de les dècades", assegura Sergio Arroyo Morcillo, president d’Amics de les Zones Humides del Sud d’Alacant (AHSA). "Un paratge així pren valor de seguida com a hàbitat de les aus aquàtiques. Si es degrada un poc, per les condicions per a la vida, com va passar al Pantà d’Elx als anys 90". El paisatge sembla una autèntica pel·lícula del Far West. Corcaves, estrats i llomes d’argila dibuixen un paisatge desèrtic, amb alguns bancals d’oliveres, ametlers i garrofers que sobreviuen al secà. Per si no fóra prou, fins i tot hi ha búnquers, refugis i polvorins de la República, construïts per protegir l’entorn de l’aeròdrom de Rabassa, ubicat —a l’altra banda de l’autovia— on ara està el campus de la UA.

Des que van emergir les aigües entre els 30 i els 60, amb el pas del temps el paisatge s’ha tornat més una pel·lícula de ciència-ficció. La seua condició perifèrica la fa un amagatall perfecte: prop de la ciutat —a un quart d’hora de Ciutat d’Assis, Tómbola o el Polígon de Sant Blai— però resguardada per la lloma dels Galls, la de l’Espart o les vies del tren. Eixa era la causa, segons la Guàrdia Civil, del que es van trobar un grup de bussos el 2009 quan es van submergir a les profundes aigües de Rabassa. 32 armes i 19 vehicles, incloent-hi turismes, furgonetes i motos. Un paratge ideal per desenvolupar un pla que va articular les polítiques urbanístiques de la ciutat durant casi dos dècades, que incloïa 13.500 cases i un altre centre comercial.

"Al voltant de la serra de Fontcalent, a banda de les zones humides naturals com els saladars, hem localitzat desenes de tolls nous amb el mateix origen que els de Rabassa. L’extracció d’argiles per a fabricar ceràmica acaba fent emergir les aigües que estan al nivell freàtic i es converteix en un pou de vida", apunta Arroyo Morcillo. Com un formatge gruyère que augmenta la biodiversitat i mitiga els efectes del canvi climàtic, "especialment ocorre a Agost, on hem presentat instàncies perquè protegisquen les basses d’aigua. Ara el que estan fent és tapar-les amb residus de les pedreres de marbre, taponant els hàbitats de fotges, cabussons i tortugues".

"S’han d’executar urgentment accions pertinents per evitar que es convertisca en un abocador a l’aire lliure. Està completament abandonat i no hi ha hagut mai un intent per evitar la degradació. Entenem que són parcel·les privades però l’Ajuntament pot prendre mesures i la legislació valenciana protegeix l’entorn de les zones humides de facto", adverteix Sergio Arroyo. "Com les llacunes no tenen massa vora, no hi ha tanta diversitat d’aus com a altres zones humides. Són talussos i aigües profundes, així que abunden les aus bussejadores i els anàtids, com els ànecs. Però com totes les zones humides, són fonamentals per al descans i l’alimentació de les aus", moltes que migren entre el sud i el nord del planeta i passen ací uns mesos a l’any.

Després d’emergir les aigües freàtiques amb les excavacions per extraure l’argila, com arriba la vida no humana fins a este paratge remot? "Les aus es mouen i transporten amb elles insectes, però també hi ha altres com les libèl·lules o les vespes, que arriben volant", conta Arroyo Morcillo. Ací ningú havia marcat la parcel·la en blau, però les espontànies llacunes probablement acullen a les tèrboles aigües macròfits, invertebrats i plantes aquàtiques que fan les delícies de les aus.

"És un indicador de la qualitat de l’aigua. Estarà contaminada per nitrats pel tipus de terreny, però no massa perquè no hi ha algues filamentoses, que apareixen només en aigües amb excessos de nutrients, provocats per abonaments químics o aigües fecals". "És un lloc agradable i s’ha de donar a conèixer, adequant la zona per a la visita és un actiu per a la ciutat", proposa Sergio Arroyo. No és fàcil: uns caçadors van amenaçar l’any passat unes observadores d’aus perquè la llei de caça valenciana permet les caceres a qualsevol sòl rústic no protegit. "La llei d’espais naturals reconeix les zones humides com espais a protegir, però l’Ajuntament hauria de qualificar-ho com a sòl protegit i evitar la degradació de Rabassa”, denuncien des d’Amics de les Zones Humides del Sud d’Alacant.

Carlos Pastor

@carlospastorrr

Noticias relacionadas

PARCS POST-NATURALS

El secret carotenoide de la benzinera d’aus

Por  - 

Les llacunes de la Mata i Torrevella serveixen de despensa per a milers d’aus. Mentre arquitectes pensen com potenciar la seua biodiversitat, el confinament ha provocat la primera reproducció registrada de flamencs

next
x