El discret encant de l’arquitectura arriscada

ALICANTE. Aprofiten cada projecte per a encetar una investigació. Al mateix temps, treballen mà a mà amb el client de forma dialogada “en la inversió més important de sa vida”. I en cada obra generen un solatge de pensament arquitectònic que van aprofitant com a experiència.

Sergio Corredor i Ángel Martínez són Flap Studio, una oficina d’arquitectura amb seu a Novelda però amb una pràctica repartida entre l’Alacantí i el Vinalopó. Arquitectes per la Universitat d’Alacant, entregaren el seu projecte final de carrera durant la Gran Recessió del 2009. I només dos anys després, amb experiència acadèmica, docent i de projectes entre la mateixa universitat i els estudis murcians Adhoc i Xpiral, decideixen obrir la seua pròpia oficina.

“Vam obrir amb moltes ganes, il·lusió i tossuderia. Pensàvem que podia funcionar i arran de l'experiència amb els estudis vam pensar que teníem oportunitat de fer coses. Vas fent petits treballs i et va donant ales, vas creent en el teu treball. És un exercici de resistència, al principi perdent diners. Però uns clients criden a altres, el boca a boca funciona i a poc a poc vas teixint aquesta xarxa”, explica Ángel Martínez.

El seu primer projecte va ser un peculiar encàrrec per a reformar una caseta de camp amb una única premissa dels clients: discreció sense aparentar. Per això van decidir preservar l’exterior tradicional i concentrar els seus esforços en donar-li lluminositat a una casa de planta quadrada que semblava una cova.

“És divertit perquè quan entra algú que no coneix la casa, passa el llindar i diu: ostres, què és açò?”, expliquen des de Flap. Que les quatre façanes de la caseta siguen iguals —cadascuna orientada a un punt cardinal— fa que la llum del sol no es puga optimitzar”. Per això vam crear un pati interior per donar llum. Va ser l'operació més important en la reforma, perquè havíem de substituir els murs de càrrega per pilars i bigues”.

El nou pati interior il·lumina una gran sala de 75 metres quadrats que funciona com a cuina, menjador i saló.  “La cuina i el menjador poden semblar molt grans, desmesurada per a una parella. Però a l'estiu la casa cobra sentit, quan de sobte hi caben deu persones menjant i altres tantes cuinant”.

La varietat de materials van indicant i donant pistes sobre els usos que acull cada part de la sala, “La paleta té a veure amb el daurat i el blau, els tons de fusta i la llum del sol. L'arquitectura no ha de ser blanca o grisa, cal arriscar per a buscar”. Però també serveixen per a trencar nivells i s'utilitzen materials acústics per millorar l'acústica, ja que “si no utilitzes aquest tipus de solucions, et pots trobar una casa amb ecos”.

Un projecte que van acabar en 2012 i no té res a vore en l’escala del seu últim gran projecte. Però sí en la forma de fer. Dos finques abandonades del cèntric carrer Bailén d’Alacant entre el 2019 i el 2020 es van reconvertir en dos edificis d’apartaments turístics. Això sí, amb un projecte de Flap que contempla la possibilitat de reconvertir-se en el futur en una comunitat d’habitatges, que compta amb una normativa diferent.

“Bailén 21 és un edifici amb 130 anys d’història i Bailén 23 és un projecte de Paco Muñoz dels anys 60, que va arribar a ser tanatori durant els seus primers sis o set anys de vida”, expliquen Corredor i Martínez. “Als dos casos vam aprofitar al màxim la superfície, la llum i els recorreguts. Tenien una casa per planta, així que vam decidir partir en dos els edificis i desdoblar el número de peces”.

Al cas de Bailén 21, l’antiga escala es va preservar, però es va obrir un pati central amb uns ponts que unien les dos noves ales de l’edifici. Però a Bailén 23, un pati central és recorregut per una elegant escala de caragol que serpenteja fins al lucernari. Una solució que no tenia a priori cabuda a l’actual normativa d’arquitectura, on les escales han d’anar aïllades de la resta de l’edifici per evitar la propagació d’incendis.

“Vam justificar que el nou pati-escalera actuava com una xemeneia, incloent-hi un desenvolupament tècnic amb simulacions que acreditaven que era la solució òptima. Si passa alguna cosa, els arquitectes hem de justificar la nostra responsabilitat”, expliquen des de Flap.

Els dos edificis compten amb una petjada arriscada que van més enllà dels colors cridaners. A Bailén 21, la façana és un mur cortina dissenyat i construït artesanalment que combina vidre i policarbonats de colors. Mentres que a Bailén 23, el muralista Antonio Marés va donar color a tot l’edifici.

“L'edifici potència fer alguna cosa més informal i divertida, que és el que pensàvem que es busca quan te’n vas de turisme. El promotor va ser llançat, perquè va elevar el nivell de qualitat amb uns estàndards de qualitat molt alts”.  “Mai hi ha un client igual que un altre, sempre ens trobem amb nous problemes per resoldre”, expliquen la parella d’arquitectes. “Cal fer un vestit a mida: saber les seues preferències, els seus gustos, actuar casi de psicòleg”.

“No fem projectes massa presumptuosos. Però sabem que aquesta sol ser la inversió més important de la seua vida i hauran estat uns quants anys pensant en això. Aquesta tasca de psicòleg és molt delicada, hem d’escoltar bé... però no ens ha de comptar com vol la casa, sinó que els agrada i com és la seua forma de vida. Deixa’m conèixer-te i explica’m les teues necessitats i desitjos. No si t'agraden les formes circulars o rectangulars, no parlem d'estètica, sinó de com vius. Després nosaltres ja ho pensem”.

A cada projecte, els arquitectes fan dos versions: “una de ‘bons xiquets’ on plantegem exactament el que ens demanen, perquè venen amb idees ja preconcebudes. Però després els ensenyem la nostra versió particular, on intentem donar una volta al que ells han pensat primer. I normalment es queden amb esta última”.

Va ser el cas de Botánico, un local d’hostaleria a la Glorieta de Novelda que es va ampliar amb un solar annex. Van aprofitar la construcció del nou volum per afegir més llum al local original, en una operació que en planta baixa no deixa costures entre la part nova i la vella. Un lucernari que també funciona com un terrari, deixant vore les arrels de les plantes que creixen a la nova terrassa, situada a la coberta del local.

“El client volia que la gent que estiguera a la terrassa poguera estar tranquil·la, però al mateix temps dominara el parc d’enfront”. Una situació de ‘vore sense deixar-se vore’ que els arquitectes van solucionar amb unes lames de pedra de bateig. “Vam estudiar la distància entre cada lama i el seu espessor per a fer un mirador discret de la terrassa a la Glorieta, pendent del que passa a la plaça sense estar visible en qualsevol angle de visió”.

Una façana que s’il·lumina intuint la socabella d’un arbre —el nom previ del local— que també converteix una estructura metàl·lica a l’interior del local en una enorme il·luminària. Unes referències orgàniques que la dupla d’arquitectes també va usar a l’exposició de marbres de la Romanense, on van convertir l’encàrrec per a dissenyar un stand permanent per rebre els clients internacionals en una investigació tecnològica per fer surar el marbre sobre els seus caps. Geometria i colors arriscats però atents a la vida que envolten.